La gent no es dona compte que la noviolència pot ser aplicada en totes les situacions, fins i tot en la 2ª guerra mundial. Vaig trobar quatre danesos que utilitzaren la noviolència i amor en la 2ª guerra mundial, i és una història meravellosa.
Quan els alemanys ocuparen França, els francesos sovint mataven soldats alemanys quan aquests patrullaven, i llavors els alemanys per revenjar-se mataven un grup de francesos.
Quan els alemanys ocuparen Dinamarca, els danesos començaren un programa de no-cooperació. Sabeu, ells diuen que el camí per arribar al cor dels homes és a través del seu estómac – molts danesos van portar a la pràctica aquella dita.
Ells deien als soldats alemanys que patrullaven: “Com a representants del govern alemany, teniu el mateix dret d’estar aquí que el que tenim nosaltres d’estar al vostre país, però sou joves que esteu lluny de casa vostra. Potser esteu enyorats, i si com a sers humans us traieu l’armament i munició i voleu entrar a compartir el nostra sopar amb nosaltres, sou benvinguts”.
Normalment només era necessari un sol intent. Després d’això els soldats alemanys segur que pensaven: “Aquesta és una gent molt maca. Què fem nosaltres aquí?”
Els danesos també utilitzaren la no-violència per protegir els jueus que hi havia a Dinamarca.
Peace pilgrim

El títol d’aquest article és un lema molt senzill, però a la vegada és tant simple que se’ns fa difícil de posar-lo a la pràctica. Ens sembla tant evident, que no li concedim cap mena de credibilitat, i en canvi ens pot ser de molta utilitat tenir-la present abans d’entrar a una aula. Si som capaços, de veritat, de portar endavant aquesta idea, quedaríem parats de lo poderosa que realment arriba a ser. I si reflexionem sobre què representa la seva posada en pràctica, veurem, una vegada més, que a qui s’ha de posar disciplina és a nosaltres mateixos.

Quan s’entra a l’aula a última hora d’un divendres, com es troba la classe? Doncs possiblement tots els alumnes estiguin drets, voltant per l’aula, llançant-se guixos, cridant, etc., etc. Si un ja ha decidit que no es vol infringir més dolor, llavors no s’espanta, ni es deixa portar pel pessimisme, ni tampoc s’enganxa amb cap pensament distorsionador que es pugui presentar a la ment. En no identificar-se amb aquell esdeveniment extern, i en seguir en contacte amb l’espai intern, es veuen ben diferenciats dos móns: l’espai interior tranquil i serè; i a fora, com si d’un altre país es tractés, totes les situacions imaginables, pròpies de nois que estan ja molt cansats.
Tal com ja s’ha dit, des d’aquesta calma, des d’aquesta consciència del moment present, sorgiran múltiples possibilitats, molts recursos, tots ells sempre dins del respecte total cap a aquells nois. No serà una reacció condicionada pels pensaments negatius, influenciada, per exemple, per la por del què diran: “¡és un mal professor!”, “¡no ensenya!”, “¡va molt endarrerit de programa!”, etc.; sinó que serà una resposta intuïtiva.

Un dels recursos a utilitzar pot ser el de posar ordre de forma individual. Es comença pel primer alumne que tens al davant, donant-li un missatge clar i precís, després a un altre, i així successivament. Es podrà comprovar que poc a poc l’ambient es va calmant, i llavors els líders, com que no tenen comparses, van també tranquil•litzant-se. També, si els alumnes líders de la classe són de tarannà positiu, el procés s’agilitza molt.

Una altra possibilitat pot ser de posar-se davant els alumnes i mirar-los en silenci, sense dir ni una paraula, només mirar-los sense immutar-se, sense exterioritzar cap sentiment. Pot ser d’ajuda pel professor i pels mateixos alumnes, que internament, mentre es van mirant els alumnes, es digui una oració, una ofrena, o simplement unes frases positives que propiciïn la calma.
Aquest recurs és d’èxit garantit si el professor no valora els pensaments negatius que li puguin anar sorgint. Igualment és d’èxit garantit si és un grup amb líders positius.

Penso encara en un altre recurs, el de teatralitzar un fort enuig. És important el teatralitzar, perquè si cridem o ens enfadem portats per la ràbia, segurament serà perquè haurem connectat amb algun pensament de por. Por a perdre el prestigi, al què diran, etc. Quan hi ha por, ràbia, ja no eduquem, només sobrevivim.

Existeix una breu poesia de Rudolf Steiner que ens pot ajudar a mantenir la serenitat i confiança, dient-la mentalment, abans o durant la classe:

Serenitat porto dins meu.
Duc interiorment el poder de fer-me fort.
Ara seré impregnat amb la seva brillant escalfor.
Ara m’ompliré amb les resolucions de la pròpia voluntat.

I sentiré la serenitat penetrant tot el meu ser.
Quan amb l’esforç constant arribi a ser fort
per trobar en mi mateix la font de la força
la força de la serenitat interior.

Podem veure que la feina d’educador és de tal importància que s’ha d’afrontar, cadascú amb la seva història, sense presses, però sense pauses. Ens hi va la salut!