Fue a la entrada del pueblo de Ollantaytambo, cerca de Cuzco. Yo me havia desprendido de un grupo de turistas y estaba solo, mirando de lejos las ruinas de piedra, cuando un niño del lugar, enclenque, haraposo, se acercó a pedirme que le regalara una lapicera. No podia darle la lapicera que tenia, porqué la estaba usando en no sé qué aburridas anotaciones, pero le ofreci dibujarle un cerdito en la mano.
Súbitamente, se corrió la voz. De buenas a primeras me encontré rodeado de un enjambre de niños que exigian, a grito pelado, que yo les dibujara bichos en sus manitos cuarteadas de mugre y frio, pieles de cuero quemado: había quien queria un cóndor y quien una serpiente, otros preferían loritos o lechuzas, y no faltaban los que pedian un fantasma o un dragón.
Y entonces, en medio de aquel alboroto, un desamparadito que no alzaba más de un metro del suelo, me mostró un reloj dibujado con tinta negra en su muñeca:
“Me lo mandó un tío mio, que vive en Lima”, dijo.
“Y anda bien?”, le pregunté.
“Atrasa un poco”, reconoció.
Eduardo Galeano “Celebración de la fantasía”

No perquè tibis de l’herba, aquesta creixerà més a pressa
Proverbi xinès

Un matí de primavera i amb un sol resplendent, estava sota el pruner florit del meu pati esperant sentir un “murmuri d’abelles”, però res d’això es produí. Vaig rastrejar tot l’arbre i després d’una bastant acurada observació vaig arribar a la conclusió que, en aquell moment, només n’hi havia una.
Em vingué a la memoria algunes de les conseqüències que sorgeixen amb el fet de trencar amb els mètodes de conreu tradicionals. Vaig recordar que darrera de les grans extensions de terra ocupades per monocultiu es fa necessària la utilització de pesticides i sobretot pesticides que no sempre són respectuosos amb els insectes i petits organismes.
Estem obsessionats per la productivitat, el diner, l’objectiu. La productivitat avui regeix la vida d’aquells àmbits en que el ser humà intervé, interferint la manifestació natural, maltractant el planeta i les seves criatures

No fa gaire que una amiga em va passar un power point en que es mostrava clarament el que fem en el camp de la ramaderia, amb l’engreix d’animals, concretament amb les gallines: Ja no tenen corral per viure, ni gall que les copuli. Passen tota la seva vida amuntegades, sense poder-se moure perquè les seves gàbies són de format molt reduït i això fa que perdin les ales pel fregament amb el reixat de la gàbia. Constantment trepitgen filat, sense que les seves potes puguin descansar. Tenen la llum permanentment encesa, nit i dia. No poden caminar i no saben el que és la llum del sol, no es poden girar, ni trepitjar terra.

Els pares, en diferent grau, naturalment, no estem absents del desig egoista de pensar només en la meta i oblidar-nos del camí. Anthony de Mello explica a “La pregària de la granota” la següent historieta:
“Com estan els teus fills?”
“Tots dos estupendament, gràcies.”
“Quants anys tenen?”
“El metge, tres; l’advocat, cinc.”

Aquestes projeccions que fem de nosaltres mateixos en els fills distorsionen contínuament la seva quotidianitat. A més com que volem que siguin els millors i també superdotats, els introduïm ben aviat al món de la informàtica. Als nens els privem d’una infància natural i els fem ser grans abans d’hora, amb agendes plenes d’activitats.
Hi ha moltes coses fora de lloc! Ens cal poder tenir temps per mirar les cares d’aquests nens i poder llegir en elles el què està passant.

Què passa als centres educatius? Succeeix semblantment al que ocorre en els altres àmbits. En certa ocasió, abans de començar la primera classe del matí, una alumne llegia un diari a l’aula. A mi em va semblar que valia la pena aprofitar l’oportunitat per demanar-li que ens llegís o expliqués alguna noticia positiva del diari que llegia. “D’aquesta manera tots guanyarem una mica d’impuls anímic pel dia que estem començant”, vaig dir. La noia, després d’un ràpid repàs va fer un somriure, segura del seu èxit en aquella ocasió i tota decidida va llegir una noticia, que deia una cosa semblant a això: “El proper curs acadèmic els nens començaran a aprendre a llegir un curs més aviat”.

La societat està per la productivitat, per “l’engreix” accelerat, i això ens sembla correcte, i ho considerem una bona noticia. La pressa està demostrat que no és bona per res, i avui en tenim molta.
En l’ensenyament secundari obligatori l’alumne es troba immers en un allau que li ve al damunt, una allau de continguts resultat de múltiples interessos aliens a les necessitats dels joves.
Ens estem oblidant del ser humà, ens oblidem de l’alumne, abdiquem de l’educació.