Educar no és omplir una galleda, sinó encendre un foc

William Butler Yeats

En adonar-se que el seu pare es feia vell, el fill d’un lladre li va demanar: “Pare, ensenyeu-me l’ofici, perquè jo pugui seguir la tradició de la família quan us retireu.”
El pare no va dir res, però aquella nit se l’endugué amb ell per assaltar una casa. Quan van ser a dins, obrí un armari i manà al seu fill que mirés què hi havia. Una vegada el fill hi entrà, el pare va tancar l’armari de cop i passà el pany, fent tant soroll que despertà tota la casa. Tot seguit se’n va anar tranquil•lament.
El noi, dins l’armari, estava molt espantat, i també enfurismat, tot preguntant-se com s’ho faria per a escapar-se. Aleshores va tenir una idea: començar a miolar igual que un gat i aconseguir així que un criat obrís la porta de l’armari per deixar sortir el gat. Quan la porta s’obrí, el noi va saltar i tothom sortí empaitant-lo.
El noi va topar amb un pou que hi havia al mig del camí. Hi tirà un roc i s’amagà entre les ombres. Al cap d’una estona va aconseguir d’anar-se’n sense ser vist, mentre els seus perseguidors miraven dins el pou per trobar el lladre.
De tornada a casa, el noi va oblidar el seu enuig, impacient com estava per explicar la seva aventura. Però el seu pare li va dir: “Per què m’expliques aquesta història? Ets aquí, i això és el què compta. Ja has après l’ofici.”
Anthony de Mello (La pregària de la granota 2)

En els centres educatius si els alumnes es troben, i especialment els adolescents, en absència de mestres engrescadors i el que té prop seu són mestres que “dormen”, van perdent el contacte, “s’allunyen” del seu foc intern, perquè el foc ja hi és, tots el tenim, i aquella urgència interior d’aprendre, tan evident en els nens petits, es va apagant.
Avui, entre d’altres, tenim el perill d’ofegar la inquietud de l’alumne amb un bombardeig d’informació, com un adoctrinament, amb la finalitat d’adaptar-lo a la cultura dominant. Albert Einstein va dir al respecte: “És un miracle que la curiositat del noi sobrevisqui a l’educació formal”.
Aquest impuls d’aprendre pot estar adormit, però no el podem matar perquè és innat a la persona, a totes sense exclusió. És un impuls que revifa, brota, quan se li posen davant les condicions adequades, quan la persona és “tocada”.

Els humans aprenem molt per imitació dels models que tenim al nostre voltant, i tant es pot aprendre del que és bo com del que és dolent. Del primer, perquè és un model a imitar; i del segon, perquè és un model per no imitar. D’aquí que la diversitat que es viu avui a la nostra societat sigui potencialment, des del punt de vista dels aprenentatges, si la sabem aprofitar, molt enriquidora. Acostuma a passar que les cultures quan entren en contacte, cadascuna aporta a l’altra alguna qualitat que segurament li mancava.
Des del punt de vista de l’aprenentatge del caràcter i dels valors, en els centres educatius són preferibles els grups heterogenis. La homogeneïtat no permet avançar tant, perquè si tots som bastant semblants, a qui imitem? Què aprenc de la interrelació? Els grups homogenis afavoreixen, possiblement els aprenentatges acadèmics, però es perden la riquesa de la diversitat i de la cooperació. I si aquesta homogeneïtat es fa amb nois amb problemes d’aprenentatge i “problemes comportamentals”, llavors ens trobem en un grup sense “models positius” a imitar.

L’educador, doncs, haurà de cuidar molt els “camps” on es produeixen els aprenentatges, haurà de vigilar que sempre hi hagi “herba fresca”. Per això necessitarà moltes arts i sobretot no perdre la mirada amorosa