Tens un deure per complir. Fes qualsevol cosa, fes tantes coses com vulguis, ocupa tot el teu temps, però si no fas la teva tasca, tot el teu temps estarà perdut
Jalaludin Rumi
”El deure és la font dels nostres drets. Si assumim els nostres deures, veurem quins són els nostres drets”.
Gandhi
És freqüent avui observar com individus i col•lectius s’expressen amb gran vehemència, gasten molta energia exposant una gran varietat d’argumentacions per aconseguir, per defensar o per recordar a algú, els seus drets. Sentim a parlar molt de drets, però no se sent a parlar gaire de deures. Sembla com si fossin dues coses antagòniques, que no tinguessin res a veure entre sí i en canvi són germans siamesos.
L’estreta relació que hi ha entre drets i deures és perquè quan estem demanant un dret automàticament estem adquirint el compromís que està implícit en ell. Si volem ser coherents amb nosaltres mateixos, integres i honestos, si volem ser ètics, no podem anar exigint als altres que compleixin responsabilitats i per altra part no exigir-nos-les a nosaltres. Diria, doncs, que estem moralment obligats a ser coherents amb nosaltres mateixos i tenir molt clar que aquesta exigència cap els altres, cap a la societat, el reconeixement que volem d’ells, comporta de rebot, perquè creixen junts el dret i el deure, una exigència ètica cap a un mateix, és a dir, un deure, un compromís de la mateixa proporció que el dret que se’m reconeix. Acostuma a passar que anem molt apressa per la vida i no veiem ni el paisatge exterior ni l’interior, i no ens adonem que quan reclamem un dret, doncs, automàticament estem adquirint un deure, ho sapiguem o no, ens agradi o no, ho assumim o no, però això és el que succeeix. Podríem dir que quan tenim aquesta exigència cap els altres, oblidant-nos de la nostra, i en el cas que la vida fos comparable a un partit de football, faríem la porteria dels altres molt gran i la nostra molt petita.
A la nostra societat tots els seus components, del primer a l’últim, tenim uns deures que complir, ningú n’està absent, tot i que són diferents d’acord amb el rol que es desenvolupa. Ens podem escapar al lloc més amagat, però els deures ens acompanyen, malgrat els ignorem. La llibertat total, com se sent a dir a vegades a algú, quan es parla d’aquest tema, és pura innocència. El no compliment dels deures, a la curta o a la llarga, comporta haver de pagar unes conseqüències que a vegades poden ser doloroses. Els somnis, aquells simbolismes tan estranys, que ens envia l’ànima durant el nostre son, ens parlen moltes vegades, ens recorden els nostres deures no complerts, ens diuen que encara ens queden parts d’alguna factura pendent per pagar.
Avui tristament, es produeixen moltes situacions on la gent queda estranyada, protesta, etc., pel fet de que hi hagi reaccions cap a les seves persones, després de que hagin produït una transgressió, o dit d’una altra manera, l’incompliment d’un deure. Un exemple ben clar d’això el tenim en els centres educatius amb les reaccions de certs pares davant de les transgressions dels seus fills. Aquells no volen acceptar que s’ha de pagar una “multa” quan comets la infracció d’una “llei”. Llavors, si els pares es comporten com si anessin per la vida amb els sentits bloquejats, qualsevol petit avenç que pugui fer el fill cal ser tingut en gran estima.
En una família també tothom té uns deures per complir, cadascú d’acord amb la seva edat i amb el seu particular estat. Entre d’altres responsabilitats els pares estan obligats, pel fet de ser els responsables d’aquella llar, a posar deures als fills i a vetllar perquè aquells es compleixin. Els deures aniran variant amb el pas del temps, d’acord amb la responsabilitat i maduresa que vagin demostrant amb els seus actes.
Quins són aquests deures?
Els pares han d’intentar trobar un punt d’acord que sintetitzi les seves dues visions en relació al conflicte que estan dirimint. Podríem dir que una postura seria la tesi, l’altre la antítesi i d’aquestes dues n’ha de sortir la síntesi, que serà el deure a complir, i que per altre part comportarà també tenir uns drets, sempre i quan aquell es compleixi.
És per això que el fill que no compleix els deures amb la família, es queda sense drets, la qual cosa és moltes vegades interpretada com que s’infligeix un càstig al noi o noia. Però res d’això, aquí ningú castiga, sinó que el que succeeix, i així s’hauria d’entendre, és que es produeix una autoexclussió momentània del fill, per no assumir el què se l’hi ha dit. El mecanisme és el mateix que regula el funcionament de molts àmbits socials. En l’àmbit familiar, però, les coses són més complexes.
Anar a l’aula amb aquesta idea, diria que és disposar d’un bon ajut per poder donar respostes a situacions que hi ocorren.
Malgrat els múltiples inconvenients que comporta haver d’afrontar les transgressions hem de procurar fer-ho perquè tot ajuda i és la nostra feina intentar, dintre de les nostres possibilitats, posar ordre en el planeta.