Un dels pitjors mals que podem patir els humans

Lo que cuesta más de ver es lo que vemos cada día
                                                  J. W. Goethe

Sabeu quin és el pitjor dels mals que pot patir un ser humà? Bé, m’imagino que ara cadascú en deu pensar un de diferent, però jo des de que vaig conèixer aquesta història que em va explicar una amiga de Brahma kumaris, i que posteriorment hi vaig reflexionar, em va semblar efectivament que aquest mal era molt perillós.

“Resulta que una vegada, tots els defectes de la humanitat estaven reunits en una cova fosca, tal com ha de ser, doncs havien estat convocats a una reunió amb un sol punt en l’ordre del dia: matar l’Amor. Tot i que hi havia molta foscor es podia distingir l’odi, la gelosia, l’enveja… etc.
Va començar la reunió i el president va demanar qui es volia fer càrrec d’aquella feina de matar l’Amor. Després d’un llarg silenci es va sentir la veu de l’odi dient:
“Jo me n’ocuparé”.
Es va tancar la reunió i tothom va marxar molt tranquil perquè la feina estava en bones mans.
Va passar un temps i tots van ser novament convocats a una altra reunió. El president va manifestar que l’odi havia fracassat i que calia trobar algú altre per fer la feina. La venjança va oferir-se a fer la feina i novament al cap d’un temps van rebre una altra citació.
“Hem fracassat una altra vegada”, va reconèixer el president.
“Ens cal trobar algú que s’atreveixi a matar l’Amor!”.
“Jo ho faré”, va dir una figura que estava allà en un racó amb un barret negre i una capa també negra amb la qual a més de cobrir-se es tapava la cara. En la següent cita que van tenir, el president molt content va exclamar:
“Ja l’hem mort!”
Llavors, després dels grans crits de satisfacció que es van sentir per part de tothom, “l’enveja” va preguntar a la figura de la capa negra:
“I tu qui ets?”
I la figura va respondre:
“La rutina””.

A un nivell més pròxim a la terra, més quotidià, Guadalupe Jover en el seu llibre “Un món per llegir” utilitza una altra història, exagerada com totes les històries que pretenen ser didàctiques, per explicar un dels grans mals que patim els professionals de l’ensenyament: És un conte d’Eduardo Galeano que porta per nom “La burocracia”:

“Sixto Martinez cumpló el servicio militar en un cuartel de Sevilla.
En medio del patio de ese cuartel, habia un banquito. La guardia se hacía porque se hacía, noche y día, todas las noches, todos los días, y de generación en generación los oficiales transmitían la orden y los soldados la obedecían. Nadie nunca dudó, nadie nunca preguntó. Si así se hacía, y siempre se había hecho, por algo sería.
Y así siguió siendo hasta que alguien, no sé qué general o coronel, quiso conocer la orden original. Hubo que revolver a fondo los archivos. Y después de mucho hurgar, se supo. Hacia treita y un años, dos meses y cuatro días, un oficial había mandado montar guardia junto al banquito, que estaba recién pintado, para que a nadie se le ocurriera sentarse sobre la pintura fresca”.

Transcorre en un entorn, que potser és força propens a que passin situacions com aquesta, però qui estigui lliure d’aquest pecat, que tiri la primera pedra.

És possible que amb el nostre treball impulsem un espai creatiu?
Poden sorgir accions creatives quan hi ha un problema per resoldre, o una activitat oberta amb diverses possibilitats o solucions. Seria convenient presentar activitats el més pròxim possible a la realitat quotidiana, activitats obertes, que puguin despertar el desig en l’alumne de trobar algun resultat. Els clàssics exercicis en què només hi ha una possible resposta no ajudaran a impulsar un clima de creativitat. Naturalment que també tenen la seva utilitat, com quan es vol assolir l’aprenentatge d’un aspecte concret.

Partint d’això cal llavors crear a l’aula un ambient de llibertat en què:
– es produeixin tantes idees diferents com sigui possible
– es reforcin les idees positives que sorgeixin
– es premiï la divergència d’idees
– es premiï, també, la cooperació intra grups quan hi hagi competència intergrups.
– es valori les persones que no accepten les coses com són
– es valori, també, les persones que aprenen a acceptar noves idees.
Una dinàmica de grup molt vàlida per afavorir aquests objectius és, entre d’altres, “la pluja d’idees”.

M’agradaria acabar amb dues idees de l’arquitecte Jaques Herzog que estan molt relacionades amb el tema i que trobo molt interessants:
“Hem d’aprendre a circular per camins desconeguts”.
“Qui no explora els seus límits està mort”.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *