Había un hombre sentado en la esquina de una calle, con una gorra a sus pies y un pedazo de madera que, escrito con tiza blanca, decía:
“Por favor, ayúdeme, soy ciego”.
Un creativo de publicidad que iba de camino al trabajo se detuvo frente a él, leyó el letrero y se quedó pensativo. El ejecutivo observó que sólo había unas cuantas monedas en la gorra. Sin pedirle permiso, cogió el cartel, le dio la vuelta, tomó una tiza y escribió otra frase en la parte de detrás. A continuación volvió a poner el pedazo de madera sobre los pies del ciego, y se marchó sin decir una palabra.
Por la tarde, el creativo volvió a pasar frente al ciego que pedía limosna. Su gorra estaba llena de billetes y monedas. El ciego reconoció sus pasos y le preguntó si había sido él quien había cogido su cartel y había garabateado en él. “¿Qué es lo que usted ha escrito o pintado en mi tabla?”, le preguntó con curiosidades invidente.
El publicista le contestó:
“Nada que no sea tan cierto como tu anuncio, aunque está expresado con otras palabras”. El publicista sonrió y continuó su camino.
El ciego nunca lo supo, pero su nuevo cartel rezaba:
“Hoy es primavera, y no puedo verla”.
Eduardo galeano “El libro de los abrazos”
El títol d’aquest article era l’eslògan que Joseph Beuys utilitzava sovint per transmetre la idea que tots hem d’incorporar la creativitat a les nostres vides, en les professions i naturalment en educació.
Certament presenciem o vivim moltes situacions de la vida quotidiana que demanen ser transformades perquè les estem realitzant amb manca d’il•lusió, amb rutina. Veiem i sentim a les aules dels centres escolars situacions que posen de manifest la necessitat d’anar més enllà del què s’ha fet sempre. Aquesta guspira capaç de trencar els esquemes tradicionals sorgeix amb la creativitat.
En un moment determinat de la meva vida professional com a docent vaig reconèixer que quan estava a l’aula davant dels alumnes, tenia una manera de fer molt encorsetada, tot jo excessivament rígid. Trobava que el meu parlar i actuar estava limitat per mi mateix. Vaig observar que tot jo necessitava una expansió, aire fresc. Em va semblar que una possible manera d’aconseguir una mica d’aquell “elixir” que feia rejovenir, i que em mancava, podia ser proporcionada per l’activitat artística.
Necessitava una sacsejada i l’activitat artística em va semblar l’eina més adequada per espavilar-me. De totes les arts, em vaig decantar en primer lloc per la pintura. Va ser així perquè se’m va presentar l’oportunitat de seguir, podríem dir-ne, una mica a distància, el procés artístic que segueixen els estudiants de Pedagogia Waldorf. En el treball va tenir una gran preponderància el procés de viure el món del color, que anar progressant lentament cap a la incorporació de formes. Va ser molt interessant per mi, l’experiència que sorgia quan em semblava que el treball amb el color ja no podia donar més de sí, i quan llavors provava de rescatar alguna forma, d’acord amb el que em suggerien les diferents tonalitats.
La meva “recerca artística” em va portar posteriorment a practicar amb el volum, concretament l’escultura amb fusta. El meu procés particular consistia en fer passejades per la naturalesa i recollir troncs, branques, soques d’arbre, amb formes atractives i suggeridores. Posteriorment és una qüestió de no tenir pressa, d’anar traient totes aquelles parts que semblen inapropiades, que es considera que no transmeten res, amb la serra, el cisell… i anar conformant l’objecte, fins al punt que sembla que seria una transgressió. Em proposo que sigui un treball tranquil, reposat, meditatiu… però m’efloreix, massa sovint l’apassionament. Aquesta activitat en particular, de les diverses que he conreat, és amb la que he mantingut una relació més duradora, i ara a estones continuo practicant-la.
Posteriorment vaig també dedicar-me només al dibuix. Agafava pedres, fustes, fulles.., que recollia en fer un passeig i ajudant-me d’un vidre d’augment copiava les impensables i estranyes meravelles que guarden també els cossos petits. Sorgien paisatges que em recordaven situacions estranyes, originals que em sorprenien gratament.
Com es pot veure, quasi totes aquestes activitats tenen com a denominador comú copiar o modificar el què ja existeix a la naturalesa. Es pot dir, doncs, que cap d’aquestes activitats “artístiques” m’atreviria a considerar-les com una creació sinó que més aviat es tractaria d’un procés d’anar descobrint l’inesgotable varietat de colors i formes que es donen a l’univers.
Les meves mancances i el desig de ser “creatiu total”, la qual cosa em sembla una il•lusió inabastable, em van conduir cap a voler aprendre a teatralitzar, pensant també amb les moltes possibilitats d’aplicació amb alumnes que això em proporcionava. Ho vaig portar a terme amb l’ajut de l’arteràpia. Aquesta sanadora activitat em va ajudar moltíssim a tots els nivells especialment perquè em sembla que és un recurs per afrontar amb múltiples possibilitats les situacions que sorgeixen a l’aula.