En l’antiga Roma, l’emperador Dioclecià es trobava mig estirat en un divan. Els servents li portaven safates de menjar per temptar-lo, els ballarins giraven per delectar-lo, i els músics entonaven alegres tonades per calmar el seu humor. L’emperador badallava d’avorriment fins que arribaren els actors. Llavors l’emperador s’assegué amb l’esquena dreta i cridà amb gran plaer: “Hi és en Genesius?”
“En efecte hi soc!” va dir un home jove saltant endavant. Genesius era un mim amb molt talent i un dels actors favorits de l’emperador. “Avui”, va proclamar Genesius, “representarem l’obra còmica sobre els cristians”.
“Comenceu!” va dir l’emperador, rient anticipadament, ja que aquesta era la seva obra favorita. Com que Genesius era especialment bo fent imitacions, fàcilment parodiava aquells personatges. Els primers cristians, els rituals dels quals no eren familiars per a l’emperador, resultaven un blanc d’excel•lent qualitat per a la sàtira de Genesius.
L’emperador cridava amb gran delit amb la interpretació de Genesius burlant-se del ritual del baptisme dels primers cristians. Un altre actor ceremoniosament submergia Genesius en un enorme cubell ple d’aigua, fent veure que quasi l’ofegava. Genesius va sortir escampant aigua arreu i amb uns ulls oberts de bat a bat.
L’emperador va cridar: “Torna-ho a fer!”
De sobte Genesius va quedar-se silenciós i quiet. En mig de l’extravagant burla, Genesius havia estat colpit per la sacralitat del ritual que ell ridiculitzava.
“No puc repetir la representació”, va dir Genesius.
“Però és la més còmica! t’ordeno que la tornis a representar!”, va insistir l’emperador.
“No, no tornaré a representar l’obra”, va dir Genesius, desafiant l’emperador. “No seria fidel a mi mateix de burlar-me del que ara se que és sagrat”.
La cara de l’emperador es va tornar vermella de fúria. “Com t’atreveixes a desobeir-me! Guàrdies!”, va cridar. “Preneu aquest insolent i trenqueu-li les cames”.
Els guardes s’emportaren Genesius.
En la tradició cristiana, Genesius, el mim, esdevingué St. Genesius, el patró dels artistes. Actualment, quan es vol encoratjar a un actor quan a de sortir a l’escenari es diu: “Trenca-li la cama!” Aquesta expressió es refereix a la història de St. Genesius i significa: “Només representa allò que sigui veritat per a tu mateix”.
   La llegenda de St. Genesius (Wisdom tales from around the world)

Segons Joan Carles Mèlich, de qui he manllevat el títol d’aquest article: “Ètica és la resposta a la demanda o apel•lació que ens adreça l’altre. És la resposta sensible i compassiva, és la resposta responsable i singular a una presència, que transforma les accions i les relacions humanes en accions i relacions educatives.
L’ètica no és pública ni privada, és íntima. És una relació amb l’altre en un temps i en un espai determinat i és única i irrepetible. L’ètica sorgeix d’una situació que genera una pregunta i a la qual si dona una resposta. Sense aquesta no hi hauria ètica. No hi ha respostes correctes. Ser ètic és no sentir-se mai bo del tot”.
Aquest concepte filosòfic ens parla de que cada situació que sorgeix a la nostra vida ens està demanant, ens “exigeix”, una resposta autèntica, total, sense timidesa de cap mena. I l’autor també ho diu: “Ètica és una transgressió de la moral.”

Per a Joan Carles Mèlich, doncs, i això em sembla importantíssim, l’únic essencial en la relació educativa és l’ètica i la compassió i cal entendre que tota la resta és secundari. “L’ètica no és un objectiu més a assolir en l’acció educativa, sinó el seu element constitutiu. Allò que fa que l’educació sigui educació i no pas adoctrinament és precisament l’ètica”

“Hi ha ètica perquè som sensibles al mal, al dolor i al sofriment”, també diu l’autor. Però el que es desprèn d’aquestes paraules i que fan pensar, és que els humans no sempre som compassius, ni de bon tros, i per això no sempre som ètics. Serà ètic aquell que tingui present i compleixi aquell bell aforisme d’Elias Canetti: “Hi ha un mur de lamentacions de la humanitat i jo hi soc al costat”. En llegir aquestes belles paraules, segur que a tots ens venen ganes de fer “guàrdia” al costat d’aquest mur. Procurem que no sigui un entusiasme momentani!