Si comprens, les coses són com són,
si no comprens, les coses són com són.

Erase una vez una paloma que volaba libre y confiada como tantas veces habia hecho. Pero ese dia pensó:
“A pesar de mi pericia en el vuelo, no acabo de sentirme satisfecha. Hay algo invisible que roza mis alas y que me impide volar con toda libertad. Por su culpa me canso a veces y no puedo ser tan rápida como quisiera. ¡Ah, que feliz seria si nada, nada, obstaculizara mi vuelo…!

Un professor es va dirigir a parlar amb el cap d’estudis quan aquest es disposava a fer la distribució de grups i l’elaboració dels horaris. El professor li va demanar diplomàticament que li donés el millor grup pel curs següent, a la qual cosa el cap d’estudis va respondre: “Tots els grups són igual de bons. No n’hi ha cap de dolent!”
Situacions com aquesta passen als centres educatius i situacions similars passen també, molt sovint a la vida. Naturalment que es pot demanar aquest favor, però a no ser que hi hagi un important motiu per fer-ho em sembla que és millor deixar que els esdeveniments transcorrin per ells mateixos i donar per bo el treball, en aquest cas, del cap d’estudis.

Darrera d’aquestes situacions pot ser que hi hagi por o també que hi hagi certa comoditat. En un cas o en un altre, s’ha de fer un pas endavant, metafòricament parlant. Aquest pas consisteix en deixar els pensaments i posar-se en l’estat de presència, aquí i ara. Quan s’està en l’instant present “estem salvats” perquè en aquest espai no hi ha lloc pels pensaments de cap tipus. Fent d’observadors podem veure que no hi ha passat ni tampoc hi ha futur, en canvi si l’abandonem, tornem al pensament i és quan apareixen tota mena de estranyes fantasies. Si ens mantenim en l’instant present, o millor dit, si procurem estar presents, ocupant-nos del que cal fer allà on estiguem, quan ens trobarem davant del grup d’alumnes, de l’alumne o de la situació que ha generat el conflicte, procedirem amb la màxima naturalitat.

Succeeix sovint que “volem passar el pont abans d’arribar al riu”. Suposant que inicialment se’ns atorgui un grup “difícil”, recordem: “No hay mal que por bien no venga”. Darrera de qualsevol mal aparent, hi ha una lliçó per aprendre i ben segur serà així si tenim confiança en nosaltres mateixos. .

S’acostuma a dir: “Si jo fes tal cosa, si les meves circumstàncies fossin unes altres, la meva vida seria millor!” Pensar d’aquesta manera és un error, perquè en realitat estem sempre rodejats d’allò que necessitem per donar el següent pas a la vida.

En aquesta xarxa de relacions que establim, tots aprenem i ensenyem a la vegada. Tot i no ser conscients d’això, les persones que ens envolten aprenen de nosaltres i viceversa, encara que la relació sigui superficial o de poca durada. De les grans crisi, naturalment aprenem lliçons més importants, però aquestes crisi van sempre acompanyades del dolor. Aquest és el gran mestre. Avui són molt pocs els que són capaços d’aprendre sense la lliçó del dolor. Hauríem de procurar estar suficientment atents als nostres actes, els de cada moment, per tal de poder-nos incorporar a aquest grup, en el qual és la Naturalesa qui ensenya, ja que les persones d’aquest grup treuen una lliçó de cada cosa on posen la mirada, de manera que per ells tot és un continu aprenentatge.