“Fer és una funció del cos. Ser és una funció de l’ànima. El cos sempre està fent alguna cosa. O bé ho fa obeint l’ànima, o bé ho fa en contra de la seva voluntat. La qualitat de la vida depèn del què predomini en aquest equilibri.
L’ànima sempre està sent. Sempre està sent, independentment del què faci el cos.
Si et penses que la teva vida es basa en el fer, no entens de què va.
A la teva ànima no li importa el què facis per guanyar-te la vida ( i quan la teva vida acabi, tampoc t’importarà a tu el que hagis fet). A la teva ànima només li importa el què ets, mentre estàs fent el que sigui per guanyar-te la vida.
El que l’ànima busca és l’estat del ser; no l’estat del fer.
Neal Donald Walsch (Conversaciones con Dios)
El filòsof Krishnamurti porta aquesta idea al camp de l’educació i ho expressa dient que la qualitat més important d’un educador hauria de ser la religiositat: “Perquè l’educador es deu en primer lloc a la llibertat i integració de l’individuo, l’educador és profundament religiós. No pertany a cap secta, a cap organització religiosa; està lliure de creences i rituals”.
Com es pot deduir del text anterior per a Krishnamurti el ser religiós va lligat a una actitud. Conseqüentment ell diu que el “fer” ha de ser derivat del “ser” i no al revés: “Perquè l’educador que és religiós, s’ocupa primer del “ser” i després ja vindrà el “fer”.”
Quan a Brockwood Park School, que és un centre educatiu anglès que funciona d’acord amb la filosofia de Krishnamurti, es discutia sobre la selecció de nous alumnes, Krishnamurti va preguntar a l’equip seleccionador respecte a les qualitats que ells buscaven en els futurs estudiants. Llavors Krishnamurti es va descriure a ell mateix com a noi. Va dir que havia estat gandul, vergonyós de parlar en públic, distret, dolent en totes les àrees acadèmiques, però sensitiu, que es meravellava per tot, era confiat, afectuós. Krishnamurti llavors va preguntar a l’equip de professors, si d’acord amb els criteris de selecció, l’haurien acceptat a ell com a noi. Hi va haver un gran silenci. El jove Krishnamurti no hauria pogut entrar a l’escola que funciona amb la filosofia de Krishnamurti. Això era així perquè els membres seleccionadors estaven pensant massa tradicionalment i convencional, estaven més interessats en el “fer” que en el “ser”, més interessats en el que era mesurable que amb allò que no es podia mesurar.
Eckart Tolle a “New earth”, també ens ho recorda: “La teva vida té un propòsit intern i un d’extern. El propòsit intern concerneix al Ser i és prioritari. El propòsit extern concerneix al fer i és secundari…. El propòsit intern i extern han d’estar alineats… Quan mires el què fas o a on estàs, com el propòsit principal de la teva vida, llavors facis el que facis, ho faràs extraordinàriament bé”.
El fer i el ser es manifesten a l’aula de maneres ben diferents:
És sabut de la crueltat d’alguns alumnes que a vegades en trobar-se en presència d’un professor que li costa posar ordre a l’aula, ells encara l’enfonsen més. També es podria dir, però, que hi ha professors que amb la seva manera de fer sembla que estiguin propiciant el desordre a la classe.
N’hi ha d’altres en canvi, que són tot el contrari. Aivanhov explica: “Recordo d’un professor, que precisament era baixet, amb ulleres, que només entrar a classe tothom anava al seu lloc. Parlava amb una veu tranquil-la, no s’enfadava, ni cridava, ni castigava. Aquest home aparentment insignificant, imposava amb la seva presència i amb el que desprenia. Sense fer aparentment res es feia respectar pels alumnes”.
Existeix, doncs, una gran diferència entre el comportament que es produeix amb un professor i el que es produeix amb l’altre quan entren a l’aula. Aquesta diferència no radica en la seva major o menor habilitat didàctica, sinó en la seva actitud mental. El pedagog o aspirant a pedagog ha de procurar que amb la seva presència, amb la seva mirada, amb les seves emanacions, contagiï l’adolescent. Els nois són sensibles com els animals. Si la persona que munta l’animal té por, el cavall ho percep i el fa caure. Els nois també ho perceben.
Des del moment que un professor acull idees elevades, idees de bona voluntat cap els seus alumnes, en entrar a l’aula s’estableix la deguda relació entre docent i educands. Pot ser que inicialment els fets exteriors semblin demostrar el contrari, però si es persisteix en tenir pensaments vigorosos, si es té fe en aquests pensaments i en un mateix, després d’uns dies, independentment de la resistència externa, s’anirà aconseguint la relació que es pretenia.
S’ha de prendre consciència que aquesta és la tasca pedagògica primordial: perquè fer aquest treball sobre un mateix, repercuteix als alumnes. S’ha d’entrar a l’aula amb la certesa que existeix una relació espiritual entre docent i educand per sobre de qualsevol paraula.
Estem la major part de la nostra existència negant aquest Ser que sempre és amb nosaltres. Si volem que es manifesti, la ment i el cor haurien de treballar plegats, tal com expressava Walsch, de manera que situat el cor en una ala d’un hipotètic avió, i la ment a l’altra, equilibrin l’avió. Llavors és molt provable que es tingui un plàcid i agradable vol.