Una dona ja molt anciana va decidir aprendre a llegir i a escriure. De jove no ho havia pogut fer. Era un poble molt petit i el mestre la va acceptar. S’asseia als bancs de l’escola amb els altres nens, però aquests se’n reien d’ella i li feien la vida impossible. Però ella no solament no s’irritava sinó que els acariciava, els abraçava i els portava petits regals. Després d’un cert temps, va resultar que els nens ja no se’n reien d’ella sinó que l’adoraven. Un dia que no va anar a classe perquè estava refredada, tots els nens van anar a casa seva a demanar-li que tornés aviat: no volien estudiar si ella no estava amb ells.
Aquesta història que Aïvanhov explica va passar a Bulgària. Referent a ella comenta: “Per produir aquest efecte sobre els nois s’ha de tenir un gran amor i una gran paciència, que per altra part són qualitats indispensables per a un pedagog”.
Aïvanhov va dedicar part de la seva vida a la docència, i diu: “S’ha fet una gran feina a les escoles, però què s’ha millorat? La part externa. Millors escoles, més ben dotades, millors laboratoris… Però els alumnes no han canviat. Arribaran a ser enginyers, tot el que vulgueu, però la felicitat depèn dels avenços tècnics?”
“Quan estimem els alumnes no ens cansen perquè el sistema nerviós no s’altera. S’ha d’estar tranquil, ser pacient, atent i així s’economitzaran moltes energies. Contràriament, amb irritació, nervis i tensió acabareu per estar malalts.
Si els pedagogs pensessin en introduir conscientment elements espirituals a l’ànima dels alumnes, aquests, anys després, se’n recordarien d’aquests homes i dones. Actualment si recorden els seus mestres, quasi sempre és per riure-se’n.”
“Un vertader pedagog ha d’irradiar les qualitats que vol ensenyar, ha d’emanar quelcom contagiós, estimulant, irresistible. Un vertader poeta, un vertader músic anima els demés a fer poesia, a fer música. Un general valent i audaç influeix en els seus soldats. Imagineu un militar ple de por cridant als seus soldats “endavant!” amb veu tremolosa; ningú el seguirà. Els educadors diuen: “S’ha de ser honest, s’ha de ser…” però ells ho són realment? “Tota la força màgica de la pedagogia consisteix en donar exemple.
Per assumir la tasca de pedagog no és suficient estudiar tres o quatre anys a la Universitat. És necessària tota una vida, perquè el secret de la pedagogia està a dins, al cor, a l’ànima, a l’esperit. I és de dins que brolla l’element pedagògic, i aquest element que vibra, que flueix, afecta els demés; sense dir res, sense moure’s, els alumnes s’adonaran que hi ha en vosaltres quelcom lluminós, càlid, viu, i això que es desprèn els ajuda a comprendre millor tot el que vulgueu explicar-los”.
Davant les dificultats de la vida, qui només posseeix saber intel•lectual es troba insegur, dèbil, ple de por, mentre que qui té fe i amor, encara que no sàpiga gran cosa, va endavant desafiant els obstacles”.