Una vegada hi havia una noia que passejava per un prat quan va veure una papallona clavada en una espina. Amb molt de compte la va alliberar i la papallona es va allunyar volant. Més tard va tornar convertida en una preciosa fada.
“Per la teva caritat”, digué a la noia, “et concediré el desig que vulguis”. La noia va pensar per un moment i va respondre: “Jo vull ser feliç”. La fada llavors es va ajupir i a cau d’orella va xiuxiuejar a la noia.
La noia es va anar fent gran i ningú d’aquella contrada era tan feliç com ella. Quan algú li preguntava pel secret de la seva felicitat, ella somreia i deia: “Vaig escoltar una bona fada”.
Quan ja era una velleta, els veïns temorosos que el fabulós secret morís amb ella van demanar-li: “Digue’ns, per favor, el que et va dir la fada”. L’encantadora velleta va somriure i digué: “Em va dir que cada persona, encara que aparentment sembli molt segura, té necessitat de mi!”

Aquesta és una faula molt bonica que Leo Buscaglia exposava per ressaltar el fet que “tots ens necessitem”.
Leo Felice Buscaglia explica que un fet crucial en la seva vida va ser trobar el llibre de Leonard Silverman “Crisis in the classroom”. És un estudi exhaustiu de la realitat educativa dels Estats Units d’Amèrica. L’autor concluïa que no s’estava fent una mala feina si ens referim als aprenentatges de la lectura, escriptura i aritmètica. Som força bons en això, però fracassem miserablement quan es tracta d’ensenyar a les persones a esdevenir sers humans. Buscaglia estava totalment d’acord amb la conclusió de Silverman i deia: “Només cal que mirem al voltant nostre per poder veure això”.

Va adquirir una certa popularitat quan el 1969, arran del suïcidi d’un alumne seu, va decidir portar a la pràctica un dels seus somnis: “ensenyar” en una classe d’amor. Va començar la classe amb 20 alumnes i va acabar amb una llista d’espera de fins a 600 alumnes.
“Ens ajuntem tots damunt una gran catifa, ens asseiem i parlem durant dues hores i compartim les nostres investigacions sobre l’amor, les relacions humanes, el creixement personal.
La tesi que vàrem compartir fou que l’amor s’aprèn. Psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs coincideixen en que es pot aprendre a estimar. És quelcom que no passa espontàniament. En canvi s’acostuma a pensar que sí, i això fa que hi hagi tants mals entesos en les relacions humanes. Qui ens ensenya a estimar? Els pares han estat els nostres primers mestres, però no necessàriament els millors mestres. Esperem que els pares siguin perfectes, creixem esperant-ho.
Potser per arribar a la maduresa cal mirar aquestes dues persones, aquest home i aquesta dona, com dos sers humans com nosaltres mateixos, amb alts i baixos, amb tendresa, amb joia, amb pena, amb llàgrimes, acceptant que són sers humans”. Aquestes són algunes de les conclusions que Buscaglia va extreure de les seves classes.

“Sense amor, tendresa, compassió i d’altres qualitats, la vida és buida per molt comfortable que sigui el teu entorn. Vivim en una societat on paraules com amor i compromís estan considerades com a passades de moda. Els escèptics, amb les seves frases enginyoses, estan preparats per ridiculitzar aquells que parlen de cors trencats, de terribles solituds o del poder de l’amor.
La nostra incapacitat per relacionar-nos els uns amb els altres està arribant a cotes inesperades. No va sent hora que abandonem les nostres pors de semblar sentimentals i trobar-nos amb la nostra necessitat de l’altre? Per què és tan difícil d’abraçar-nos sense por i dir: “Ser humà, pren aquesta mà humana”?”

“Jo no ensenyo en aquesta classe, hi aprenc”. Leo Buscaglia considerava que no es podia ensenyar res: “Cap mestre no ha ensenyat mai res a ningú. Aprenem per nosaltres mateixos. La paraula educador ve del llatí “educare” que significa portar, guiar. Això és el que significa, guiar, saber-se entusiasmar, coneixes un mateix, i després posar tot això al servei dels altres…”
També, com tots els educadors humanistes, considerava que “l’essència de l’educació no és omplir els altres amb coneixements, sinó més aviat ajudar a descobrir la pròpia singularitat, ensenyar a desenvolupar-la, i després ensenyar com desprendre-se’n”. Estava en contra, com es pot imaginar, d’un sistema educatiu que tracta a tothom igual, perquè aquesta no és la finalitat de l’educació i es priva els estudiants de la joia d’aprendre.

Resumia la feina de mestre dient que tot el que s’ha de fer amb tots els alumnes, independentment de la seva edat, és “fer possible per ells el reconeixement de les seves potencialitats a la seva manera i estar allà per ajudar-los quan necessitin ajuda, suport, ser animats”.