“Servir Déu per interès és un servei mercenari; servir-lo per temor ho és d’esclau; però sí per amor i reconeixement d’home lliure”.
Avesta (moral dels perses)
És un fet que en la nostra societat utilitzem les paraules amb molta lleugeresa, i jo no en soc una excepció. Les posem sense ser massa conscients, moltes vegades, del seu significat. Això succeeix també, segons el meu parer, amb la paraula espiritualitat.
L’espiritualitat no és patrimoni de cap persona en particular ni de cap organització, sinó que ho és, de cadascú de nosaltres, de tota la humanitat. A vegades sembla, com si les organitzacions religioses s’haguessin apoderat de l’espiritualitat, en tinguessin el monopoli, com si en fossin la única porta d’entrada. L’espiritualitat no és una qüestió de pertanya a una religió o de professar una creença, sinó que és més un estat de consciència.
Vida espiritual vol dir vida de l’Esperit, i no perquè parlem de coses relacionades amb l’Esperit, o bé sobre religió, ha de significar que estem sent realment espirituals.
Eckhart Tolle a “New earth” explica molt bé la diferència entre espiritualitat i religió: Moltes persones tenen clares les diferencies entre espiritualitat i religió. Saben que disposant d’un sistema de creences -un conjunt d’idees que consideres com una veritat absoluta- no et fan espiritual, independentment de la naturalesa d’aquestes idees. De fet, com més part de la teva identitat facis aquelles idees, més t’allunyes de la dimensió espiritual de dins teu. Molta gent “religiosa” està adherida a aquest nivell. Ells igualen veritat amb idea, i com que estan completament identificats amb idea (la seva ment), clamen estar en possessió de la única veritat en un intent inconscient de protegir la seva identitat”.
A. Bruschetti deia a començaments del segle vint, el següent referent al tema: “Malgrat els esforços de la religió, el món avança lentament, perquè els rituals i cerimònies no serveixen per res al religiós que no viu la religió en tots els actes de la seva vida. Serem cristians si estimem el proïsme com a nosaltres mateixos, si ens comportem amb ell de la mateixa manera que voldríem que ell es comportés amb nosaltres. El que procedeix d’aquesta manera, malgrat no vagi mai a l’església, és immensament més cristià que qui es dona cops al pit en el temple, sense importar-li gens el què li passa al proïsme, volent la seva salvació, encara que els altres es puguin cremar en els profunds inferns. No vull donar a entendre amb això que les pregàries, els rituals i cerimònies siguin inútils, ben al contrari, hem de respectar sempre les opinions i creences, però vull donar a entendre que la base de la religió és l’amor al proïsme, que és i serà la única salvació del món”.
Només vivim en el món espiritual, és a dir ens posem “en contacte”, amb el Ser, amb la Vida, amb el Tao, amb Déu, amb l’Essència, amb el Tot…, quan pensem, sentim i actuem sense cap mena d’egoisme personal, i això passa, tristament, poques vegades. Eckhart Tolle a “A new earth” escriu: “Molta gent té moments que estan lliures d’ego. Aquells que són excepcionalment bons amb allò que fan, poden estar lliures d’ego mentre realitzen el seu treball. Pot ser que no ho sàpiguen, però el seu treball ha esdevingut una pràctica espiritual…. Ells són un amb el què, un amb l’ara, un amb la gent o amb la tasca que serveixen… Quan un treball no és més que un mitjà per un fi, no pot ser d’alta qualitat”.
La vida espiritual a més es caracteritza per un sentiment de compassió cap els altres, per un reconeixement de gratitud cap a la vida, per una forta generositat i pel que és més important un amor incondicional, cap els amics i cap els enemics.
Han estat, doncs, els meus, Intents fallits, perquè el món espiritual si és que es pogués mesurar, diria que està molt amunt, per sobre d’on estic jo; o molt en dins, o molt profund, com es vulgui.. Malgrat aquest distanciament, que no seria en realitat un distanciament físic, si que puc dir que he tingut una intenció clara i bastant persistent, de voler-m’hi aproximar.
Avui més que mai, per al desenvolupament de la tasca docent és imprescindible que en el nostre cor hi hagi cabuda per a tothom, per els salms de David, pel sermó de la muntanya, per els diàlegs de Confuci, els himnes d’Homer, pels texts budistes, és a dir, una mirada al món, una orientació a la vida, sense exclusions.