La teoria dels quatre temperaments es remunta a l’antiguitat. En temps més recents el filòsof Immanuel Kant s’hi va interessar i més tard bastants psicòlegs moderns van descartar per considerar-la superada. Va ser, però, Rudolf Steiner, amb la seva Antroposofia, qui va tornar a portar a la llum la teoria dels quatre temperaments. Avui ha retornat aquesta teoria, i gaudeix d’una certa popularitat perquè és útil i fàcil d’entendre. Ofereix explicacions i solucions senzilles quan es tracta dels complexos problemes humans.
La teoria classifica les persones d’acord amb unes característiques que apareixen com les bàsiques del seu temperament en: sanguini, colèric, melancòlic, i flemàtic.
El temperament està fermament “instaurat” en la naturalesa humana. Transformar voluntàriament el propi temperament és un propòsit força noble. També s’ha comprovat com determinades predisposicions internes, temperamentals, poden estar vinculades a característiques fisiològiques.
Algunes característiques associades a cada un dels temperaments són:
Sanguini: alegre, amigable, enraonador, mogut, independent.
Colèric: actiu, optimista, impulsiu, agressiu, desconsiderat.
Melancòlic: sensitiu, insociable, rígid, perfeccionista, trist.
Flemàtic: calmós, passiu, tossut, mandrós, depenent, eficient
Les característiques del temperament no estan sempre perfectament definides en una persona, moltes vegades es troben barrejades diferents predisposicions temperamentals. Pot ser que una persona flemàtica tingui característiques melancòliques o que un colèric tingui trets del sanguini.
També s’ha observat com canvia el temperament de la persona al llarg de la vida, sense intervenció seva. De manera molt general es pot dir que cada edat té el seu temperament: el nen té una mica de sanguini, l’adolescent de colèric, l’adult una mica de melancòlic i la gent gran quelcom de flemàtic. No obstant com més evolucionada és una persona més té de tots els aspectes positius de cada temperament.
El coneixement dels temperaments per part dels professors pot tenir diverses utilitats:
– l’aplicació cap a un mateix d’aquesta teoria, per tal d’anar superant les limitacions del propi temperament,
– la d’ajudar als alumnes també a superar les seves limitacions,
– la d’ajudar al professor al coneixement dels seus alumnes
– la de saber com influirà el propi professor amb un temperament determinat als seus alumnes, (com és el professor enfront dels seus alumnes?)
Què ha de fer el professor per interessar els quatre temperaments quan fa preguntes o exposicions? Si es dirigeix als melancòlics ha de ser molt suau i com donant a entendre que ha superat el dolor de les adversitats de la vida; si es dirigeix als colèrics haurà de ser molt dramàtic però conservant la calma interna; amb sanguinis haurà de ser variat per tal que els costi poder seguir-lo, però alhora serè; amb els flemàtics ha de donar la impressió de ser exteriorment indiferent, però sentint a la vegada el màxim interès.
Un aspecte que els alumnes valoren molt és el fet de que el professor controli el seu temperament i no s’hi deixi arrossegar, sinó que sigui capaç d’anar més enllà. Per exemple, suposem un professor colèric que conserva la tranquil•litat en situacions que anteriorment hauria explosionat.
Ja es pot veure que es fa necessari aprendre art dramàtic si es volen afrontar aquests reptes.