Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo.
A la vuelta, contó. Dijo que habia contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.
“El mundo és eso”, reveló. Un monton de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás.
No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.
                 Eduardo Galeano “El mundo” (El libro de los abrazos)

Gairebé sempre passa que a les famílies amb varis fills els pares els han procurat educar aproximadament igual i després resulta que tots són molt diferents. Aquestes diferències es donen no solament a nivell físic, sinó també a nivell psicològic, de manera que un dels fills és potser molt emocional, l’altre potser és molt mental i un altre és molt amant de l’activitat física.
Jo no vaig trobar una resposta a aquest fet, mínimament satisfactòria i coherent, fins que vaig escoltar l’explicació mil•lenària d’orient. Som ànimes que peregrinen.

Quan el cos físic mor, l’ànima es retira amb les qualitats i característiques que tenia en aquell moment el ser humà. En una nova encarnació, amb un cos diferent, continuarà fent camí, perfeccionant aquelles qualitats fins que finalment, expressarà les que seran més elevades. Perquè ens imaginem quines són aquestes qualitats tan elevades, podríem dir que són semblants a aquelles que va manifestar Jesús a la creu, quan l’estaven crucificant i ell estimava i perdonava a tothom. Aquella ànima llavors ha acabat el peregrinatge i no li cal retornar a encarnar-se en un altre cos, viu en la Unitat.

H. P. Blavatsky en la “Doctrina secreta”, tomo II, exposa la “Teoria de la reencarnació”, de la següent manera: “Conseqüentment, íntimament, o millor indissolublement lligat amb “karma” està la Llei del renaixement o de la reencarnació de la mateixa individualitat espiritual, en una llarga sèrie de personalitats. Aquestes últimes són com els diferents vestits i caràcters desenvolupats pel mateix actor, amb cadascun dels quals l’actor s’identifica i és identificat pel públic, per espai d’unes quantes hores. L’home intern o real, que personifica aquests caràcters, sap tot el temps, que ell és Hamlet pel breu espai d’uns quants actes, el quals representen, no obstant, en el pla de la il•lusió humana tota la vida de Hamlet. I ell sap que la nit anterior va ser el Rei Lear, la transformació a la vegada d’Otelo, encara més anterior, però es suposa que el personatge extern visible és ignorant del fet. En la vida real, desafortunadament aquesta ignorància és massa real. No obstant, la individualitat permanent és plenament conscient del fet, encara que per l’atròfia de l’ull “espiritual” en el cos físic, aquest coneixement no és capaç d’imprimir-se en la consciència de la falsa personalitat”.

Pel camí de Santiago es troba gent a qualsevol punt del recorregut, perquè senzillament uns van sortir abans que els altres. Els que es troben més a prop de Santiago van sortir primer. Així mateix passa amb els humans, les ànimes que van començar el seu peregrinatge abans són aquelles que avui donen senyal de més maduresa, més equilibri, més entrega, són aquells focs que en la narració inicial d’Eduardo Galeano es diu que, “arden la vida con tantas ganas”.

Quan mirem l’aula veiem molts nois amb maneres de fer que mostren aquestes diferències de maduresa personal. Nois que potser no tenen ambients familiars massa favorables, però que ells en canvi es comporten amb un sentit del compliment del deure i actituds que ratllen quasi l’excel•lència; i per altra part també veiem nois d’entorns familiars que ens atreviríem a qualificar de molt responsables que mostren comportaments que sembla que posin en dubte aquesta procedència. Amb la nostra hipòtesi direm que aquests últims es troben en un altre punt del peregrinatge.

Com podem saber realment quines són les capacitats de l’alumne si no sabem on es troba en aquest, diguem-ne, “procés evolutiu”?
A més de tot això hem de sumar-hi encara altres factors que també estan incidint en les capacitats d’aprenentatge dels nois, que són els seus condicionaments inconscients de la seva vida, especialment el de les experiències de la primera infància, també els de l’entorn cultural, relacionat amb el lloc geogràfic on ha viscut i amb el període històric en el qual li ha tocat viure.
Si els alumnes no són iguals això hauria de condicionar forçosament la didàctica que s’utilitza i especialment la seva avaluació.