Un matí, el califa d’una gran ciutat va comprovar que el seu primer visir es presentava davant seu molt alterat. Li va preguntar per la causa d’aquell estat, i el visir li digué:
“Aquest matí al creuar la plaça per venir al palau, he topat amb la mort, que m’ha mirat fixament una bona estona. L’he reconegut, .anava vestida tota negra, i em mirava per espantar-me. Estic segur que em busca. Deixa’m que marxi de la ciutat.. T’ho suplico. Agafaré el meu millor cavall i així aquest vespre podré arribar a Samarkanda.”
El califa que sentia un gran apreci pel seu visir, el va deixar partir.
Després que hagués marxat el visir de la ciutat, el califa, a qui turmentava un pensament, es va cobrir amb una gran capa, com feia a vegades, quan no volia ser reconegut. Sortir de palau i es dirigí cap a la gran plaça, plena de soroll i de gent. El visir no s’havia equivocat, doncs era la mort vestida de negre, i amb la cara mig tapada. Anava pel mercat, de grup en grup, sense que ningú s’hi fixés.
El califa es va dirigir cap a la mort i aquesta, malgrat el disfressa, el va reconèixer.
“Vull fer-te una pregunta, vull que em diguis per què aquest matí has espantat al meu visir d’una forma tant amenaçadora?”
La mort va quedar lleugerament sorpresa, i digué al califa:
“No el volia espantar. Senzillament que quan hem topat i l’he reconegut, no he pogut amagar la meva sorpresa, que ell deu haver pres com una amenaça.”
“Per què sorpresa?”, va preguntar el califa.
“Perquè”, va respondre la mort, “no esperava trobar-lo aquí. Tinc una cita amb ell aquesta nit a Samarkanda.”
                         Farid l-Din’Attar “El círculo de los mentirosos”

La nostra cultura occidental no és vàlida per donar una explicació satisfactòria a certes coses que presenciem en la vida quotidiana dins i fora de l’aula. És per això que moltes vegades m’ha estat necessari explicar aquesta Llei a classe per tal de poder aconseguir proporcionar una eina, que pugui ajudar a clarificar. He de dir que no he trobat mai cap mena de rebuig, ni tampoc cap mitja rialleta per part dels alumnes, quan s’ha explicat, sinó tot al contrari, més aviat d’agraïment, perquè capten que se’ls vol ajudar. Els adults ens hem tornat més rígids, estrictes, serios i ja és una altra cosa.
Una possible forma d’introduir el tema amb els alumnes pot ser la següent: “Imaginem-nos que ens en anem a l’aeroport, prenem un avió i….. (ara el mestre pot posar unes quantes curiositats per aconseguir un cert clima), ens en anem a l’Índia. Allà ens trobem amb gent que té creences religioses o culturals diferents de les nostres, com per exemple els budistes i hinduistes. Aquestes filosofies o religions diuen que nosaltres, els humans, som una ànima que utilitza un cos, no un cos que utilitza una ànima, i aquesta ànima és immortal i divina. Potser quasi mitja humanitat pensa d’aquesta manera…”

El concepte de premi i càstig col•loca a Déu en un ínfim lloc, doncs se’l compara a aquells professors d’abans, o d’ara, que amb els premis estimulaven la vanitat dels alumnes i amb els càstigs deprimien l’ànim dels educands sense aconseguir la positiva finalitat de l’educació la qual és la d’ajudar a l’educand en el camí de la seva natural evolució.
Déu no premia ni castiga. Cada qual “recull el que ha sembrat”, tal com deia Sant Pau. En català també existeix un refrany que expressa de forma resumida i senzilla aquesta Llei i és: “Tal faràs tal trobaràs”.
La vida present és l’efecte, el resultat de les passades i és causa de les futures. El fet de no recordar les vides passades és una proba insuperable de que la vida està feta amb Saviesa i Amor. Imaginem-nos que ens recordéssim de vides passades i de les maldats que haguéssim comés, no tindríem ni un moment de descans, pel constant remordiment. També imaginem-nos que una persona pròxima a nosaltres ens hagués fet un gran dany en una altra vida, el podríem perdonar? Si, per altra part sabéssim que hem de tenir una mort prematura i la modalitat d’aquesta mort, no estaríem plens d’ansietat esperant el desenllaç? Podríem tenir algun moment de descans?
I una altra consideració molt destacable és que les lliçons que rebem del passat són més profitoses si quan ens arriben les rebem amb el convenciment de que en som mereixedors.

Normalment responem als actes de la vida d’acord amb la nostra actitud o amb la nostra manca d’actitud. Si ens augmenten el sou potser que ens sentim feliços i si perdem la cartera potser que estiguem enfadats. Les reaccions depenen de l’actitud.
Nosaltres no podem assumir la responsabilitat de tots els esdeveniments que se’ns presenten, però si que som responsables de com reaccionem a aquells fets. L’actitud l’hem d’aplicar a les actuacions sobre els esdeveniments que es presentin, de forma que escollim sempre la més adequada, procurant ser equanime.