La ciencia se compone de errores, que a su vez són los pasos hacia la verdad
                                                      Julio Verne

La vida, tal com jo l’entenc, és tota ella un procés de perfeccionament dinàmic, un camp d’aprenentatge, on hi hem vingut a fer un “treball de recerca”. I aquest treball serà d’un tipus o d’un altre en funció de les preguntes que ens fem i que posi en moviment la nostra actitud investigadora per arribar a comprendre verdaderament allò que nosaltres ens qüestionem.
Em sembla interessant donar a conèixer el mètode que a mi m’ha servit per que trobés una certa coherència a l’hora de voler posar a la pràctica aquest treball de transformació. En línies generals consisteix en la utilització del mateix mètode científic, el ja molt conegut i divulgat, naturalment sense el rigor que se li acostuma a donar quan és utilitzat en l’àmbit científic, doncs aquí es tractarà d’una avaluació simplement qualitativa.
El mètode científic té com a punt de partida l’elaboració d’unes preguntes que són les que posaran en marxa la investigació. És molt convenient, doncs, que estiguem suficientment interessats, per tal de que ens fem preguntes, ja siguin referents al món extern o bé d’ordre més personal o intern.
Una vegada que ja tenim alguna pregunta que ens inquieta, el següent pas consisteix en l’elaboració d’una o vàries hipòtesi relacionades amb la pregunta i que faciliten el seu posterior estudi.

Veiem amb uns possibles exemples la utilització del mètode científic en aquest context de canvi personal que estem mencionant.
Suposem que una persona a l’hora de triar la professió, s’acosta al mon de l’educació amb la següent hipòtesi:
“Ser professor d’un IES és una “ganga”. No es treballen gaires hores, i les classes s’han de preparar només el primer any. Es disposa d’unes bones vacances, i es té un sou que no està malament i a més es disposa d’una feina segura de per vida”.
Una vegada es té una hipòtesi els passos que venen a continuació són els d’experimentar i els d’avaluar els resultats. Aquí la obtenció de dades s’ha de fer per mitja de l’autoobservació i un bon recurs pot ser el d’anar escrivint, potser en forma de diari, tots els resultats obtinguts.

Amb aquesta hipòtesi, diguem-ne tan materialista, és molt probable que al cap d’uns anys, no masses, la persona en concret tingui una depressió o algun altra tipus de trastorn orgànic, que l’aparti momentàniament del treball. Pot passar llavors, que la persona no reaccioni i que després d’algun temps de convalescència es reincorpori al treball, per després d’un quan temps més, tornar a agafar una altra enfermetat, la que sigui. El més convenient però és que com a conseqüència del sofriment ens sentim abocats o bé a deixar la feina o bé a reconèixer la inoperabilitat d’aquella hipòtesi, la qual cosa vol dir, canviar i buscar-ne una altra. Generalment és normal, i jo diria que molt convenient, que anem canviant les hipòtesis al llarg de la vida.
Seguint amb l’exemple, és probable que ara el docent incorpori una hipòtesi com aquesta per investigar:
“El mestre és el guia dels seus alumnes, els ha de respectar i ajudar, els ha de conduir amb tot l’amor de que és capaç”.
Em sembla que amb una hipòtesi com aquesta la possibilitat de visites al metge disminueixen.

Veiem ara diverses hipòtesis aplicables a un altra àmbit, al de la vida en general
“A viure i a estripar-ho tot, que la vida són quatre dies!”.
“Hem de fer un ús prudent de les energies perquè d’aquesta manera ajudem a preservar el planeta”.
“Darrera de tot aquest mon de matèria manifestada, feta tal com diu la ciència de partícules fonamentals bàsiques que combinades ens donen aquesta varietat d’elements, hi ha d’haver alguna cosa més”.
Segurament que coincidirem en que en la primera hipòtesi l’egoisme personal es manifesta d’una forma més destacada i està ignorant altres interessos més socials. La segona hipòtesi, en canvi, porta a respectar l’entorn, condueix a l’ecologisme. La tercera dóna per suposada la segona, però sense conformar-se en l’aparença exterior, com donant a entendre que tot el que veiem és una il•lusió, i obre un camí que pot portar a moltes altres hipòtesis.

Per mi és una evidència que si volem disposar de una bona salut integral és de gran importància la qualitat de les hipòtesis que es disposa per anar fent aquest treball d’investigació, que aquelles s’acostin als grans ideals o a les utopies que la humanitat s’ha plantejat al llarg dels temps. Podem dir que el conjunt d’hipòtesis hauria de ser com un estel que guiés les nostres vides.