“Perdoni”, digué un peix de l’oceà, “vostè és més vell que jo, per tant em podria dir on puc trobar allò que en diuen oceà?”
“L’Oceà”, respon el peix vell, “és aquí on et trobes ara”.
“Això? Però si això és aigua… El que jo busco és l’oceà”, replicà el peix decebut, mentre se n’anava nedant a cercar en algun altre indret.
                                Anthony de Mello  “El peix petit”

Una vegada vaig rebre una invitació per assistir a una conferència que s’havia de portar a terme per un mestre format en Pedagogia Waldorf, i que portava per títol “com evitar el fracàs escolar”. Com podeu suposar, aquest temptador i agosarat títol em va cridar poderosament l’atenció.
El conferenciant era un mestre espanyol que havia estat una llarga temporada a Alemanya i entre d’altres havia realitzat un treball d’investigació sobre el tema del fracàs escolar. Sintetitzant la seva exposició mencionaré la conclusió que ell va treure: quan pares, alumnes i mestres han incorporat en la seva vida un referent important, utopies, ideals, metàfores, vivències religioses… llavors no hi ha fracàs escolar.
L’apreciació que he pogut fer, naturalment sense massa rigor, al llarg de la meva experiència docent sobre la conclussió anterior em fa reafirmar amb el què deia el conferenciant.

Això enllaça amb aquella frase tant coneguda: “qui té un perquè pel qual viure, després podrà suportar qualsevol com”. M’atreveixo a dir, que això és el que es necessita avui, tant els alumnes com els centres educatius, com la societat en general, trobar un “per què”.
Si la societat en general no troba el seu propòsit, si l’escola com a institució tampoc el troba, llavors serà responsabilitat de cadascú trobar el seu propòsit personal, que donarà coratge per afrontar les responsabilitats pròpies de cadascú. A l’educador li serà llavors més lleuger el desenvolupament de les seves activitats, i ple de determinació aixecarà la “seva torxa”, que amb la seva llum ajudarà a fer feliços els seus alumnes. Sense quasi bé donar-se compte, el mestre anirà incorporant a la seva vida noves i potents “narratives” que li permetran esdevenir, amb el temps, un poderós “far” per a molts joves, que malauradament, n’estan avui especialment mancats. Aquesta transformació personal s’anirà d’alguna manera contagiant i ha de servir perquè les escoles deixin de ser avorrides i passin a ser llocs on, de veritat, es prepara per a la vida.

Hi ha una narració històrica, pròxima a la llegenda, que jo la trobo plena de grandiositat malgrat no estigui d’acord amb el què va fer el protagonista:
A Alonso Perez de Guzman conegut com a “Guzman el bueno”, se li atribueix que estava al capdavant de les tropes en defensa del castell de Tarifa, quan els musulmans varen fer presoner el seu fill. Li van comunicar que si no capitulava i es rendia el matarien. En assabentar-se d’això, Perez de Guzman va sortir a una de les torres del castell i digué als assetjadors: “Aquí us llenço un punyal per si creieu que heu de matar el meu fill, però jo no em rendeixo i no entrego el castell”.
Aquesta narrativa l’explicava quan em semblava necessari remarcar als alumnes la necessitat que tenim tots de ser coherents amb nosaltres mateixos, amb la nostra veu interna, tot i que això ens porti dificultats i patiment. Ben segur que tots els pares estimen els fills però encara hi ha una cosa que estimen més, la seva consciència.