Tres amics estaven fent una excursió. En passar prop d’una muntanyeta van veure que un home s’estava assegut dalt del cim. Què deu estar fent?, es van preguntar
“Segurament que s’ha perdut i està esperant que passi algú i el pugui orientar -va dir un dels amics.”
“No, el que penso”, va dir un altre, “és que no es deu trobar bé i deu estar descansant.”
“El que succeeix és que està esperant a algú que s’ha atrassat.”
Així, cadascú aferrat en la seva versió, van decidir desplaçar-se on estava l’home i sortir de dubtes, a la vegada que satisfarien la seva curiositat.
“T’has perdut?” Va preguntar el que mantenia aquesta versió.
“No”, va respondre el desconegut.
“No et trobes bé?”, va preguntar l’altre amic.
“Si que em trobo bé.”
“Estàs esperant a algú?”, va preguntar el tercer excursionista.
“No.”
Llavors el tres amics desconcertats varen preguntar alhora:
“Què hi fas aquí, doncs?”
I el desconegut va respondre tranquil•lament:
“Simplement, hi estic.”
                            101 cuentos clásicos de la China

Parlava amb un monjo de la comunitat benedictina de Montserrat, sobre la meva situació actual i li explicava els canvis en la meva vida, entre d’altres el poder compartir uns dies la vida en comunitat amb ells.
“Ens oblidem”, va dir, “que l’ofici més important, el prioritari, és el de viure amb plenitud”.

Com que viure i llbertat van agafades de la má… aquests versos:
Yo tengo tantos hermanos
que no los puedo contar
y una novia muy hermosa
que se llama libertad
                      Atahualpa Yupanki