Un habitant de Bagdad havia malgastat la seva herència i es trobava en la indigència. Després de pregar molt, un dia va sentir una veu que li deia que a la ciutat de El Cairo hi havia un tresor amagat en cert lloc.
Arribat a El Cairo sense diner, es va posar a captar, però tenia vergonya de fer-ho amb llum del dia. Mentre vagava pels carrers, va ser pres per uns policies, sospitós de ser un lladre. Va explicar el seu somni amb tanta sinceritat que convencé al cap dels policies. Aquest va exclamar: “Veig que no ets un lladre, sinó un bon home; però com has pogut ser tan estúpid de fer un viatge tan llarg basant-te en un somni? Jo he somniat moltes vegades amb un tresor amagat a Bagdad, en el carrer tal i a casa de tal persona, i no per això m’he posat en camí”
Doncs bé, la casa que mencionava el policia era la del viatger. Aquest donant gràcies a Déu que la causa de la seva fortuna fos el seu propi error, va tornar a Bagdad on va trobar el tresor enterrat a casa seva.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Jaume Escoí i d’assistir a les xerrades que donava. Ens reuníem regularment un grup de persones per fer-li preguntes i sentir-lo parlar. Quasi sempre les preguntes estaven relacionades amb el coneixement propi. Les reflexions que contínuament feia i la pau que el Jaume transmetia feia que sempre que les obligacions m’ho permetien l’anés a escoltar. De les persones que, de quan en quan, assistien a les xerrades del Jaume, hi havia una dona jove, molt interessada pels temes que es tractaven, però amb la particularitat que vivia aproximadament a uns cent kilòmetres de Terrassa. Un dia, a l’acomiadar-se del Jaume, va exclamar, referint-se a la resta dels que encara ens quedàvem allà: “Aquests si que són afortunats que et tenen a tu tan a prop!”
Y el Jaume li respongué: “Tu no et pots pas queixar, ja que tens el mestre a casa teva”:
“Jo, a casa meva!”, exclamà la dona jove tota perplexa!
“Sí, el teu marit!”

No sé de quina manera la dona jove es deuria mirar el seu marit aquella nit. Ens fem contínuament de mestres els uns als altres, contínuament ens estem donant informació, verbal o no verbal, ens enviem missatges plens d’evidència que parlen amb veu tronadora però que tristament nosaltres no aprofitem. El marit, doncs, li podia fer de mestre, sempre i quan ella el pogués utilitzar com a mirall que reflectís el que ella necessitava modificar. A més de la parella, el company de treball també ens fan de “mestre” perquè veure’s un mateix els defectes és força difícil, mentre que per a l’altre es fa totalment evident. Igualment ens està posant a proba la nostra tolerància.
La dona jove, però, continuà anant a les xerrades.

Jo vaig voler abandonar el meu lloc de treball a l’institut, no emportat per una crida, o per un somni, sinó més bé com una fugida, com una deserció. En aquells moments pensava que era de la feina de qui em volia allunyar, però més tard vaig entendre que era de mi mateix que fugia perquè no m’acceptava tal com era. Va succeir que la meva recerca d’un nou treball va haver de ser interrompuda per un fet que ocorregué en la meva vida i que vaig viure d’una forma molt dolorosa. Aquell obligat parèntesi va ser la gestació d’un nou moviment que ja no feria necessària la deserció.

Ara, quan excompanys d’institut, pròxims a la jubilació, em pregunten sobre quina valoració faig de la meva situació actual, la meva resposta sempre és semblant a alguna cosa així: “Estic bé ara, però em sembla que això és perquè quan anava a l’institut també estava content. No m’hauria agradat viure la jubilació com una fugida”.

“Així el tresor que posa fi a les nostres misèries es troba en el nostre interior, en el nostre propi ser. Però per això ha estat necessari posar-se a caminar per descobrir-lo.”
                      Rumi “El tresor amagat” (75 cuentos sufíes)