“Per què partir? Per què no seguir, més aviat, dormitant tranquil•lament.
L’ànima dormida en el món de la matèria és incapaç d’imaginar-se que hi ha una altre dimensió del ser.
Anima, busca a l’Estimat; amic, busca l’Amic”
                                        75 cuentos sufies

El peregrinatge voluntari o diguem-ne conscient, perquè encara que no ens donem compte estem peregrinant, el comencem per motius molt diversos: La mort d’una persona estimada, el pare, la mare, un amic, un fill, l’esposa… Aquest fet pot ser viscut de manera que porti a enfrontar-nos a un buit immens que sembla que estigui davant nostre, de forma que ens aterra i per no ser engolits necessitem tallar amb el nostre passat, amb molts dels nostres hàbits i potser també les relacions. Ens sentim perduts enmig de tanta gent i tanta abundància. Es veu realment la impermanència del que ens envolta i especialment la pròpia. Tot allò que ens semblava tant valuós passa a segon terme.
Afortunats si després d’aquesta “garrotada” que ens serveix la vida, tot i que en realitat el cop de garrot ens el donem nosaltres mateixos, ens apliquem el refrany: “No hay mal que por bien no venga”, perquè llavors sorgeix l’impuls de l’antic heroi, del Quixot que tots tenim. Deixem el món de la comoditat, morim al passat, i comença el peregrinatge cap el jo intern. Però com que encara no ho sabem es busca a l’exterior: Potser a l’Índia col•laborant amb una ONG, a Guatemala, treballant en un barri marginal de la teva ciutat o potser deixant-ho tot i començant de nou, en un altre país, en una altra feina, o potser anant a la Xina i viure el que narra el següent conte extret de “101 cuentos clásicos de la China”:

“S’havia despertat en ell l’ànsia de trobar la veritat, una realitat més enllà de la realitat aparent. Va perdre tot interès pel seu treball, la seva família i les seves relacions socials. Turmentat i anhelant per trobar algú que li pogués proporcionar instruccions espirituals, es va acomiadar de l’esposa, fills i amics, i va partir.
Rastrejant la immensa Xina va sentir parlar d’un mestre que ja era gran. Emprengué el viatge cap el país on vivia.
En arribar es presentar i explicar el seu estat, la seva història i el seu anar d’allà cap aquí.
“I has perdut tant temps i energia, tant esforç inútil?” Va respondre el mestre davant de la decepció del que abans era un home amb llar.
“Tant obscura està la teva ment que deixes un tresor fabulós a casa teva i te’n vas a donar voltes per aquests mons de Déu? No és deixant la teva vida quotidiana que trobaràs la instrucció espiritual. Res et puc ensenyar. Deixa de donar voltes, torna a casa teva i realitza allà el teu treball, cap a dins i cap a fora”.

I en aquest peregrinar ben segur que ens perdrem i que ens encantarem davant de tota mena de paranys que trobarem per tots cantons, igual que succeeix en els contes infantils, però no serà llarga la marrada doncs l’estrella polar ens anirà recordant cap on hem d’anar. En els moments que aparegui el sentiment d’estar perdut, veurem que fàcilment farà presència una nova calma que farà que estiguem pendents de les senyals, dels missatges que anirem trobant pel camí, i tal com diu el conte anterior, el viatge té una segona part i és tornar a casa, a la vida quotidiana, a reprendre potser el que havíem deixat o potser altres històries, però això si, amb un nou sentiment del Jo intern, més retrobat. .

Sam Keen a “Fire in the belly” ho explica així: “És per homes que han decidit emprendre un viatge espiritual que comença amb la desil•lusió de comprendre que el que anomenem “normal” és una façana cobrint una gran alienació.
El sender a seguir és l’antic viatge de l’heroi que inclou allunyar-se de la normalitat quotidiana, davallar a l’estrany país de les enfermetats, dimonis, terribles poders, tresors i donzelles guardades per dracs, i finalment, retornar a la llar al cor de la quotidianitat”.
Sam Keen escriu pels homes però jo no tinc cap dubte que el simbolisme és generalitzable a ambdós sexes.