Un hombre susurró: “Dios, habla conmigo!”
Y un ruiseñor comenzó a cantar
Pero el hombre no oyó.

El hombre repitió: “Dios, habla conmigo!”
Y el eco de un trueno se oyó
Mas el hombre fue incapaz de oir.

El hombre miró alrededor y dijo: “Dios, déjame verte!”
Una estrella brilló en el cielo
Pero el hombre no la vio.

El hombre comenzó a gritar: “Dios, muéstrame un milagro!”
Un niño nació
Mas el hombre no sintió el latir de la vida.

El hombre comenzó a llorar y a desesperarse:
“Dios, tócame y déjame saber que estás aquí conmigo…”
y una mariposa se posó suavemente en su hombro

El hombre espantó la mariposa con la mano y desilusionado
Continuó su camino, triste, solo y con miedo.
                             “Dios está hablando contigo” cant cherokee

Els primers anys d’estar treballant en el món de l’educació els vaig viure molt il•lusionat, però amb el pas del temps, l’entusiasme va anar disminuint progressivament.

Un dia va resultar que no em podia aixecar del llit, de tan pesat que el meu cos es trobava. S’havia tornat molt i molt feixuc i no tenia la valentia per afrontar el dia, em semblava tot el de fora d’un color fosc, gris, i això sí, molt trist, res valia la pena de ser viscut. El dolor per la “ferida” psicològica que jo venia arrossegant des de feia ja algun temps, semblava que hagués arribat al seu punt àlgid en aquells moments. Em veia que havia fracassat en tots els àmbits de la vida, en el professional i en el personal. Era tanta la pena que sentia de mi mateix! Finalment va sortir de dins meu una veu que va exclamar: “ja n’hi ha prou!”. Aquella veu, he pogut veure posteriorment, va ser la fi d’un període i el començament d’un altre.

Vaig sortir i vaig anar passejant per camins que anaven segurament per entre horts i camps, però jo encara no me n’adonava. Seguint el costum que havia après de jove, de passejar per la naturalesa quan volia clarificar les meves idees, vaig continuar caminant amb una molt petita esperança de trobar una mica de claredat. Recordo que tot s’anava fent cada cop més lluminós i em va semblar que s’estava fent com de dia, no sé si era real però jo ho vivia així. El temps no tenia molta importància aquell dia per a mi, però segurament el passeig va ser llarg, fins que vaig poder distingir molt nítidament un pensament, que en aquell moment ja m’atrevia a escoltar, un pensament molt nítid: “canvia o deixa aquesta feina”.

Més endavant vaig plorar llàgrimes que al cap d’una estona vaig saber que eren d’amargura per tot aquell temps perdut. Semblava que amb aquella descàrrega emocional un molt lleuger sentiment de valentia es començava a manifestar. Ja no estava sol en aquell passeig, la naturalesa m’acompanyava, fins i tot les seves olors podia percebre.
En mirar enlaire i veure aquell cel blau es reafirmava el sentiment de voler anar endavant, de continuar el camí, que tan trist i pesat havia estat durant els últims temps, i que en canvi ara s’obria amb una esperança nova, amb una lluminositat que feia temps que no observava.