Segons les religions monoteistes Déu va crear tres classes de criatures: els àngels, els humans i els animals. Els primers i els últims són bons, ja que no poden escollir: els àngels fan el bé per naturalesa, i els animals segueixen l’instint també per naturalesa. L’ésser humà, però, està enmig i en lluita constant. Té una part angèlica o espiritual i una part animal.

Una altra manera de dir això és que la persona té tres plans: el material, el mental-emocional i l’espiritual. El seu sentit del ‘jo’ s’origina en el pla mental, i depèn d’allò amb què s’identifiqui. Si s’identifica només amb el cos material, viurà depenent de tots els seus desitjos i passions, alegries i sofriments i, sobretot, amb la por al no res que està en el rerefons de tot, ja que el cos material tard o d’hora s’esfondra i desapareix.

Com que té llibertat per a actuar, però, l’ésser humà pot escollir evolucionar cap amunt, conduint el propi ésser a la identificació amb el món espiritual superior, simbolitzat per la llum. Si no ho fa i es deixa endur per les tendències egoïques, anirà irremeiablement cap avall, conduint el seu ésser cap a allò purament material, cap a la identificació amb la seva condició animal, sotmesa a les passions negatives.

La dignitat moral dels éssers humans té a veure amb el lloc que ocupen dins d’aquesta escala d’evolució. Hi ha éssers humans que estàn per sota dels animals pel que fa a dignitat, ja que es comporten de forma cruel i inhumana amb d’altres persones, animals o amb la natura. Una persona capaç d’aquests comportaments no coneix la compassió ni l’amor, viu en la ignorància, dominat per la ira i la sensualitat, i no mereix dir-se persona.

En el costat oposat, els qui estan més amunt en aquesta escala són els sants de totes les religions, que són els qui han treballat més per purificar-se de les qualitats negatives, substituint-les per qualitats positives com la compassió, l’amor o el coneixement, i viuen exclusivament per servir. Es diu també que els sants són els ‘hereus dels profetes’, ja que han heretat una part de la saviesa divina de la que cada profeta n’és receptacle i difusor.

L’ésser humà, per tant, té la possibilitat de transformar-se a sí mateix i d’avançar en el camí d’evolució espiritual. Per això les grans religions, especialment les monoteistes, veuen la vida present com un període de prova i d’aprenentatge, com una oportunitat d’augmentar el coneixement sobre Déu i de desenvolupar les qualitats espirituals que en potència es troben a l’interior de cada persona. Segons aquestes religions, també, a l’altra vida cada persona només s’hi endurà les qualitats i coneixements espirituals que hagi pogut adquirir, deixant enrera tot allò material.