Aquest curs, els infants de P5, 2n i 4t han anat de colònies per viure grans aventures amb els seus companys i companyes. L’Anna, tutora de P5, ens aporta les seves reflexions al voltant de la vivència que suposa marxar de colònies per un infant de P5 i com els adults podem ajudar a que els infants construeixin una imatge positiva de sí mateixos i es sentin segurs davant de nous reptes.

Aquest any els nens i nenes de P-5 han anat de colònies a Santa Maria de Palautordera. De les múltiples ofertes que teníem damunt la taula ens hem decantat per aquesta perquè en aquesta casa es treballa molt la part emocional i nosaltres cada cop creiem més en la importància de saber gestionar bé les emocions.

Anar de colònies ja és en sí tot un repte, doncs els infants han de ser molt més autònoms del que són habitualment a casa, ja que no estan a la seva zona de confort on tot és més fàcil i més previsible. A l’estar en un entorn desconegut, hauran de posar en funcionament tot un seguit d’habilitats: vestir-se i menjar sols, tastar un menjar que no saben si els agradarà, dormir sols al seu llit, encara que sigui envoltat dels companys i companyes, ser responsables de les seves coses, superar un moment d’enyorança, solucionar un conflicte amb un amic…
Aquests dies hem practicat la confiança i la capacitat d’investigació al bosc de l’aranya Patranya. Al circuit hem entrenat la paciència i la concentració, a part de fer els millors salts de tobogan de tot el món. Amb els amics de la Nana Bunilda hem experimentat l’empatia cap als altres. A la nit, al bosc, hem descobert ombres que deixen d’espantar-nos quan les il·luminem amb la llanterna i hem après que si anem molt junts les pors desapareixen i ja no les tornem a tenir amb nosaltres. Els malsons els hem capturat en un gran paper blanc, posant-lis cara i nom. I, a més a més, tenim les pedres brillants que han sortit de la poció màgica i que ens ajudaran a no tenir més malsons.

Les situacions noves creen incerteses i dubtes, però a l’enfrontar-nos a aquest nous reptes ens fan tenir una millor autoestima. I aquests dies, s’han enfrontat a molts reptes i la seva autoestima n’ha sortit enfortida. Però clar, els entrenaments s’han de fer
cada dia, com a qualsevol esport.

Els pares i els adults que estem al seu costat els podem ajudar de moltes maneres:

Estimant-los incondicionalment. Un infant tindrà una bona autoestima si se sent estimat tal i com és ell. Quan haguem de manifestar el nostre desacord, ha de quedar clar que és el seu comportament el que és inacceptable, no ell.

Donant-los atenció. Hem de trobar estones per parlar amb els nostres fills, per escoltar-los. Necessiten saber que les seves idees i opinions són importants. Això els farà sentir-se estimats i importants.

Posant-los límits i normes clares i coherents i ensenyant-los que els seus actes tenen conseqüències.

Deixant-los experimentar i provar coses noves. Si no els deixem fer coses noves no tindran la possibilitat de tenir èxits. Hem de trobar l’equilibri entre la nostra necessitat de protegir-los i la seva necessitat d’ intentar provar nous reptes.

Deixant-los equivocar-se. Han de comprendre que dels errors també s’aprèn i han de poder adonar-se’n ells mateixos.

Reforçant positivament les conductes que realitzin correctament. Dient-los les coses bones que fan, especificant que és el què han fet bé.

Ajudant-los a sentir-se còmodes amb els seus sentiments, acceptant les seves emocions sense jutjar-les, tant si són d’alegria, com de tristor, ràbia o enuig.

No comparant-los. Ajudant-los a adonar-se que tots tenim coses que fem molt bé i d’altres que ens costen més. Reconèixer el seu esforç i el seu progrés i animar-los a seguir endavant.

Donant-los més responsabilitats, només cal un petit repte diari perquè s’acostumin a superar cada dia una petita dificultat, s’espavilin i busquin els recursos a dins seu.

Feu la prova i veureu com se senten d’orgullosos, com els puja l’autoestima i es fan cada dia una mica més forts.

I si aprenen a superar dificultats quan són infants, també sabran superar les dificultats que es trobin en el dia a dia, quan siguin més grans.

L’estructura organitzativa del centre afavoreix moments durant els quals els infants poden prendre decisions sobre temes que els afecten. A través del Consell d’Aula –reunió interna del grup i la tutora– i del Consell de Petits –reunió dels representants d’aula i l’equip directiu–, s’assumeixen responsabilitats i decisions que ens afecten a tothom.

Aquí teniu l’Article Afavorir la presa de decisions escrit per l’Anna Trabal que parla sobre com afavorir la presa de decisions des del Consell de Petits.

L’article ha estat publicat a la Revista Guix (ed. Graó) del mes de febrer de 2014.

L’Empar, mestra de P3 i l’Eva, tècnica d’educació infantil, ens expliquen a continuació una experiència d’aula relacionada amb l’estudi de les plantes.

Treballar els éssers vius, a l’educació infantil, permet a l’infant conèixer-se com a ésser viu, conèixer i conviure amb l’entorn i reconèixer quines són les actuacions que condueixen a un món més sostenible.

Els infants, quan arriben a l’escola, ja tenen idees de com és un ésser viu.  El nostre treball és ajudar-lo a organitzar les seves idees a través de contextos reals d’acció, significatius i propers que permetin generar noves preguntes a través de les observacions i experimentacions amb l’entorn. 

Podem treballar els éssers vius amb els alumnes d’infantil de diverses maneres: amb jocs, mirant-los a través del microscopi, amb diferents materials, analitzant la seva evolució a través de la història…  Però el més important és que l’infant parteixi de situacions reals, amb sentit i que permetin crear connexions entre els models inicials, que ells posseeixen i la nova informació.                                                               

Aprofitant l’espai natural vam anar a observar les plantes que allà es troben. A la tornada vam col·locar les plantes que tenim a la classe en un lloc visible per observar-ne les parts.  A més de la tija, les fulles i les flors, vam treure la planta del test perquè els infants poguessin observar-ne les arrels.  Vam poder tocar-les, amb molta cura de no trencar-les. Vam observar que una de les plantes tenia uns fils més grans que l’altre.  En acabar, la vam tornar a col·locar al test.

Al dia següent la Marta ens va portar aquestes imatges.  També ens va explicar que, amb l’ajuda dels papes, havia descobert que les plantes “agafen l’aigua per aquí (arrels) i que puja per aquí (tija), per aquí (fulles) i per aquí (flor)”.  “Les mestres ens van ajudar a llegir com es diu cada part de la planta.”

Com activitat de conclusió vam fer aquest esquema.  Ens vam organitzar en dos grups de treball.  Un, amb l’ajuda de l’Empar, vam dibuixar una flor ben gran en un paper d’embalar.  L’altre vam anar, amb l’Eva, a l’espai natural a buscar el material necessari: arrels, fulles, branques, terra i flors.  Aquest material el vam acordar a una conversa col.lectiva. 

Entra en el joc! Amb aquesta frase convidàvem aquest curs a tots els nens i nens a participar de la festa de Carnaval a l’escola. Després d’una setmana de consignes per part de la Reina Carnestoltes, arribava l’últim dia de la festa, el més esperat.

Els infants i les mestres havíem decidit en Consell de Petits escollir un tema general al voltant del qual giressin totes les disfresses. A les aules s’havien parlat i discutit diferents propostes, però finalment van ser cinc les temàtiques triades dintre del món de les joguines: ninos, peluixos, videojocs, playmòbils i legos, i jocs de taula.

Alguns infants de primària van decidir passar per l’Atelier per confeccionar-se part de la disfressa. D’altres la van elaborar a casa. El fet de confegir la pròpia disfressa dota la festa de major significat, ja que no només es viu intensament el moment de lluir-la, sinó que tot el procés de fabricació cobra protagonisme i dóna més valor al resultat final. En una societat ràpida i líquida com la nostra, es necessiten coses fetes amb amor i temps.

El dia de la festa era curiós observar com els nens i nenes més petits mostraven preferència per les disfresses que els permetia assolir un rol i endinsar-se en el joc simbòlic (ossets de peluix, nines, herois dels videojocs), mentre que els més grans entenien que el factor creatiu de la seva disfressa els dotava d’originalitat. De qualsevol manera, tots els infants vivien el dia de la festa una “fantasia”, al marge de les normes socials, que els permetia descobrir un racó de llibertat interna.

Als éssers humans des de ben petits se’ns ensenya a seguir les normes i a respectar els límits; estem influenciats per la construcció de valors socials amb el suposat objectiu d’arribar a ser millors persones. Al mateix temps que això succeeix, l’ésser humà va perdent individualitat, i com a conseqüència, llibertat; aquest fet comporta la castració de molts dels nostres impulsos i desitjos. D’aquesta manera guanyem acceptació social, però perdem autonomia. Ens veiem condicionats la major part del temps i no podem fer el que volem, ni dir el que pensem, ni vestir com ens ve de gust. És per això que el Carnaval és un pretext social perfecte per a permetre el que vol l’inconscient col·lectiu.

Molts infants van optar per portar una màscara o amagar-se dintre de la seva disfressa. Ocultant la seva cara deixaven de mostrar el seu món interior, guanyant d’aquesta manera més intimitat. Si l’altre no pot accedir al meu jo real, puc interpretar un altre rol amb més facilitat. Potser el rol que sempre he volgut interpretar. 

Alguns nens i nenes, per contra, no es mostraven gaire disposats a disfressar-se. De fet hi ha persones que poden sentir-se incòmodes i ridícules davant de l’exigència d’assumir un rol que no és el propi. Pot tractar-se de persones introvertides o molt exigents, que controlen en excés les tensions del subconscient. 

Em va cridar l’atenció, també, que alguns dels infants més grans van saltar-se la consigna col.lectiva per representar un rol de por. Segurament amb la seva disfressa estaven enfrontant-se al seu propi temor davant els “monstres” (por a créixer, a estar sols, a fracassar…), expressant d’aquesta manera la seva angoixa.

Vaig veure molts nens disfressats de superherois dels videojocs. Lluitaven contra els dolents amb les seves espases o els seus poders màgics. Se sentien d’aquesta manera poderosos, fet que compensava la impotència que segurament sentien en alguns moments del dia davant la frustració. La lluita entre l’heroi bo i el dolent és, en realitat, la batalla interna dels infants entre els seus impulsos de ser trapelles o d’obeir als pares i altres adults. Jugant a superherois aprenen a dominar la seva agressivitat i assagen maneres de canalitzar-la de forma creativa.

I si fos Carnaval tots els dies? Deixem que ens infants es disfressin, alliberin tensions i s’expressin lliurement! Jugar a assumir altres personalitats permet reproduir les pròpies emocions a través de la imaginació.

La Gisel.la, mestra responsable de l’espai motriu del cicle mig, ens explica la seva experiència en relació als salts i les caigudes:

Obro l’espai Olímpia pels infants de cicle mitjà. Tan sols hi ha un infant, l’Izan, que ha arribat molt puntual. Se’ns fa estrany estar tots dos sols en un espai tant gran, on normalment hi ha molts nens i nenes que es mouen, i per tant crits, corredisses, rialles i molt de soroll. Tenim una estona tranquil·la per parlar i començar a moure el nostre cos a través de les propostes de l’espai. Fa un salt al trampolí i em pregunta si jo puc saltar. Ho provo. Salto repetides vegades cap amunt i faig la tombarella sobre el matalàs. Seguidament s’enfila a l’escala de fusta i em convida a saltar. Tu saltes?

No m’ho penso dues vegades i li dic que sí.  Jo també puc saltar. Vull tornar a sentir en primera persona què senten els infants a l’enfilar-se aquí a dalt. Fa dies que recullo les seves sensacions, percepcions en el moment de saltar. Ara vull sentir les meves. Nervis, inquietud davant del risc de caure i fer-me mal. De peu, a dalt de la plataforma de fusta (situada a dos metres de terra) me n’adono que fa temps que no salto des de tant amunt. Sento que el cor em va molt ràpid. Intento relaxar-me i respiro profundament. No vull estar gaire estona a sobre de la plataforma. Miro el terra i no em sento gaire segura. No vull pensar-hi gaire. Salto. I crido. El fet de cridar m’allibera, em treu la por.

Sento plaer al caure, un pessigolleig que em fa sentir bé, em fa sentir viva. Sento plaer al notar el meu cos sobre el matalàs de caigudes, un matalàs tou, que s’adapta a mi, que em reconforta.

Al llarg d’aquests mesos, en les diferents propostes de salt de l’espai Olímpia, els infants han experimentat diferents maneres de saltar i caure. S’han proposat reptes, al meu parer, increïbles: diferents tipus de salts, tombarelles a l’aire, verticals sobre la plataforma, salts amb els ulls tapats…

He volgut recollir les seves sensacions, percepcions i pensaments perquè m’ha captivat la gran necessitat que tenien d’enfilar-se i saltar, però sobretot, les emocions i el plaer que els movia a saltar una vegada darrera d’una altra.

Una escala de tisora de fusta feta a mida, una plataforma que fa de trampolí que encaixa perfectament amb les espatlleres que l’espai ja disposava, un matalàs de caigudes tou, modelable, que s’adapta al nostre cos, ens han brindat l’oportunitat de tenir un lloc màgic per poder experimentar de forma lliure els salts en profunditat.

Veure la delicadesa amb la que s’enfilen els infants, la prudència amb què es mouen mentre caminen per la plataforma, l’harmonia dels seus moviments, l’expressivitat en el seu gest, els crits d’alegria davant l’alliberament de poder saltar, m’han fet vibrar i connectar amb les emocions de cadascun d’ells mentre saltaven.

Aquí teniu les paraules d’alguns infants tot just després de saltar:

Yaiza: He sentit una mica de por. Sentia com em deia “no et tiris, no et tiris”.

Marc: Sento com si saltés des d’una muntanya molt alta. Quan mires als altres sembla que sigui molt baix, però quan ho fas tu és molt més alt.

Pol: Sento vertigen. El salt és com una cosa infinita, però quan arribo a baix penso que no és tant com semblava.

Nuno: He sentit com si estigués volant, com si caigués molt fort cap al terra.

Pol: Em sentia com l’spiderman saltant des d’un edifici.

Quan repetim una acció moltes vegades, i la situació ja és coneguda per nosaltres, ens sentim més segurs i amb més confiança per fer-la sense por. Repetir una acció ens dona seguretat, ens ajuda a assolir aprenentatges i tenir confiança en nosaltres mateixos.

Jara: En el primer salt he sentit una mica de por. En el segon, he sentit com por i alegria. En el tercer he sentit que m’estava divertint molt. En el quart, m’he sentit com un bebè que a dins de l’aigua es diverteix molt.

Abraham: Vull saltar i fer la tombarella però no m’atreveixo. (al cap d’una estona ho torna a intentar i ho fa). He sentit por perquè em podia donar un cop. (Ho torna a fer) He sentit menys por. També he sentit la velocitat. Com quan et muntes en una muntanya russa i sents unes pessigolles a la panxa.

A l’espai Olimpia, no obliguem a saltar a ningú. Els infants tenen total llibertat per dur a terme les accions que vulguin i es sentin capaços de fer, sempre i quan respectin el seu cos i el dels altres, els materials i l’espai de joc. Cada infant salta quan està preparat per fer-ho. Tant sols ell sap quan vol o ho pot fer.

Saona: Mai ho aconsegueixo perquè em fan por les altures. (Li explico que quan ella vulgui li puc baixar la plataforma, perquè pugui saltar des de més a baix i es pugui sentir més segura.)

Cal estar atents quan necessiten que els acompanyem, amb la nostra presència, adaptant l’alçada de la plataforma, apropant el matalàs de caigudes. També cal respectar els infants que no ho volen fer. Potser volen saltar des d’un altre suport, des d’una altra alçada, en un altre moment. L’experiència ens diu, que quan no esperes que ells ho facin i no els forces, ells s’apropen a l’espai i ho proven.

També ens hem anat fixant en les sensacions perceptibles que sentíem en el nostre cos, tant en el moment abans de saltar com durant la caiguda: el batec del cor, el pessigolleig a la panxa, el to muscular, la respiració…

Alexis: He sentit que cada vegada que queia, el cor també baixava i tenia pessigolles a la panxa. Jo pensava que la meva caiguda era com la que vaig tenir quan era petit. Estic bé.

Josep: Quan salto noto l’aire al cos.

Àlex: Al caure m’ha saltat el cor cap a dalt. És com si caigués de molt amunt.

Molts dels infants que han passat per l’espai s’han engrescat amb la proposta de realitzar salts amb els ulls tapats. En un principi els va xocar la meva proposta, però la gran majoria van voler afrontar aquell repte. El fet de perdre el sentit de la vista, i per tant les referències visuals, ens han portat ha experimentar altres sensacions, o adonar-nos d’aquelles que no tenim tant presents quan hi veiem:

Maria: Sembla la fi del món. No podia respirar. He sentit emoció.

Ulisses: Al principi has de deixar el vertigen i la por enrere, sinó, no ho pots fer.

Teo: Se sent una foscor que t’impedeix saltar perquè fa por. Després tu saltes i sents com una llum dins teu.

Edgar: Quan em poso l’antifaç em sembla com estar en un forat negre.

Tal i com explica Bernard Aucouturier, en el seu llibre “Los fantasmes de acción y la pràctica psicomotriz” (Ed.Graó) el plaer de caure evoluciona cap al plaer de saltar en profunditat. Saltant al buit es perden tots els recolzaments i les referències espacials, i per compensar aquesta pèrdua, l’infant posa el seu cos rígid durant la suspensió. Saltar en profunditat és l’expressió del fantasma d’acció de “volar”.pr El nadó que ha estat sostingut en braços, aixecat, deixat, portat d’un lloc a l’altre experimenta aquestes accions, realitzades sobre ell, amb un plaer tant intens que s’engramen i es representen per mitjà d’un fantasma d’acció com a il·lusió de volar. Volar per l’espai com a manifestació de l’omnipotència màgica del desenvolupament individual. En els adults, trobem pràctiques de repetició del salt en profunditat, com són: els salts en un llit elàstic, el paracaigudisme, el parapent…

Saltar és un mitjà per manifestar la voluntat de poder i el plaer de ser un mateix, i per consegüent, la voluntat de controlar la pulsió de domini de l’altre sobre un mateix.

Surto del matalàs i recordo aquells moments que vaig viure ara fa dos anys, quan vaig saltar des d’un avió en caiguda lliure amb un paracaigudes i vaig volar com un ocell. Li explico tot aquella experiència a l’Izan i veig com els seus ulls brillen d’emoció, queda fascinat davant la meva història. I jo, com els infants que salten cada dia, torno a reviure aquells instants plens de nervis, por, alegria, i plaer de sentir-me lliure, de ser jo mateixa.

A continuació l’Olga, mestra de cicle mitjà, ens explica la seva experiència al Museu Blau. Al llarg d’aquest trimestre tots els infants de l’escola han visitat aquest espai, que ens queda molt a prop de la nostra escola. Es tracta d’un museu de ciències naturals amb qui hem establert vincles de col·laboració. Continuem així amb la idea de crear xarxa amb els serveis i institucions del barri, com ja portem temps fent amb el centre d’art contemporani Can Framis o amb l’Escola d’infermeria. Tenim present la metàfora d’escola permeable, a través de la qual es filtra la el món real, a la vegada que la cultura dels infants va deixant petjada a l’entorn proper. D’altra banda, volem que els infants facin barri, tot fent créixer arrels fortes de pertinença. Estimem allò que coneixem i sentim com a propi. Deixem que els infants s’apropiïn del món!:

Fa només uns dies,  els nens i nenes de la colla “Marró Fosc” vam fer la primera sortida del curs. Vam anar a visitar el Museu Blau, on hi havia una exposició temporal sobre  diferents essers verinosos, titulada “Enverinats”.

Només baixar del TRAM, vam poder observar en directe el magnífic edifici, que tantes vegades havíem nomenat i  observat, jugant i treballant a l’espai Arquímedes. La seva forma de prisma triangular el feia inconfusible.

Després vam entrar i vam poder recórrer detingudament l’exposició, observant atentament els diferents animals, llegint els cartells informatius,   gaudint  dels vídeos que el museu havia distribuït estratègicament per diferents punts de  la sala.

L’activitat fou un èxit i  la colla va tornar encantada. S’havien après el nom de tots els animals perillosos i estranys que havien observat.  Es mostraven  tots captivats i amb ganes de saber-ne més, sobre aquests éssers fantàstics.

Això ens va motivar a buscar per internet més informació  sobre algunes d’aquelles espècies, fent servir una vegada més les TIC, com a recurs d’aprenentatge.  Vam utilitzar la cerca d’aquesta informació per poder llegir col·lectivament amb altre suport visual: el canó.  Posteriorment  fins i tot vam anotar les idees clau de tot el que havíem llegit i vam poder fer una petita síntesi entre tots.

Indirectament, també ens ha portat a fer les nostres primeres cerques al diccionari. Les paraules clau que hem hagut de buscar , aprofitant el treball per parelles, han estat: verí i antídot. Va  resultar fàcil i  es va convertir en  una tasca engrescadora.

Ara tenim eines per buscar autònomament informació sobre els altres animals, plantes i fongs verinosos que apareixien en els vitralls de l’exposició. Fins i tot ens hem engrescat en classificar-los per famílies. Alguns companys han decidit buscar els animals verinosos que habiten als EEUU i els propis de casa nostra, connectant d’aquesta manera amb el projecte que tenim engegat des de fa un temps. El coneixement es converteix en una mena de teranyina que tot ho connecta.

Es fa palès que els museus són quelcom més que un lloc on anar a observar. Són eines pedagògiques poderoses, que ens ajuden a entendre, d’una manera informal diferents conceptes. D’aquesta manera els mateixos alumnes adquireixen gran protagonisme en el seu propi aprenentatge.

Us animem a visitar aquesta exposició temporal, així com la permanent, d’aquest  museu Blau, tant significatiu per nosaltres.

Fa unes setmanes que hem incorporat dins la vida de l’escola el “diari d’aprenentatge”. Es tracta d ‘una llibreta on els infants tots sols o amb el suport de l’adult, apunten allò que consideren rellevant en relació al seu procés d’aprenentatge i sovint acompanyen amb una fotografia o una imatge. Recollir les seves vivències els està ajudant a a ser més rigorosos i exigents. Rigorosos, perquè si han de rendir comptes del seu aprenentatge prèviament s’han de plantejar què necessiten aprendre, fet que els obliga a passar de les accions impulsives a unes altres més reflexives i endreçades. Exigents, perquè no tot s’hi val, i plasmar les idees sobre el paper de manera entenedora requereix esforç i temps. Rigor i exgència, dos punts claus a tenir presents a l’hora d’acompanyar els infants en el camí de la seva llibertat.

Aquesta és la introducció que trobem en la primera pàgina del diari d’aprenentatge dels petits:

Aquesta llibreta parla de mi, del que vaig aprenent als espais d’aprenentatge i de les coses que crec que són importants. Els adults que m’acompanyen des de l’escola m’ajudaran a plasmar en el paper les meves idees i a reconèixer aquells moments màgics en què em faig una mica més gran. Pot contenir imatges, dibuixos, fotografies, text o retalls de materials. Les meves evidències d’aprenetatge les puc compartir amb la meva família i amb els meus companys per tal s’emocionin amb mi davant l’aventura de crèixer.

Mimaré aquest diari com a un tresor, com el meu llibre més preciat. Si me l’estimo i el cuido, el dotaré de vida i tindrà valor. Per sempre.

Avui la Maria, mestra de 3r, ens explica una experiència viscuda dins l’estona de lectura matinal. Tot els infants de l’escola dediquen els primers 30 minuts de la jornada a llegir. 

Alguns matins la lectura és individual, d’altres es llegeix i es comenta conjuntament un àlbum il.lustrat, o s’escolta la lectura que fa un altre infant en veu alta. Un cop per setmana a més, la mestra ofereix el seu model lector als infants. Es en aquest darrer punt on es centra l’article següent: 

19 de setembre, són les 9:30 del matí. Agafo el llibre titulat “En Jim Botó i en Lluc el Maquinista” i dic als alumnes:

–  Vinga, seieu que començarem a llegir aquesta aventura que us he portat!

–  Nooooo! – és la resposta que, a l’uníson, surt de les seves boques.

La meva cara de sorpresa segur que no passa desapercebuda, tanmateix, tossuda com una mula, obro el llibre i començo…

“Capítol primer. En el qual comença la història. 

El país on vivia en Lluc el maquinista es deia Lummerland i era molt petit.

Era extraordinàriament petit en comparació amb d’altres països com, per exemple, Alemanya o l’Àfrica, o la Xina. Era si fa no fa el doble de gran que casa nostra i es componia en la seva major part d’una muntanya de dos cims, un de més alt i un altre una mica més baix.”

Tot i que no és l’activitat que més desitgen fer, els nens i nenes seuen al meu voltant i comencen a escoltar. Sembla que la màgia de les paraules llegides els crida l’atenció.

Al cap de poca estona, comencen a mostrar-se inquiets, és el moment en què els pregunto:

– Ho deixem aquí?

– Síí!

No hi ha cap mena de dubte  de que, per avui, n’han tingut prou.

Passa una setmana i arriba el dijous un altre cop. Amb el llibre entre mans, torno a convidar els alumnes a viure junts un trosset de la història d’en Jim i en Lluc. Avui ja no hi ha hagut una negativa tan clara. S’han assegut i s’han posat a escoltar allò que jo els llegia. Al cap de poc, però, ho deixem estar perquè apareix el cansament.

I així anem fent, setmana rere setmana agafem el llibre per viure junts l’aventura dels personatges. És bonic veure com l’actitud dels nens va canviant. Des de la primera negativa, els alumnes adquireixen una actitud més receptiva i interessada fins al punt que, cap a mitjans d’octubre, a ningú se li oblida que els dijous toca llegir la novel·la. “Maria, ja és dijous? Avui toca llegir el Jim Botó?”

Es converteix, així, en una activitat esperada i desitjada. Fins a tal punt que els Reis Mags han hagut de buscar un exemplar del llibre per algun infant que, desitjós de saber com continua l’aventura, l’ha demanat.

Dijous sí, dijous també, ens asseiem i compartim l’experiència. Treballem així habilitats de lectura com, per exemple, la creació d’hipòtesis, d’inferències i també, per què no, la capacitat d’analitzar i generar empatia amb els personatges. Fruit d’aquesta lectura, es desencadenen converses variades que ens permeten parlar de temes ben diversos.

Queda palès com l’actitud de l’adult envers les diferents activitats que es desenvolupen a l’escola és un factor determinant per a la motivació dels infants. Es tracta d’una mena de virus que els adults tenim la possibilitat de transmetre als nens i nenes. I el millor és que parlem d’una malaltia sana! Com a adults educadors tenim el deure de ser insistents amb allò que creiem i ajudar els nens i nenes a fer un pas endavant quan ens donen respostes negatives. Ja hem vist que el resultat és totalment satisfactori!

Tal i com diu Aidan Chambers, al seu llibre titulat Conversaciones[1], “la mediación de un adulto letrado y favorablemente dispuesto entre los niños y la literatura es el factor más importante en el surgimiento del deseo de leer, y de leer arriesgadamente” (Chambers, 2008).

És ben sabut que tots volem per als nostres infants, que sàpiguen llegir i que, a més, quan ho facin gaudeixin i passin estones agradables. És per aquest motiu que ens cal tenir presents dues coses importants. Per una banda, la motivació de la qual acabo de parlar, i per altra banda, disposar d’obres literàries de qualitat que ens donin l’oportunitat de passar moments lectors divertits i enriquidors.

Cal que acostem als nens llibres transformadors, entenent que aquests són, tal i com explica Chambers “libros que me transforman cuando leo, y continúan trabajando en mí después, cuando se han vuelto parte de mí, (y que) con frecuencia refrescan y le otorgan nueva energia al lenguaje. […] Los libros transformadores enriquecen en algun grado mi imagen del mundo y su existencia; me ayudan a conocerme, a comprender a los otros y a la sociedad en la que vivo, así como a las sociedades en las que viven otras persones. […] El tipo de escritura opuesta es reduccionista, […] limita lo que leemos al estrecho margen de lo familiar, lo obvio, lo immediatamente atractivo, y se concentra en temas y tratamientos confinados a lo complaciente y ya ensayado” (Chambers, 2008).

En conclusió, la transmissió del gust per la lectura i l’acostament dels llibres als infants és una tasca que va directament lligada a l’actitud dels adults envers els llibres i a la qualitat de les obres que els oferim. Llegir és una activitat que als nens i nenes els requereix un alt grau d’esforç i concentració, és per aquest motiu que recau en els adults la responsabilitat d’ajudar-los a superar aquestes dificultats oferint-los directament el plaer que produeix llegir un bon llibre.

El treball de ciències a l’escola ens ha d’acostar a la idea de conèixer per comprendre els fenòmens del món, per poder-nos-hi implicar i per prendre decisions. 

Els infants elaboren models interpretatius de tot allò que passa al seu entorn.  Fer ciències comporta ajudar-los a reelaborar aquestes interpretacions.  Però també cal ajudar-los a adonar-se que ells saben, que ells també són constructors de teories i que és aquesta teoria la que han de posar en joc per saber si els serveix o si és necessari modificar-la per a poder donar una explicació a la realitat que els envolta.

Així doncs, aprendre ciències, a més de construir coneixements científics, és establir processos que ens permetin aproximar-nos al món amb una mirada diferent.  Cal tenir en compte que, quan es realitza una determinada activitat, es parteix d’uns coneixements i d’uns valors previs que fan que s’observin els fets des d’una perspectiva determinada, la qual condiciona el possible aprenentatge que es pugui realitzar.  Per això es diu que aprendre és sobretot canviar les maneres de mirar els fenòmens, d’explicar-los, de raonar, de valorar i de parlar.

A partir d’aquí us volem explicar la nostra experiència.  Fa unes setmanes va aparèixer un forat a un dels sorrals.  Aquest no l’havíem fet nosaltres i tampoc coneixíem el seu origen.  Alguns companys/es es van preguntar què trobarien si el fèiem més profund.  Aquest va ser el punt de partida del següent projecte; un fet quotidià que ens ha ajudat a cercar respostes que connectin amb el que podem imaginar des d’una mirada científica (pensament abstracte).  Ha estat un treball de tot el Cicle d’Infantil.

Inicialment, a cadascuna de les aules, es va formular la següent pregunta:   

QUÈ HI TROBARÍEM SI CONTINUÉSSIM FORADANT?

El següent mapa conceptual recull totes les aportacions dels infants.  L’organització es va realitzar a partir del temes centrals que van sorgir a les aules (tresors, pedres, aigua, fòssils, óssos de persones i animals, fruits, animals, canonades, arrels i carbó).   D’aquí van sortir les concrecions fetes pels infants. 

Però el treball va continuar ja que van sorgir alguns temes que no tots veiem viables (princeses, castells, excavadora, avió…).  Algunes aules van utilitzar el suport d’un power-point, altres una conversa….  Tot plegat amb l’objectiu d’acabar de reelaborar les nostres interpretacions. Vam buscar imatges, vídeos i llibres per poder reforçar les nostres hipòtesis o bé descartar-les. Vam anar refent així els esquemes previs, introduint-nos en el món de la ciència i deixant de banda en aquesta ocasió aquelles idees més fantàstiques.

Hem obert amb aquest projecte la capsa de pandora del món subterrani, fet que ens ha permès incentivar nous dubtes i les ganes de continuar investigant.

Article escrit per l’equip de mestres d’educació infantil