Vull compartir una experiència que portem a terme cada dia que podem (que són quasi tots els dies) dins l’aula de segon de la colla Marró clar.

La idea va sorgir en els passadissos de l’escola. La idea va sorgir de la generositat per compartir, de l’intercanvi d’idees i d’impressions que moltes vegades es donen entre mestres en els passadissos de les escoles. Perquè els mestres fem reunions formals asseguts en cadires a la sala de mestres quan fem un claustre, per exemple, o a les tutories quan fem reunions de cicle o d’altres. Però també  els mestres fem trobades informals i moltes vegades, casuals, en els passadissos de l’escola i d’aquí també sorgeixen petites grans idees.

Arrel d’una conversa amb la meva companya Marta de quart, de la colla verda, vaig decidir posar en pràctica “la rotllana de la vida”, tal i com ja feien en els dos cursos de quart. La rotllana de la vida consisteix a fer una rotllana asseguts al terra uns al costat dels altres, però no de qualsevol manera, sinó seguint l’ordre en el qual ens ha col.locat la vida: per odre de naixement. La idea és transmetre que la vida ens ha col.locat així i, per tant, s’ha de respectar aquest ordre.

Des d’un principi això va motivar enormement els infants, i cada dia més. D’aquesta manera es van acabar les discussions per on seia un i on seia l’altre, perquè l’ordre de la vida és el que és i això ho respecten moltíssim. A més, en la rotllana de la vida es conserva l’espai físic del company que, per la raó que sigui, aquell dia no ha pogut venir a l’escola. Així, d’alguna manera, hi és present i respectem la seva absència física però el tenim present perquè continua formant part del grup.

I així comencem els matins després de l’espai lector. Ens serveix per veure’ns les cares, per mirar-nos als ulls, per dir-nos bon dia i per comunicar-nos amb les mirades. Es transmet tant amb les mirades en la rotllana de la vida! Hi ha tants missatges a l’aire sense necessitat de pronunciar una paraula! Tot i que de seguida sí que en pronunciem de paraules. Uns dies més i d’altres no tant, en funció de molts factors (predisposició, coses per compartir, temps de rellotge…com no pot ser d’una altra manera en la nostra vida, encara que em pesi…). De seguida, doncs, fem una roda de colors. Seguint l’ordre de la vida, cadascú expressa com se sent aquell dematí a través d’un color. Per ara, fem servir els colors del semàfor: el verd ens serveix per expressar que ens sentim bé, el groc per expressar que no ens sentim bé del tot, i el vermell per expressar que aquell dia no ens sentim bé. Tothom ha de dir un color. I cadascú és lliure d’explicar el perquè del seu color. Així, uns dies uns expliquen i d’altres no, altres dies ho expliquen uns altres, hi ha qui no explica mai res i hi ha qui cada dia ens explica el perquè del seu color. Tot és vàlid, tot està bé en aquell moment. És admirable quin silenci respectuós hi ha a la rotllana de la vida, com s’escolten, com volen saber com senten els altres aquell dia. Hi ha cares d’alegria quan algú comparteix una cosa bona, cares que de sobte canvien quan algú explica alguna cosa més trista. I hi ha riures, molts riures.

Avui, concretament, ha estat un moment especial. Hi ha un nen a la colla, que fa unes setmanes ha començat a florir com un ametller a la primavera: realment està pletòric! Vol parlar, vol explicar, escolta amb molta atenció el que diuen els altres i capta molt les seves alegries i tristeses. Ell cada dia se sent “súper súper verd”. I a mi, això m’omple d’emoció tenint en compte el seu propi procés. És una cosa molt màgica el que està brotant en aquest infant.

Doncs resulta que, en la conversa, una nena se sentia de color groc perquè la seva àvia havia tornat al Perú. I una altra nena se sentia de color verd perquè la seva àvia vindria uns dies de l’Argentina. D’aquí va sorgir la conversa que unes àvies vénen i d’altres se’n van. Que a la nostra aula tenim moltes àvies que vénen i van pel món per venir a passar uns dies amb la família. I d’aquí, el nen en qüestió va recordar que la seva àvia també havia estat aquí feia poc i va marxar. I que tenia una altra àvia que també havia fet el mateix: una d’Escòcia i una altra de l’Argentina. I llavors va venir la reflexió més important: “pero mi abuela es vieja; porque cuando mi papa era un niño como yo, mi abuela no era vieja, pero ahora sí; y cuando mi mama era una niña, mi otra abuela tampoco era vieja; pero ahora las dos son viejas”. A través d’aquest text, no puc reproduir l’entonació de les seves paraules, el to, la seva mirada, com brillava en parlar… llàstima… perquè us ben asseguro que emocionava. La Pilar, l’altra educadora que era amb mi a l’aula, i jo ens vam mirar i vam compartir un moment d’alegria, esplendor… era un moment màgic. Moment de llagrimeta als ulls. Moments d’aquells en què notes que el cor es fa més gran, que estimes i que abraçaries a tothom.

I així és com són els moments de la “rotllana de la vida”. Moments màgics: aquest que he compartit avui i molts d’altres. La rotllana de la vida ens ha unit. Ens ha cohesionat més com a grup. Ens ha arrelat més a terra. Ara som com un arbre amb les seves arrels ben ancorades. Un arbre que és vida i que, per tant, continua necessitant aigua, terra, llum i altres vides al seu voltant. En aquest arbre hi ha branques que s’estiren més, d’altres menys, però totes formem part d’ell i totes creixen una miqueta cada dia (encara que resulti impercetible als ulls).

Article escrit per la Núria Farré, mestra tutora d’un grup de 2n de l’Escola Fluvia