“Aire libre” és el quart llargmetratge de la directora de cinema argentina Anahí Berneri que ha participat enguany en el festival de cinema de San Sebastian. Presenta la història d’un matrimoni amb un fill que decideix construir una nova casa per tal d’evitar l’asfixia en la relació de parella i retrobar la il·lusió en un projecte comú. Però els pilars familiars no són sòlids i comença a créixer entre els adults una tensió violenta que acabarà per destruir el matrimoni.
Durant la roda de premsa, la directora, nascuda als anys 70, afirma haver-se inspirat en la seva generació. Una generació immadura que presenta moltes dificultats davant la generositat i que fuig de l’autoritarisme, deixant patent una incomptència en la col·locació dels límits. “Tenim por a posar en paraules els límits, i tot allò que no es diu, es transforma en violència”.
I jo, que sóc mestra, nascuda als anys 70, de cop em 
bloquejo. Sóc immadura, per generació, i estic provant d’educar uns infants fills d’uns pares també immadurs. No ho tinc gens fàcil.
El tema dels límits ja fa temps que em neguiteja. Sovint sembla que hem perdut el sentit comú i ens costa fer-nos càrrec de la responsabilitat que comporta educar. El concepte d’autoritat ha assolit connotacions negatives i provem de totes totes negociar amb els fills perquè entenguin els nostres criteris i no hagin de patir frustracions innecessàries. Però quan la dialèctica no funciona i ens hem d’imposar, emergeix aquella tensió violenta que acaba fent-se present. A l’escola és ja habitual copsar aquest soroll emocional tant entre els infants com entre les famílies. És un soroll agressiu, que s’imposa, que exigeix. Un soroll que no només està en la paraula, sinó també en el gest i en la mirada. Arriba a les aules de bon matí i es col.loca entre els infants i els mestres, sacsejant les relacions i les emocions. Un infant que té aquest soroll al cap no es pot concentrar en res més. No pot escoltar el silenci. Un silenci necessari per escoltar què té de bo a dintre que el fa especial i únic. Baixa autoestima, ansietat, hiperactivitat, desafiament… constato amb esglai el gran número d’infants que hi ha al meu voltant amb desequilibris emocionals. Uns infants que no poden aprendre perquè tenen el cor ocupat amb la construcció i deconstrucció constant dels vincles familiars.
De generosos tampoc no ho som gaire. L’individualisme ha pres el paper protagonista i sortir de la pròpia realitat per a interpretar el món des d’una altra mirada sembla gairebé una utopia. Com a mestra, he deixat d’esperar l’agraïment dels pares davant la meva tasca educativa. Per això, quan una mare se m’apropa per agrair la manera com cuido la seva filla, de debò que m’emociono. L’agraïment sincer va farcit de reconeixement, de respecte i humilitat, uns valors molt necessaris, però molt poc presents.
Consumir, competir, aparentar… idees superficials que no ens deixen arribar a l’essència de les coses i no ens permeten gaudir plenament. Tot ha de ser curt, ràpid i atractiu. La pel·lícula d’Anahí Berneri és lenta, i molt subtil. L’espectador va entrant a poc a poc dins la vida dels protagonistes i va connectant amb les seves emocions. És per això que incomoda al púbic, ja que l’espectador es pot veure plenament identificat i pot reconèixer en l’altre tot allò d’incoherent que hi ha a la seva pròpia vida.
I és des d’aquest reconeixement que emergeix la consciència que les coses podrien anar per un altre camí. És difícil anar contracorrent, però cada vegada hi ha més persones que aposten per una vida més autèntica. Tinc la confiança que les meves filles s’ho trobaran tot una mica més endreçat…
Article escrit per la Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià. Publicat a la revista Perspectiva Escolar del mes de gener de 2015.
Enhorabona Carme! M ha agradat molt el teu article.
Moltes felicitats tens molta rao.
Un plaer treballar amb tu, estic aprenent molt del teu punt de vista tant Com a mestra i com a persona, t’agraeixo la manera en que a més, ens tractes als adults. Al final, entre tots aconseguirem endreçar-ho. Clar que si!
Gràcies Pepi! M’encanta el teu entusiasme. És contagiós!!!
M’ha encantat!!! Gràcies Carme per compartir les teves reflexions com a mare i com a mestra. L’acte d’educar i acompanyar els nostres fills i infants el dia a dia no és fàcil. Cal que els adults puguem obrir el nostre cor i la nostra mirada per entendre què els passa i necessiten de nosaltres! És fantàstic créixer al teu costat tant a nivell personal com professional! Gràcies de tot cor!
Preciós l’article, Carmeeee!!!!!! gràcies per compratir-ho amb nosaltres!!!
Ara hem de veure la peli!!!!!!! Leo Sabaraglia m’encantaaaaa!!!!
Molt interessant Carme!
Fa pensar! M’ha agradat especialment com parles del soroll que, a vegades (o potser massa sovint) tenim al cap, tant nosaltres com els nens i nenes i que ens impedeix viure les coses des d’una vessant més emotiva, lenta o reflexionada.
A part d’això, que ben escrit que està!
Enhorabona, Carme. És preciós.
Gràcies per la reflexió. Jo també espero que amb la nostra feina poguem co.laborar a “endreçar” una mica les coses treballant conjuntament amb les famílies.
Primer de tot gràcies per l’article i per la refelxió que ens planteja.
Paraules que em venen al cap llegint-lo: frustació, soroll, agressivitat, ansietat, egoisme, individualisme, superficialitat…són les paraules dels nostres temps; però hem de canviar-les. El viatge l’hem iniciat però sembla que tenim pressa. No ens adonem que el qu ens fa únics és el trajecte, la vivència, el saber estar, el coneixement, la construcció del dia a dia…
“Es mejor viajar lleno de esperanza que llegar” – Proverbio japonés
“El que camina a grandes zancadas no irá muy lejos”. – Lao Tse
No he vist la pel.licula, però entenc i comparteixo les reflexions de la Carme.
Ja sabem que és molt difícil la tasca d´educar, i molt ingrata ( pels pares també). Nosaltres, els pares, tirem del nostre sentit comú per intentar educar de la millor manera possible, però no és fàcil i ens equivoquem moltes vegades.
El veritable repte com a pares, està en intentar aprendre dels nostres errors i ser coherents amb les nostres accions.
L´amor i el respecte és fonamental, en qualsevol relació… i això és el que falla. Respecte per un mateix i pels demès, sentit del bé comunitari, i molt d´amor incondicional sense esperar res a canvi.
Acabo de leer esta entrada, felicidades Carme. Me resuena todo lo que dices y me hace reflexionar sobre la relación que hay entre familia y escuela. Es cierto que cada vez hay más niños con problemas de conducta debido a situaciones complicadas en la familia o por falta de vinculación familiar y que estas situaciones afectan muchas veces a que haya una dinámica relajada en el aula. El trabajo del acompañante en una escuela pública dónde hay 25 niños es complicada, porqué no sólo tienes a aquel que como tú bien dices tiene ruido emocional y no puede aprender porqué su situación interna lo desconecta de la posibilidad de disfrutar del aprendizaje, también tienes que atender al resto. Quizá una reflexión es cómo en la escuela pública se pueda reducir la ratio o aumentar el número de cuidadores y que puedan haber más adultos disponibles para los niños.
Por otro lado es muy difícil no juzgar a esos niños y no etiquetarlos porqué esos niños desestabilizan al grupo, pero sobre todo nos desestabilizan a nosotros, a los adultos. Nos conectan con nuestro niño interior herido, con nuestra incapacidad muchas veces de no poder manejar situaciones conflictivas. Estamos de acuerdo que la escuela pública no da las condiciones para desplegar nuestra sabiduría interior, aunque algunas escuelas están en el camino, no se puede hablar de un real acompañamiento emocional. Pero eso es a nivel institucional. Después en el aula quien cuenta es la persona que está ahí, el trabajo personal que haya hecho en su vida, la capacidad de empatía y el amor a su trabajo. Mi pregunta es, sómos capaces de ver qué me toca revisar cuando un hijo o un alumno tiene un comportamiento agresivo o inadeacuado? . Sómos capaces de acompañar sin juicio, de acompañar sin sancionar esas actitudes, hay otras posibilidades para esos niños que hacen ruido y “molestan” que no sean consecuencias sancionadoras? ( palabra sanción no me gusta mucho, pero es algo personal), Si un niño se porta mal reiteradamente, quizá deberíamos ver si funciona sacarlo fuera de la clase o llevarlo a un curso inferior. Realmente creemos que eso sirve? hay otra manera de a acompañar que nos conecte con el dolor de ese niño y con el propio nuestro?, hay alguna posibilidad de ver más allá del hecho concreto que ese niño haya hecho en la escuela? De qué manera podemos acompañar a las familias también en ese aprendizaje. Sé que la escuela no se puede responsabilizar de todo lo que pase en la sociedad, pero es un organismo vivo en el que participamos todos y la corresponsabilidad para con el mundo es enorme.
Son preguntas que me hago como madre y como usuaria del sistema público educativo.
Es bonito ver que hay escuelas que se plantean como mejorar, aunque es un largo camino por recorrer, pero siento el cambio se está gestando.
Leerte ha sido enriquecedor. Gracias.
Eva