Entra en el joc! Amb aquesta frase convidàvem aquest curs a tots els nens i nens a participar de la festa de Carnaval a l’escola. Després d’una setmana de consignes per part de la Reina Carnestoltes, arribava l’últim dia de la festa, el més esperat.

Els infants i les mestres havíem decidit en Consell de Petits escollir un tema general al voltant del qual giressin totes les disfresses. A les aules s’havien parlat i discutit diferents propostes, però finalment van ser cinc les temàtiques triades dintre del món de les joguines: ninos, peluixos, videojocs, playmòbils i legos, i jocs de taula.

Alguns infants de primària van decidir passar per l’Atelier per confeccionar-se part de la disfressa. D’altres la van elaborar a casa. El fet de confegir la pròpia disfressa dota la festa de major significat, ja que no només es viu intensament el moment de lluir-la, sinó que tot el procés de fabricació cobra protagonisme i dóna més valor al resultat final. En una societat ràpida i líquida com la nostra, es necessiten coses fetes amb amor i temps.

El dia de la festa era curiós observar com els nens i nenes més petits mostraven preferència per les disfresses que els permetia assolir un rol i endinsar-se en el joc simbòlic (ossets de peluix, nines, herois dels videojocs), mentre que els més grans entenien que el factor creatiu de la seva disfressa els dotava d’originalitat. De qualsevol manera, tots els infants vivien el dia de la festa una “fantasia”, al marge de les normes socials, que els permetia descobrir un racó de llibertat interna.

Als éssers humans des de ben petits se’ns ensenya a seguir les normes i a respectar els límits; estem influenciats per la construcció de valors socials amb el suposat objectiu d’arribar a ser millors persones. Al mateix temps que això succeeix, l’ésser humà va perdent individualitat, i com a conseqüència, llibertat; aquest fet comporta la castració de molts dels nostres impulsos i desitjos. D’aquesta manera guanyem acceptació social, però perdem autonomia. Ens veiem condicionats la major part del temps i no podem fer el que volem, ni dir el que pensem, ni vestir com ens ve de gust. És per això que el Carnaval és un pretext social perfecte per a permetre el que vol l’inconscient col·lectiu.

Molts infants van optar per portar una màscara o amagar-se dintre de la seva disfressa. Ocultant la seva cara deixaven de mostrar el seu món interior, guanyant d’aquesta manera més intimitat. Si l’altre no pot accedir al meu jo real, puc interpretar un altre rol amb més facilitat. Potser el rol que sempre he volgut interpretar. 

Alguns nens i nenes, per contra, no es mostraven gaire disposats a disfressar-se. De fet hi ha persones que poden sentir-se incòmodes i ridícules davant de l’exigència d’assumir un rol que no és el propi. Pot tractar-se de persones introvertides o molt exigents, que controlen en excés les tensions del subconscient. 

Em va cridar l’atenció, també, que alguns dels infants més grans van saltar-se la consigna col.lectiva per representar un rol de por. Segurament amb la seva disfressa estaven enfrontant-se al seu propi temor davant els “monstres” (por a créixer, a estar sols, a fracassar…), expressant d’aquesta manera la seva angoixa.

Vaig veure molts nens disfressats de superherois dels videojocs. Lluitaven contra els dolents amb les seves espases o els seus poders màgics. Se sentien d’aquesta manera poderosos, fet que compensava la impotència que segurament sentien en alguns moments del dia davant la frustració. La lluita entre l’heroi bo i el dolent és, en realitat, la batalla interna dels infants entre els seus impulsos de ser trapelles o d’obeir als pares i altres adults. Jugant a superherois aprenen a dominar la seva agressivitat i assagen maneres de canalitzar-la de forma creativa.

I si fos Carnaval tots els dies? Deixem que ens infants es disfressin, alliberin tensions i s’expressin lliurement! Jugar a assumir altres personalitats permet reproduir les pròpies emocions a través de la imaginació.