L’Aina, mestra de 1r, és la responsable de l’espai de La Grangeta que s’obre pels infants de 1r i 2n. Aquestes són les seves reflexions després de la primera setmana amb els infants després de les vacances de Nadal:

Ahir, l’espai de “la Grangeta” va anar tan fluït que vaig tenir l’oportunitat de seure’m a observar i adonar-me’n, amb satisfacció, que l’esforç i la feina començada uns mesos ençà està donant el seu fruit.

Un fet tant quotidià per a molts de nosaltres com anar a un restaurant, és tot un món a descobrir per als infants. Allò que als adults ens sembla tan evident com demanar el què volem menjar, que els cambrers ho anotin i ens ho serveixin, per als nens i nenes és un procés d’aprenentatge perquè la seva lògica inicial és una altra, on tot s’hi val (per exemple, el cuiner pot servir el menjar a taula amb l’olla recent sortida del foc). Així doncs, progressivament passen d’un estat impulsiu i de desordre, on actuen segons els seus desitjos del moment, a ser capaços de regular-se, regir-se per les normes de cada racó de l’espai i assumir els papers dels diferents rols. Aquests són els fets que més vaig poder constatar ahir quan em vaig situar com a observadora.

Com cada matí, els nens i nenes que volien anar a “la Grangeta” anaven entrant, però a diferència d’altres vegades, ja tenien més clar on volien “treballar”. Cadascú es va situar en el seu rol (s’ha de dir que l’última adquisició, la indumentària, ho facilita i ho fa més atractiu!) i van començar a jugar.

Els clients, van fer la seva reserva pertinent a la barra del bar, no sense abans haver passat pel banc a treure els diners necessaris per pagar el dinar o sopar. Tot i que els més despistats tenen l’oportunitat de fer-ho mentre esperen que els cambrers els atenguin.

Mentre, a la cuina els cuiners es van vestint, preparen els fogons i esperen pacientment les comandes de cada taula. Encara hi ha mostres de sorpresa davant de la novetat que en comptes de “menjar de joguina” hi ha pots de vidre amb pedres, petxines, escorça d’arbre, fils de llana… però la reticència marxa de seguida quan se’ls convida a imaginar. Aleshores s’observen cares de concentració a través de les quals podem intuir que estan maquinant amb quina “delicatessen” poden sorprendre als clients.

La feina del cambrers és força complexa, però si se la reparteixen és una cadena que la fan funcionar força bé. Quan tenen els clients acomodats a les seves taules, els faciliten les cartes de menú, un repte per a molts d’ells perquè estan escrites amb lletra d’impremta, i anoten la comanda amb el preu corresponent de cada plat. Un dels papers l’envien a la cuina i la còpia la fan arribar a la barra, on el cap de sala calcula els totals que han de pagar i gestiona la caixa. Encara no disposem de calculadora però si que tenim materials i sobretot, estem aprenent estratègies que ens permeten arribar a la solució (cuc de boles, agrupar els euros segons ens convingui, sumar començant pel número més gran, etc). Hi ha vegades que estem convençuts de com ho hem resolt i d’altres que ens generen nous dubtes…

“El client ha de pagar 17 euros i me’n dóna 17. Ah, però li he de tornar canvi!” – diu una alumna. “Per què?” – pregunto jo. “Perquè als restaurant sempre tornen canvi”.

Quan és hora punta al restaurant, el banc té poca feina, moment que els banquers aprofiten per gestionar els comptes i preparar els moneders, omplint-los amb la quantitat corresponent.

“Aquí diu que hem de posar 25 euros. Un 2 i un 5”- comenta una nena a la seva companya, 

“doncs agafem una moneda de 2 euros i un bitllet de 5 euros i ja està! Oi, Aina?” – contesta l’altra, “a veure, comptem-ho” – els proposo jo. “5 i 2 són 7… no fan 25!”.

Una vegada més, què millor que fer servir eines per explorar. Així doncs, els ofereixo un material perquè elles mateixes puguin investigar i arribar a les seves pròpies conclusions. Comptant peces, n’agafen 25 i decidim que les agrupem de 10 en 10 com ho havíem treballat en el taller de matemàtiques. Ens queden dos grups de 10 i un de 5. Resulta que quan fem dos grups de deu, el vint comença amb el número 2. Si fem tres grups de 10 el trenta comença amb el número 3…

“Doncs en aquest moneder que hem de posar 43 euros, posarem quatre bitllets de 10 euros i tres monedes d’1 euro”- acaba dient una de les nenes.

Amb aquesta investigació van aprendre dues coses: que sense ser-ne massa conscients començaven a entendre el concepte de desena, i que malgrat no coneguessin els números més enllà del 20, tenien recursos per omplir els moneders amb qualsevol quantitat que se’ls proposés.

Com en qualsevol situació on hi hagut una activitat, arriba el moment de recollida. Ahir va ser un dia intens a “La Grangeta” però mica en mica hem après que si anem endreçant allò que desendrecem, la recollida final també és més agradable i harmoniosa. De seguida va quedar l’espai a punt per gaudir-lo el proper dilluns.

I jo, amb un somriure d’orella a orella, ahir vaig apagar els llums de “La Grangeta” tranquil·la i contenta. Convençuda, una vegada més, que el JOC és la base de l’aprenentatge des nostres alumnes.