Projecte Sostenibilitat 2016

Hola a tothom,

Com alguns ja sabreu perquè ja ho he comentat en alguns articles anteriors, aquest curs 2016 – 2017 m’està essent molt més difícil penjar material per compartir amb vosaltres.

El per què? Doncs perquè a l’escola on treballo (i a la ZER de la qual formem part), estem en canvi de metodologia i maneres de fer. Això, està comportant reestructurar tota la feina i, d’alguna manera, fa que el material a crear ja no provingui només del meu cap pensant. Tot el que anem fent, ho anem consensuant amb els alumnes. És per això que tot el material, segurament, us ho compartiré en forma de dossier d’aquí un temps (potser fins i tot cap a final de curs). Això, d’alguna manera també anirà amb un canvi d’imatge del bloc que fa temps que em volta pel cap per tal de què us sigui més agradable i fàcil d’usar.

A la nostra escola estem inmersos de ple en un projecte de sostenibilitat; el nostre objectiu és aconseguir ser una escola el màxim de sostenible possible. Per què el màxim? Doncs perquè mentre anem fent la feina, investigant, descobrint, ens n’adonem que hi haurà algunes coses que ens costaran canviar perquè no només intervenim nosaltres, si no que intervenen molts altres agents de la societat. I tot això, implica posar-se d’acord, debatre i consensuar. Una tasca que, per bàsica que sembli, no sempre s’hi està acostumat.

Tots aquests entrebancs que anem trobant pel camí, aquestes contradiccions que ens posen entre l’espassa i la paret, que ens fan replantejar tot el nostre sistema de creences, fa que el treball per projectes sigui lent però ens requereixi una gran coordinació per part de tothom: alumnes i mestres. En un projecte d’aquesta mena, tothom és molt important i imprescindible. Si un de nosaltres es desconnecta fa que l’engranatge vagi coix.

El projecte sostenibilitat el vam proposar des de l’equip de mestres. El punt inicial va ser esbrinar on havíem estat aquest estiu. I posant en comú tots plegats de la cosa que més ens havia agradat, diferents mestres van exposar que el lloc on havien estat, no tot era precisament bonic: una perquè havia com es desforestava la selva, l’altre perquè havia com es desfeien els glaciars a marxes forçades, una altra perquè havia vist llacs secs i vegetació cremada per la poca pluja, una altra perquè havia trobat una notícia que parlava sobre els continents de plàstic que s’estan generant als oceans, etc… Això ens va portar a fer-nos preguntes tipus:

I nosaltres què hi podem fer?

A partir d’aquí vam orientar amb les idees dels alumnes els quatre camins a seguir pels quatre cicles de l’escola.

Alguns pensareu que treballar per projectes no es fa a partir de les idees del mestres; que l’únic camí és a través del que els interessis els alumnes. Personalment, i vull deixar clar que és opinió meva, crec que els projectes no només s’han d’iniciar a través del que volen els alumnes. També pot ser possible a través de les inquietuds que puguin tenir els mestres. Si tu creus en allò, també faràs que es motivin i que tinguin ganes per conèixer i seguir investigant. En el fons, la vida consisteix en això: concretar un problema, una situació per resoldre i dedicar totes les teves habilitats i potencialitats a afrontar-lo i solucionar-lo. L’educació hauria d’anar per aquí; d’aquesta manera si que aconseguirem crear una societat amb persones competents.

I ja l’article parla sobre la sostenibilitat, el cap de setmana del 19 i 20 de novembre del 2016, el Diari Ara va publicar tot una sèrie d’articles amb un munt d’informació per tal de conèixer tot el que s’amaga darrera del canvi climàtic i el consum que nosaltres originem. Us ho recomano molt, ja que hi teniu molts recursos per poder treballar aquest tema amb una base d’informació sòlida. Us deixo els dos enllaços del Diari Ara, per si us els voleu comprar en format digital i no heu tingut possibilitat de conseguir-los en l’edició de paper.

Edició dissabte 19 de novembre de 2016            Edició diumenge 20 de novembre de 2016

        

Realment, allò que es diu a “sottovoce” de què aturar el canvi climàtic és responsabilitat de totes i tots, cada dia pren més sentit i és més necessari aplicar-ho. Com deia ja els anys 90 l’actor Pep Parés com a Capità Enciam: ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS.

I si som sincers amb nosaltres i amb el nostre entorn, aquesta frase memorable la podem aplicar a qualsevol àmbit de la nostra vida.

Enric Coll

“El monstruo viene a verme…”

Fa forces dies que no escric i també forces dies que no puc penjar gaire material. Per una part, em crea neguit perquè us tinc una mica abandonats però aquest curs, el material anirà penjant-se amb més lentitud de l’esperada tot i que espero que sigui per un bé en la seva qualitat.

Avui, m’agradaria parlar-vos de la pel·lícula “Un monstruo viene a verme”, estrenada recentment a les sales de cinema, dirigida J.A. Bayona amb guions de Patrick Ness (autor de la novela).

El primer que us en puc dir és que vaig sortir de la sala del cinema tocat. Però també amb la idea de què és una pel·lícula que ha de ser visualitzada a l’escola pels alumnes de cicle superior ja que pot ser una bona ajuda pels docents de les nostres escoles per treballar l’educació emocional.

Al film s’hi tracten temes com l’assetjament escolar, les malalties i la seva gestió emocional dins la família, així com la gestió pròpia de les emocions.

I tot sota la visió d’un noi anomenat Connor que, amb només dotze anys, ha de fer front a una sèrie de conflictes emocionals que el porten a construir un personatge nou a la seva vida: el monstre.

No us vull desvetllar gaires més detalls sobre la pel·lícula perquè us recomano, de totes totes, anar-la a veure i parlar-ne a les aules. Potser no trobareu adequat veure la pel·lícula però potser us animeu a buscar-ne el llibre i fer llegir certs passatges als vostres alumnes.

Estic segur que, si us endinseu en aquesta història, la portareu a l’escola d’una manera o una altra.

L’educació emocional, per sort, cada cop agafa més importància dins de l’escola perquè no ens podem oblidar que estem formant persones i, l’aspecte emocional, la intel·ligència emocional és un dels més importants perquè tota la resta vagin a l’hora de manera equilibrada.

Si l’acabeu veient, recordeu que estaré encantant de llegir les vostres opinions i intercanviar-ne de noves. Les emocions ens enriqueixen!

Enric Coll

Transicions entre cursos…

Hola a tothom,

Fa forces dies que vull escriure un article per tancar el curs 2015 – 2016 des de l’Escac Entaulat. Però és curiós com n’és de difícil desconnectar; aquest estiu, la transició cap a un nou curs serà amb poca desconnexió degut al munt de coses que vull seguir fent!

Des del meu punt de vista és una cosa bona (tot i que companys/es de professió em recomanen que faci un “reset” en algun moment) perquè em noto amb moltes ganes i motivació de seguir fent coses, preparant projectes per començar ja el curs que ve.

El curs que ve a l’escola on treballo i a la ZER de la qual formo part, venen setmanes i mesos de molts canvis: nous projectes, noves metodologies, nous pensaments, noves mirades…  I tot plegat implica moltes preguntes i incerteses però sobretot: treball col·laboratiu per part de tota la comunitat educativa!

Tal i com il·lustra la imatge de l’article (dibuix col·laboratiu fet amb la meva neboda Martina), per construir una nova mirada educativa calen tots els agents necessaris; una mirada que tingui en compte totes les peces del puzle.

És una gran tasca la que tenim per davant i sóc coneixedor de què un gran nombre d’escoles també es troben en la nostra situació (només cal mirar la gran demanda que hi va haver per poder entrar dins el Projecte Escola Nova 21). Per sort per les noves generacions, venen aires nous, aires de renovació i una de les feines que tenim entre tots és fer viure a tothom aquest somni, aquest canvi. No es tracta de convèncer-los a través de grans “matxacades” si no, a través de fets i d’experiències, però sobretot, a través de l’escola activa. Hem de ser capaços d’escoltar (sense por) totes les veus que integren els nostres claustres a les escoles però també totes aquelles veus de la comunitat educativa. Escoltant podem aprendre molt de l’altre i si ja ho combinem amb paciència (i perdoneu per l’expressió) és la re-ostia! (i que consti que sóc el primer que m’haig de fer molt amic de la paciència).

Deixem de banda tots aquells “rifi-rafes” que ens separen i anem a treballar pel nostre objectiu essencial i primordial: l’educació, l’aprenentatge i el creixement dels nostres alumnes!! Tenim una tasca entre mans brutal i única; podem ser partícips d’un moment clau en la història de la nostra societat.

I abans de tot això, ara sí, faig el tancament del curs 2015 – 2016. Vull donar les gràcies, primer de tot, als meus alumnes per tot el que m’han ensenyat i per la paciència d’utilitzar aquest bloc per aprendre. Gràcies també a tota la resta de persones que heu visitat el bloc de l’Escac Entaulat i que m’aneu seguint també des de la xarxa social Facebook.

Bones vacances a tothom i que torneu al setembre amb les piles ben carregades. Per part meva, així ho faré!

Enric Coll

Empatia

Imatge enllaçada de Psicosalud Tenerife

Us heu preguntat mai què és l’empatia?

Heu reflexionat algun cop si la porteu a la pràctica?

————-

Segons el Diccionari de la llengua catalana, l’empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.

La teoria és ben clara però, i la pràctica?

Aquests dies, on sembla que la majoria de persones deixen aflorar certs sentiments i valors, continuo pensant que, l’empatia, segueix perduda i confusa en un mar de bones paraules…

L’egocentrisme, de molts de nosaltres, ens cega el cor i ens allunya de la història de cadascú. El primer que compte és “el que jo vull“; per tant, si ho vull, actuo i, si cal, després ja pensaré la conseqüència dels meus actes.

Si som honests, i pensem una mica, ens n’adonarem que tots tenim alguna situació a la nostra vida on hem actuat com s’ha dit anteriorment.

Tots, i crec que no hi ha excepció, tenim una història (que forma part d’aquella motxilla imaginària que carreguem fins al final de la nostra vida) que ens defineix i que, a vegades, ens fa actuar de certa manera. Una història que ens fa prendre decisions; errònies o no, però que marquen la nostra vida.

On rau el problema?

Doncs quan, com a éssers humans, fem ús del judici. Qui som per jutjar algú sense conèixer tota la història que hi ha darrera? Quin dret tenim a actuar envers aquest judici fictici que hem creat?

El judici mata l’empatia i enterra qualsevol possibilitat

de vèncer l’egocentrisme. 

A l’escola, tots els mestres hem fet l’error d’emetre un judici d’un infant sense saber què porta a la motxilla. I quan, en reunions d’avaluació, o en moments a l’hora del pati, o en paraules de passadís, t’expliquen la realitat de cada un, et sents malament per certes paraules utilitzades o comportament envers aquell infant.

L’empatia ha de ser el valor més preuat que hauríem de tenir en el nostre calaix de sastre; un recurs, un amic, una eina, una vareta màgica que enriqueix l’educació.

Com sempre, la feina també s’ha de compartir amb la família.

Som i serem (mares i pares, i mestres) exemple per als més petits.

El pròxim cop que ens queixem de com va la societat, de en quin món vivim, en què ens estem convertint i tot aquest reguitzell de frases buides, fem un pas dins nostra, revertim la situació i preguntem-nos:

Què faig jo per canviar la tendència?

Quina responsabilitat tinc davant aquesta situació?

Sóc conscient de la història que hi ha darrera aquesta persona?

Reflexionem-hi: per tu, per ell, per nosaltres.

#empatiapercanviarelmón

Enric Coll Vilella

#totssompersones

Potser no és el lloc ni el moment…

No és el lloc perquè això és un bloc educatiu pensat, sobretot, pels més petits…; no és el moment perquè tot és massa recent…

Però necessito dir-ho…

Cert que avui #totssomParís… cert! Però també és cert que avui, 14 de novembre de 2015, #totssomSíria, #totssomPalestina, #totssomIsrael, #totssomTíbet, #totssomÀfrica …. en resum: #totssomPERSONES

Quan passa un atac d’aquesta mena en el nostre món occidental, em costa molt acceptar l’egocentrisme que patim tots els europeus; i no puc perquè després això ho transmetem als nostres petits tresors: la generació que ha de construir un nou futur.

Que cada dia no hi ha milers d’atemptats arreu del món?

Quantes etiquetes de Twitter es creen cada dia pensant amb la resta de persones innocents (que no són occidentals) i que moren per la barbaria de uns quants fanàtics???

En quina mesura som conscients que els líders que hem votat són els primers de finançar aquestes matances??

Em podria passar el dia fent preguntes que, segurament, no em portaran enlloc… Però en tinc una per tots aquells que tinguin ganes de reflexionar:

Quin paper ha de jugar l’escola i els mestres

a l’hora d’explicar fets com aquests?

 Creieu que ens n’hem de desmarcar? Quina visió hem de donar?

Sincerament, crec fermament que no ens podem quedar amb els braços plegats. I no em serveix la resposta d’alguns que diran que s’han de protegir els més petits… Esteu completament segurs que des de casa se’ls protegeix? Podeu assegurar que molts de vostres alumnes no hauran vist les imatges de la barbaria?

Tots, i repeteixo TOTS, tenim el maleït defecte de tenir una memòria selectiva… i això, crec que farà acabar amb la societat que coneixem.

Hauríem de començar a prendre partit en tot això i educar realment a les generacions futures perquè tinguin un esperit crític i siguin capaços de canviar les coses democràticament i amb llibertat. Hem de començar a fer-nos responsables de les coses que passen en aquest món perquè, per més dur que soni, tots tenim la nostra responsabilitat en aquesta barbaria…

Qui ha votat els líders que venen les armes als grups terroristes perquè després matin els seus propis ciutadans?? Qui?

Potser aquest article no serveix de res… segurament! Però crec que tots plegats hauríem de reflexionar i, com he dit abans, a prendre partit en aquesta vida que fa que, cada dia, morin milers de persones innocents…

Agraeixo a tots/es aquells que heu dedicat una part del vostre temps a reflexionar-hi!

Enric Coll

La Sardana a l’escola!

Coneixeu el programa ‘La Sardana a l’Escola‘?

Segur que sí!

Tot i així, per si encara hi ha algú que no, avui us en faré cinc cèntims.

Aquest programa es dur a terme des de l’any 1997, gràcies a l’Associació Cultural La Talaia amb col·laboració de la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Gràcies això, milers d’alumnnes, fa més de 18 anys que poden aprendre a ballar sardanes i, aprendre tot el que envolta a la dansa popular catalana i a la seva música.

Durant els nou cursos que porto treballant com a mestre de música, en les diferents escoles que he estat, sempre hem dut a terme aquest programa. Crec fermament que val la pena dur-lo a terme ja que es pot integrar, perfectament, als continguts de l’àrea de música. Els alumnes, a part d’aprendre a ballar, a assimilar els passos dels curts i els llargs, també aprenen a escoltar la música, a contar-la, saber quins són els instruments que senten i com s’organitza La Cobla. I s’ha d’agrair la feina que fan els monitors perquè busquen totes les maneres de fer-ho més atractiu i proper als alumnes.

A part de tot això, si nosaltres anem a la pàgina web:

http://www.ddgi.cat/recursosPedagogics/sardana/sardana.html

podem trobar tota una sèrie de recursos molt interessants (que també tindreu enllaçats més endavant a l’apartat de material musical).

El primer material que trobem són uns quaderns creats per la Mireia Bosch, Xavier Colon i Quim Massa. Podeu trobar quaderns des de primer curs de cicle inicial fins a segon curs de cicle superior.

El segon material que trobem són unes programacions didàctiques, realitzades pels mateixos autors dels quaderns, però en aquest cas, només ho trobem a partir de cicle mitjà fins a cicle superior.

I ja que recomanem material, a tots els que estigueu interessats en treballar la sardana des de diferents aspectes, i tingueu ganes de fer-ho de manera digital, us recomano el següent bloc on us explicaran com funciona el PROJECTE SARDATIC. Els creadors del projecte són: l’Eva Martínez i Carrasco, el Xavi Piñol, la Griselda Roca i Prats, i la Núria Aznar.

http://sardatic.blogspot.com.es/

Com podeu observar, de possibilitats de treballar la sardana a l’escola n’hi ha unes quantes! Ara només cal que escolliu la que més s’adapti a les vostres possibilitats!

Per acabar amb aquest article, us deixo una foto que vaig fer ahir, 15 de gener, a la primera sessió d’aquest curs de ‘La Sardana a l’Escola’, a l’Escola Santa Coloma de Ger.

Fins aviat i bona dansa!

Enric Coll

Reflexos de la societat!

Hola!

Avui no penjaré cap material, cap endevinalla… avui, us vull compartir una petita experiència que fa estona que em fa reflexionar i que, al final, m’he decidit a escriure-la.

Avui, mentre pujava a treballar, he escoltat a RAC 1, que el govern de l’Estat espanyol suspenia una llei promoguda pel govern català; concretament, la llei de la pobresa energètica que assegurava que, totes aquelles famílies al llindar de la pobresa no poguessin fer front a les elevades factures de les calefaccions a l’hivern, poguessin gaudir, igualment, de calefacció i aigua calenta.

Vull deixar clar que, aquest article, no és una defensa aferrissada al govern català. Vull expressar que, per més que hi he donat moltes vegades, no sóc capaç d’entendre com el govern espanyol, es deixa endur per altres temes polítics que estan afectant la relació ‘Espanya – Catalunya’ i suspèn una llei que, el que s’hauria d’haver fet, és aprovar-la a la resta de l’Estat.

No s’han parat a pensar en cap moment amb les famílies que abandonen amb aquesta llei? No s’han parat a pensar que, aquestes famílies poden tenir nens/es que, el que no poden fer, és passar fred cada nit? No s’adonen que encara poden agreujar més la situació de deixar nens/es sense un plat calent a taula?

Tant costa arribar a fer-se aquestes preguntes? O és que estan massa ocupats tapant tots els casos de corrupció?

Com sempre, tinc tendència a voler escriure una cosa i acabar-ne fent un altre. Retorno al títol del meu article.

Reflexos de la societat…

Resulta que, degut a la meva indignació, he fet un post a la xarxa social Facebook (cada cop més abandonada) i l’afecte que ha tingut sobre els meus ‘amics’ ha estat completament nul. El que em sobte de tot això és que, un dia, penjaràs un foto ben ‘tonta’ i tindràs un munt de ‘likes’.

I em pregunto, en què ens estem convertint? Ens queixem dels nostres polítics, però nosaltres som els primers d’actuar de maneres semblants. I després ens queixem de com actuen els nostres nens i nenes?

No ho sé… tot plegat em sembla molt frívol.

I, ei! Que, en totes les meves reflexions, jo també m’incloc a mi mateix com a part a qui faig retrets.

Crec que hem de canviar molt les coses si realment volem crear i formar una nova generació, una nova societat.

Fins aviat,

Enric Coll



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...