Sí, en aquest trimestre hem (he – hem) fet coses boniques, interessants, bones… però – quan arriba aquest moment sol ser sempre igual – tinc certa sensació d’insatisfacció (serà això inherent al (meu) avaluar?). En primer lloc, els alumnes que sempre tenen més dificultats, els “d’ancoratges febles” (i que sempre he cregut i he volgut fer creure que jo podia ajudar-los molt!)(dels quals passo i presumeixo de passar), que malgré tout em continuant semblant imprescindibles (i de fet no passo, vull arribar… per altres camins? a altre ritme? inventant la sopa d’all?) i en segon, els aprenentatges “classics”, els estàndars
“vull arribar… per altres camins? a altre ritme? inventant la sopa d’all?”
Moltes vegades el destí és el camí. No hi ha meta, canvia constantment. Ens passem la vida caminant superant destins i no arribant mai al final. Només arribarem quan deixem de caminar.
Hem d’escollir el camí o hem d’escollir el destí?.
La gran mentida: “tots els camins ens porten a Roma”
El gran dubte: “Realment cal anar a Roma”
Si Roma són, per exemple, el algoritmes que pràcticament ningú del nostre entorn fa servir; si Roma és tot allò que representa el saber ja pre-fet, tancat, resolt… que no fa més que anar en contra del feliç desenvolupament de la creativitat… llavors potser el gran dubte ja està resolt!
…els pensadors grecs clàssics pensaven en veu alta, dialogant, i fent camí, literalment mentre caminaven, mai asseguts! T’imagines un grup de mestres, caminant al voltant d’un pati d’escola amb algun arbre, mentre tot parlant i tot caminat elaboren l’informe d’avaluació?
“T’imagines un grup de mestres, caminant al voltant d’un pati d’escola amb algun arbre, mentre tot parlant i tot caminat elaboren l’informe d’avaluació?”
Aquest és un dels problemes, les escoles no tenen arbres. Tenen j aules.
amb bata blava, com de botiguer d'adrogueria o ferreteria, tacada lleument amb tèmpera groga, o vermella, butxaques sense fons, o si voleu com em veié el Carles, el meu millor mestreinfant
“vull arribar… per altres camins? a altre ritme? inventant la sopa d’all?”
Moltes vegades el destí és el camí. No hi ha meta, canvia constantment. Ens passem la vida caminant superant destins i no arribant mai al final. Només arribarem quan deixem de caminar.
Hem d’escollir el camí o hem d’escollir el destí?.
La gran mentida: “tots els camins ens porten a Roma”
El gran dubte: “Realment cal anar a Roma”
Si Roma són, per exemple, el algoritmes que pràcticament ningú del nostre entorn fa servir; si Roma és tot allò que representa el saber ja pre-fet, tancat, resolt… que no fa més que anar en contra del feliç desenvolupament de la creativitat… llavors potser el gran dubte ja està resolt!
…els pensadors grecs clàssics pensaven en veu alta, dialogant, i fent camí, literalment mentre caminaven, mai asseguts! T’imagines un grup de mestres, caminant al voltant d’un pati d’escola amb algun arbre, mentre tot parlant i tot caminat elaboren l’informe d’avaluació?
“T’imagines un grup de mestres, caminant al voltant d’un pati d’escola amb algun arbre, mentre tot parlant i tot caminat elaboren l’informe d’avaluació?”
Aquest és un dels problemes, les escoles no tenen arbres. Tenen j aules.