Aquest treball l’han elaborat l’alumnat de 3r d’ESO en col·laboració amb l’aula d’anglès. A partir d’un text en anglès, cada alumne feia una part que posava en comú amb la classe. No es tractava de traduir el text, sinó d’expressar amb les seves paraules el que havia entès. Aquest és el resultat.
MUSICAL FORMS
‘ ONLY WHEN THE FORM IS QUITE CLEAR TO YOU WILL THE SPIRIT BECOME CLEAR TO YOU ‘ R. Schumann
INTRODUCCIÓ: NOCIONS BÀSIQUES
Una composició musical no és més que un conjunt organitzat d’idees musicals. Aquesta organització constitueix la seva FORMA. La forma, l’estructura o l’arquitectura d’una obra depèn del compositor: en pot adaptar una d’existent o bé crear-ne una de nova. Els diferents tipus formals són subjectes de canvis i renovacions. Un compositor crea una forma i o bé s’extingeix, o bé els altres compositors la van adaptant a les seves pròpies idees, personalitzant-les. Com deia el filòsof Heràclit: “la vida és com un riu. Tot flueix i res no roman”.
Formes musicals
Motius
Goethe (poeta) deia que l’arquitectura era com música congelada. Deia que la música és com un edifici. Seguint en la mateixa metèfora, els motius serien els maons de la música. El patró rítmic és el que li dóna vida. El compositor ha de saber fer veure a través dels motius la seva idea. Un motiu rítmic seria la pedra angular a partir de la qual es construeix una peça.
Com exemple posem el principi de l’obertura de la simfonia núm. 4 en mi menor de Brahms.
L’ús dels motius rítmics consisteix en tres, quatre o més notes que es repeteixen, per exemple el principi de la quinta simfonia de Beethoven.
Si recordeu com continua la simfonia ens adonarem de que els motius rítmics són molt importants i que normaltment són fonamentals en una peça musical.
Subfrases o període
En la música, les subfrases es construeixen a partir d’un o més motius. En els finals de les subfrases és normal trobar una cadència (conclusiva o suspensiva). Les cadències tenen una importància indiscutible.
Ara us posem dos exemples de subfrases musicals.
Sonata de piano Op. 14 núm. 2 de Beethoven.
Quartet en si bemoll de Mozart.
LES FRASES
Les frases musicals normalment estan formades per 8 compassos( ja pot ser allargades per l’afegit de compassos, per cadències, o per els retards que en resten el número de compassos.) Sorprenentment la majoria de vegades coincideix el nombre de compassos. Sovint, aquest famós segment el trobem dividit en dues parts, la primera fa la part de pregunta i la segona la de resposta.
Ex: Sm. nº 9 de Beethoven
Ex 2: Sn LONDON. Haydn
Encara que en el classicisme es molt més clara aquesta forma de 8 compassos, parlem de tota la historia de la música en general (restant-hi el renaixement i el segle XX per descomptat). No es una norma, i no hi ha cap obligació de seguir aquesta forma de 8 compassos per a cap compositor.
Forma binària
I ara continuem: de frases saltem a paràgrafs, o en termes musicals, passem a parlar d’estructures. Si mirem aquesta Sarabanda de Corelli, ens adonarem immediatament que sembla un diàleg, amb la seva pregunta i resposta.
Té la seva pregunta (part A), començant amb la tònica i acabant amb la dominant; i la resposta (part B), que consisteix en una melodia que modula de la la dominant a la tònica . Aquest procediment és com si es preguntés a algú:
Com estàs?
(T) (D)
I s’aconseguís la resposta:
Estic molt bé, gràcies
(T)
Aquí el “com” de la primera frase es pot equiparar amb la tònica; la dominant “tu” s’enllaça amb el “jo” (subjecte el·líptic) de la frase següent, i el “tu” (gràcies) retorna a l’emissor, i un altre cop esdevé “jo”.
Aquest exemple reflecteix la forma binària (bi-naria perquè té dues parts). Aquesta seria la disposició, l’esquema o la forma senzilla, anomeneu-la com vulgueu, que utilitzen els compositors. Una forma musical no limita un compositor, sinó que li dóna un marc dins del que es pot expressar artísticament. Aquesta disciplina formal és com l’acceptada pel poeta que tria expressar els seus pensaments i emocions mitjançant la carcassa, per dir-ho d’alguna manera, del sonet.
Ara mirem l’exemple de Bach per veure com la forma binària es pot allargar. Aquí està l’apropament de l’alemanda de la Suite Nº6.
Aquí podem veure quatre compassos extra després de l’esperat final, donant una conclusió suau, una mica més de temps per assentar la peça comfortablement. Això és la Coda (que també trobem durant la nostra discussió de la fuga).
Les dues parts de la forma binària, A i B, es repeteixen freqüentment, i això fa que les diferències entre elles quedin més marcades. Quan A i B no són simètriques, és la part B la que és més llarga. Això és motivat per la riquesa de possibilitats de modular a l’hora de tornar a buscar la tònica, i també per la CODA, quan n’hi ha una (tenint en compte la CODA com una part de B). La música de dansa dels s. XVII i XVIII, que aconsegueixen la seva millor expressió en les suites de Bach, està feta majoritàriament en forma binària.
Forma ternària:
Ara que ja deus haver assimilat la forma binària “AB”, te’n donem una altra: “ABA”. Automàticament et donaràs compte que A representa una secció i B una altra, i que la reaparició de la primera ha de ser la repetició o si més no alguna cosa molt similar. Però si mires la fig 143 trobaràs que hi ha diferéncia entre les dos fórmules (ABA), també dita forma ternària , i la forma binària (AB). Les diferéncies són bàsicament que B és un episodi en contrast a A¹ i A², i cadascuna de les seccions són harmónicament independents. Aquest exemple està extret del tercer moviment de la sonata en Sib Op.22 per a piano de Beethoven.
Per resumir la forma general ternària, podriem dir que és un ? sandvitx musical. Consisteix en una primera secció començant per la tónica i acabant en la mateixa nota o en una relativa, un altre episodi (el farciment) que contrasta amb amb la primera i tercera secció utilitzant diferents tonalitats i/o caràcters rítmics o melódics. Per últim la tercera secció que és igual o si més no gairabé, començant i acabant amb la tónica. A vegades com és el cas del nostre exemple, s’afegeix una coda.
En el repertori musical més general es poden trobar molts exemnples de música escrita en aquesta forma. Un exemple és la canço de Pastor de l’Orfeo de Monteverdi. Bach la usaba a les seves suites quan indicava un “alternativo” (per exmple, el primer parell de dances es repeteix després de la segona) ; el da capo n’es un exemple obvi, i tambés eñ Minuet+Trio+Minuet, utilitzat per compositors del perióde clàssic (Haydn,Mozart,Beethoven) com el tercer moviment d’una simfonia o sonata. Si mirem més d’aprop les peces curtes per a piano de l’época de Romanticisme, com per exemple els nocturns de Chopin i mazurques, els impromtus de schubert, trobaràs que molts d’ell estàn en forma ternària.
Formes basades en la dansa
Durant segles la dansa ha estat per sobre de tot significat ritualistic o religiós. L’adoració i els béns divins, pregàries per la fertilitat, bon temps bona collita, etc. Eren expressats per diferents moviments i melodies, improvisadas o tradicionals. Durant els periódes de l’antiga Grecia i Roma, la dança va evolucionar lentament desde el rite fins a l’art. Però o atea, art o no, hi ha alguna cosa erótica en la dança, hi no estava (ni està) permesa a l’església. Durant L’edat Mitjana dança música i dançar en general es van enfrontar. La dança tot i aixó continuà amb la gent i va la seva reinaxença a varies corts europees del segle XVI. Dances normalment d’origen rústic es van fer més modernes i van evolucionar cap a unes més estilitzades ( i més contundents) forçes instrumentals qeu al final ja no ballava ningú es limitava a sentir. Aquest procediment es troba clarament a la suite
Suite
La suite és una peça instrumental que agrupa un conjunt de danses. és potser la forma instrumental més important que es desenvolupa durant el barroc.
Les quatre danses més importants que apareixen a la suite barroca són l’Alemanda, la Courante, la Sarabanda i la Giga.
Allemande
Es una dansa germànica amb temps moderato 4/4. Una gran característica és que l’inici és al temps de dalt.
Courante
Hi ha 2 tipus de courante: la Italiana i la Francesa. La italiana acostuma a ser ¾ i d’un caràcter viu.
La Francesa és de temps triple 3/2 o 6/4 i de naturalesa contrapuntística.
La seva característica particular és que els 2 metres són sovint intercanviats. La posició de l’accent és, d’aquesta manera, variada i el ritme és també ambigu i rep el nom de “polirítmia”.
Sarabande
És d’origen moro o persia. És un ¾ o 3/2 lent amb un accent al segón temps. El seu caràcter és noble i superb però originalment era una dansa amorosa.
Giga
La giga apareix a finals de la suite. És d’origen Anglès. És un temps ràpid i amb un ràpid ballar. Normalment és de temps 3/8, 6/8, 9/8, 12/8 i el seu truc és sovint imitatiu, moltes vegades fugós.
Altres danses s’afegien a aquestes quatre en el decurs de la suite barroca, normalment entre la Sarabanda i la giga, com per exemple el minuet (3/4), la gavota (4/4), el Passepied (3/8 o 6/8(, Bourré (4/4), mussete (dansa pastoral) i la passacaglia. D’altres cops a l’Allemande la precedia un moviment introductori de naturalesa improvisatòria (preludi, fantasia o tocata).
Gairebé sempre tots els moviments de la suite barroca estaven en el mateix to. Però cap a les acaballes del barroc l’ús de la tonalitat era més flexible.
Exemples de la suite posteriors al barroc poden ser la suite L’Arlésienne de Bizet, Peer Gynt de Grieg, l’ocell de foc de Stravinsky, i la suite dansa de Bartok.
De les diferents danses del segle setze i disset hi ha tres que tenen una importància. Aquestes son el minuet, chaconne i la Passacaglia.
Les danses que tenen més importància durant els segles XVI i XVII són el Minuet, la Chaconne i la Passacaglia.
Minuet
El minuet ve de França i era un de les danses oficials de la cort de Lluís XIV. Està en compàs ¾ i te una velocitat moderada però a les mans de Mozart i Haydn va començar a ser gradualment més ràpid. Amb Beethoven va caviar molt i es va caviar per el Scherzo mes ràpid i lliure.
L’estructura del minuet pot ser binària o ternària. La peculiaritat del minuet és que està combinat amb el trio que esta entre el minuet i la seva repetició. En el seu origen el trio estava tocat només per tres músics.
A1: minuet, escrit en forma binaria o trenaria tot en la tonalitat de la tònica
B: trio , basat en un nou material, el que pot ser en forma binaria o ternària
A2: repetició de A1 amb una coda al final.
La estructura general del minuet i el trio es ternària.
Ex1
Ex2
Fig 149. Mozart: simfonia No. 40 en sol m
Chaconne i Passacaglia
La chaconne i la pasacaglia eren originalment danses formades per un triple tems lent, però han perdut les seves característiques de danses. La idea bàsica es una variació continua, normalment amb un basso obstinato. Obstinato es una persistent repetició musical de la frase que es va repetint dintre del moviment o dintre de tot l’episodi .El obstinato principal és una característica de la chaconne i la passacaglia.
Un dels millors exemples es la passacaglia en do m de Bach per orgue. En aquesta peça un llarg obstinato de 8 compassos apareix vint vegades , al baix, repetit igual o molt poc variat.
La correcte distinció entre la chaconne i la passacaglia és encara un problema musicològic sense solucionar. Encara que tenen totes aquestes similituds es pot dir que la passacaglia esta bassada en un tema melòdic amb el obstinato, que normalment el fa el baix, i la chaconne es una continua variació en el que el tema son una espècie d’acords que serveixen de base per les variacions. Aquesta es una distinció que molts musics, historiadors i compositors no hi creuen perquè diuen que els dors termes son el mateix. L’últim moviment de la quarta simfonia de Brahms es un clar exemple de passacaglia i chaconne a la vegada.
Variacions
La chacone i la pasacaglia pertanyen a la categoria de variacions, però tenen un aspecte comú dintre d’una suite i en el seu origen eren danses. Ara poden servir com a pont pel nostre pròxim tema: la forma variació.
Variació vol dir presentació d’un tema varies vegades, però cada vegada amb alguna cosa modificada; melòdicament, rítmicament o harmònicament. El tema que serveix per la variació és normalment una melodia fàcil d’entendre escrita en forma binaria o ternària, però també pot ser una sola frase musical. El tema pot ser una composició original del compositor, com per exemple en el cas de “Les variacions de Mozart sobre la seva Sonata en La major per a piano”, però sovint ñes un tema agafat d’un altre compositor per fer-lo virtuós sortint de les seves potencialitats melòdiques i harmòniques, com per exemple les Variacions Diabelli de Beethoven, i les Variacions sobre Handel i Haydn de Brahms.
Fig. 151 dóna un exemple del tema de Diabelli i també alguns compasos de les primeres dues variacions de Beethoven.
Rondó
El rondó musical, com el rondel o rondeau de la poesia, es basa en la repetició. En un rondó el tema principal reapareix al menys tres cops, sovint més. Cada vegada el tema i les seves repeticions estan clarament separades per un episodi que contrasta.
L’estructura d’un rondó s’assembla a això:
A1 Tema en la tònica
B Primer episodi, en una altra tonalitat
A2 Tema en la tònica
C Segon episodi, en una altra tonalitat
A3 Tema en la tònica, freqüentment conduint a la coda.
Aquestes seccions són unides quan és necessari per petits passatges d’enllaç o de pont. La forma rondó, degut a la seva forta semblança ternària ampliada.
Un exemple excepcional és el rondó de l’Adagio de la Sonata Pathétique de Beethoven.
Fig. 152 aquesta és la repetició del tema
Ex3
LA SONATA
Fins al segle XVI la música instrumental no tenía gran importància. L’estil musical estava, en general, basat en l’aspecte vocal de la música i els instruments quan eren utilitzats, normalment, tenien una funció subordinada a la de les veus.
La pujada de la música instrumental, de manera convencional, data del segle XVI. El germen de la sonata pot ésser localitzat en aquest temps. Originalment el terme “sonata” (Italià “suonare”, tocar, sonar) significava qualsevol música que no era cantada, sinó tocada amb instruments. A diferència de la suite, que es va desenvolupar a partir de la música de ball, la sonata tenia les seves arrels en un tipus de música vocal d’origen Franco-flamenc anomenada inicialment “chanson”. Durant el segle XVII i començaments del XVIII la sonata, en contrast amb la suite, consistia, normalment, en una composició de diversos moviments, peròamb un caràcter més seriós, escrita, en part,en forma binària i, en part, en forma ternària. Una diferència addicional es feia entre la sonata da camera ( sonata de cambra) i la sonata da chiesa (sonata d’església). Tanmateix,en aquest moment les diferències entre la sonata i la suite no eren molt nítides. Els moviments similars a una dansa, sovint, apareixien en la sonata. El moviment Minuet i Trio de la sonata Clàssica es, en realitat, un vestigi d’aquest dualisme.
D’aquests primers tipus de sonata, com resultat d’una evolució lenta, en les quals moltes formes diferents estaven implicades i a les que molts compositors van contribuir, s’en va arribar cap a mitjans del segle XVIII a la sonata que va adquirir la seva forma característica, a més a més, va aconseguir una importància suprema entre les formes de música. El temps de Haydn, Mozart i Beethoven, anomenat etapa clàssica, porta des del principi fins al final la impronta de la sonata.
Forma sonata
Des del nostre històric i breu esbós, ara tornarem a fer una mirada més propera als començaments de la sonata.
La forma sonata descriu l’estructura característica d’un moviment simple (únic). La forma de la sonata clàssica mostra tres divisions bàsiques: exposició, desenvolupament i reexposició.
Exposició
Així com en la primera part d’una obra nosaltres introduïm les característiques (o personatges) principals, també en l’exposició de la forma sonata comencem a conèixer la seva temàtica bàsica o material sotmès. Aquest tema exposat, igual que els personatges dramàtics d’una obra, està dividida en dos grups, dels quals un pot representar-se com a masculí i l’altre com a femení. El tema de la primera exposició (o primer grup sotmès quan n’hi ha més d’una idea) és, normalment, una petita melodia concisa de marcat interès rítmic i de caràcter “masculí” en la tonalitat tònica.
Fig. 153 Beethoven: Sonata en Do menor, Op. 10 nº. 1
La segona frase sol ser més lírica; amb un caràcter més suau i expressiu, contrastant amb la primera frase. Però el contrast més gran és la diferència de tonalitat: la primera frase està en la tonalitat principal mentre que la segona està normalment en la tonalitat de la dominant o en un to relatiu, ja sigui menor o major.
Entre A (primera frase) i B (segona frase) Hi ha un pont modulant, que sol tenir el caràcter de A i va de la tonalitat de A a la de B.
La exposició acaba amb una coda, a no ser que, com alguns cops passa, la exposició es repeteixi.
Desenvolupament:
En el desenvolupament, es desenvolupen els motius de A i de B. Hi ha moltes modulacions que creen tensió i conflictes, fins a arribar a un punt culminant, on tot es relaxa.
Reexposició:
La reexposició és la part que conclou la sonata. En la reexposició, la exposició s’exposa de nou, però amb petits canvis. El canvi més significatiu, és que B, ara està en el to principal.
Tot porta a una coda final. El conflicte ha desaparegut i tot torna al equilibri que s’havia perdut duran el desenvolupament.
La sonata és una forma ternària, (ABA’)
El terme “sonata” es refereix a una peça instrumental per a un o dos instruments i que consta de varius moviments, en què un o més d’un moviments estan en forma sonata. És més freqüent que sigui el primer moviment.
La sonata consta de tres o quatre moviments, majoritàriament quatre. Aquí tenim el esquema d’una sonata de quatre moviments:
- Primer moviment: forma sonata.
- Segon moviment: forma ternària ( o bé sonata o rondó o tema amb variacions.)
- Tercer moviment: minuet i Trio ( o Scherzo i trio.)
- Quart moviment: rondó (o sonata o tema i variacions.)
Els “tempos”:
- Primer moviment: ràpid (Allegro)
- Segon moviment: lent (Largo, Andante, Adagio..)
- Tercer moviment: ràpid moderat (Allegro moderato)
- Quart moviment: ràpid (Allegro)
Quan hi ha més d’un instrument o de dos a la composició, aquesta passa a dir-se trio (tres instruments), quartet (quatre) quintet (cinc), etc.
Quan la composició està escrita per a una orquestra parlem de Simfonia. A vegades, aquestes composicions estan introduïdes per una introducció. Pot ser curta, com en la Simfonia Heroica de Beethoven (la nº 3) o pot ser més llarga, com en la Simfonia nº 7 del mateix compositor.
SONATA RONDO
La Sonata Rondo és una interesant combinació de dues formes: el Rondo i la Sonata. Normalment apareix a l’úñtim moviment de la Sonata. Normalment la forma és així:
Exposició:
A1 Tema del Rondo, en el to de la tònica.
B1 Primer episodi el qual introdueix el segon tema, en el to de dominant o en una altre clau.
A2 Tema del Rondo, el primer tema en tònica.
Desenvolupament:
C Segon o episodi central, aquest desenvolupament pot agafar lloc.
Reexposició:
A3 Tema del Rondo, el primer tema en tònica.
B2 Tercer episodi, en aquest hi apareix el primer episodi però en el to de la tònica.
A4 Tema del Rondo, va fins a la CODA.
Hi ha molts exemples d’aquesta forma en obres de Haydn, Mozart i Beethoven. El millor exemple el trobem en l’últim moviment de la 8ª simfonia de Beethoven. Aquest és el tema:
SIMFONIA
La simfonia és una simple adaptació de la Sonata però per orquestra sencera. Degut a que és una de les millors possibilitats musicals simfòniques, s’ha anat imposant al llarg de la història de la música. Vindria a ser com la gran novel·la de la literatura musical, una gran habitació on hi pots col·locar de tot: des de el tema líric més delicat fins a expressar una heroica lluita. La forma més comuna per la simfonia és similar a la de la sonata.
CONCERTO
El concert és una obra per un sol instrument solista (o uns quants) i orquestra.
Quan un grup petit d’instruments (que es diuen principale o concertino els solistes i la resta de l’orquestra tutti o ripieno), la composició es diu Concerto Grosso. Ës una de les formes més importants en el barroc. Al principi contenia una gran quantitat de moviments, però amb Vivaldi, els tres moviments –ràpid, lent, ràpid- es van establir definitivament.
Els concerts de Corelli, Vivaldi, Bach i Haendel n’hi podem trobar uns quants exemples. Va estar un temps en desús, però Bartók i Hindemith en van escriure novament.
El solo concerto és un concert per a un sol instrument solista i l’acompanyament de l’orquestra. A vegades dos, tres o a vegades fins hi tot quatre instruments fan de solista. En aquests casos l’obra es diu double concerto, triple concerto, sinfonia concertante, etc. El concert clàssic té tres moviments. Aquesta forma correspon a l’estructura de la sonata (omitint el Minuet i el Trio). En una part del primer moviment o a vegades també dels altres dos moviments, hi trobem una cadenza. La cadenza ve a ser una oportunitat de mostrar la tècnica dels instruments i el virtuosisme del intèrpret, ja que l’orquestra està en silenci. Normalment la cadenza està al final del moviment. Al final (al tutti) l’orquestra torna a entrar i s’acaba el moviment. Originalment, el solista improvisava la seva cadenza, que estava basada en el tema principal del moviment. Des de Beethoven, però, la cadenza està pràcticament sempre escrita pel compositor.
Obertura
Una obertura és una composició instrumental que, com el seu nom indica, serveix per introduir una òpera, un oratori o una altra composició similar. En les òperes de principis dels segle XVII, l’Obertura apareixia com a simple toc d’atenció pel públic, abans que comencés l’òpera en si. D’aquí es van desenvolupar els dos tipus d’obertura, la francesa i la italiana.
L’obertura francesa està associada amb Lully, un músic italià de la cort del Rei Sol. Originalment l’obertura francesa tenia dues parts: una de més lenta, escrita amb un estil solemne, per no dir pompós, en la que hi predominaven els ritmes amb punts; i una altra part més ràpida, escrita amb un estil contrapuntístic lliure i lleuger. Sovint aquesta última part portava a un passatge més lent, com una coda, que finalment es va convertir en una altra secció.
L’obertura del Messies de Handel és un exemple conegut d’Obertura francesa.
L’obertura italiana va ser introduïda per Alessandro Scarlatti. Aquesta obertura consistia en tres seccions d’un estil homofònic: ràpid-lent-ràpid.
Durant el segle XVIII l’obertura francesa va ser lentament eclipsada i va passar a ser un simple moviment en forma sonata, com per exemple l’Obertura de la Flauta Màgica de Mozart.
Amb Wagner, això va canviar i l’obertura va passar a ser d’un estil molt més lliure però no va perdre la funció de conduir fins la primera escena de l’òpera. Un exemplre podria ser Els mestres cantaires. Wagner, tot i que Mozart ja ho havia fet a la flauta màgica, introdueix en les seves òperes els leitmotives, que ja apareixen en l’obertura.
L’ Obertura de concert és una obra independent per a orquestra, i no té cap connexió amb una òpera. En alguns casos, aquesta obra té forma sonata, però també n’hi ha amb molts altres formes. Alguns exemples d’obertures de concert són Le Carnavar Romain de Berlioz, i Obertura de Festival Acadèmic de Brahms.
Tot i així, hi ha obertures que estaven escrites per presentar una òpera, però que finalment també s’interpreten com a obertures de concert. Leonora o Corolarius de Beethoven en són exemples.
Formes vocals
L’origen de les formes vocals és d’arrel popular. Així com la música folklòrica és d’autor desconegut, en la “música o cançó d’art”, el compositor és conegut. Per bo o per dolent, el compositor és el responsable de l’obra. Les formes vocals més conreades són l’Ària i el Lied. Aquestes dues paraules signifiquen tan sols ‘cançó’ en italià i alemany respectivament, però s’han convertit en dues paraules per distingir dos tipus de cançó “d’art”.
Ària
L’ària és una composició per solista vocal (generalment) escrita a una escala més gran que una simple cançó, i és acompanyada per un grup instrumental. La seva forma és molt lliure: forma binària, ternària, rondó, passacaglia, etc. Ens podem trobar amb qualsevol d’aquests exemples. “L’ària da capo” és feta amb una estructura de tres parts fixa, que s’aconsegueix mitjançant la repetició de la primera part (amb un da capo).
Recitatiu
Tot i que no és una peça musical per ell mateix, el recitatiu ha tingut una certa importància en relació a obres com l’òpera. És una mena de text cantat. Es veu molt clar que les frases i els accents, el ritme en general, i la melodia, tot depèn del text. A diferència de l’ària, la forma del recitatiu no té una forma que es pugui definir, i la seva funció és que es pugui seguir el fil de la història. Per tant el recitatius els trobem abans o després d’una ària, coros, etc., assegurant-se d’aquesta manera la continuïtat de l’acció.
En música es distingeixen dos tipus de recitatiu: el secco i l’acompagnato.
El secco, només s’acompanya amb acord simples del teclat, reforçats pel cello o la viola de gamba. Normalment només toquen en les cadences.
En el cas del recitatiu acompagnato un grup reduït de l’orquestra acompanya el cantant.
Lied
El lied està, en principi, associat amb el període romàntic alemany, i per sobre de tot amb el nom de Schubert. El lied, en la seva interpretació general, és una cançó basada en una poesia amb un piano d’acompanyament. Però la més important característica del lied és que la part del piano no és només un recolzament decoratiu a la cançó, però una part igual e integral. El miracle artístic aconseguit pel jove Schubert és només això, que el significat intern del text de la poesia és expressat per veu e instrument en una unitat no superada. ( Veure obres de Schubert com “Death and the Maiden”, “The Erl-king”, etc. ) La forma del Lied pot ser qualsevol que li vagi millor a l’expressió musical del text.
Un cicle de cançó és un grup de cançons ( Lieder ) que estan connectades en pensament, formant així una unitat artística. Un exemple són Die schöne Müllerin, de Schubert i Dichterliebe de Schumann.
S’omet un tractament detallat de la missa, de la cantata, de l’òpera, de l’oratori i moltes altres, en part per raons d’espai però a més a més perquè no són formes musicals diferenciades sinó més bé una fusió de moltes formes les quals ja hem parlat en aquest capítol. En l’opera per exemple tenim o podem tenir una gegantesca amalgama de totes les formes musicals que existeixen incluint el teatre, la poesia, les arts decoratives, i la dansa en bona mesura.
Música programàtica
Aquest terme no implica una forma particular però és una descripció general de música que està sota la influencia de un subjecte no musical ja sigui una imatge o una història. Aquí l’objectiu del compossitor és il·lustrar tant com sigui possible en termes musicals aquesta idea extra musical. Exemples de música programàtica són la Symphonie Fantastique de Berlioz, Till Eulenspiegel de Richard Strauss i Prélude à l’après-midi d’un faune de Debussy.
El symphonic poem pertany a la categoria de música programàtica. El terme descriu una composició orquestral programàtica que usualment conté un moviment en una forma de sonata lliurement adaptada.
Hem tractat els tipus de formes musicals més importants que són probablement les que pot trobar el oient. Òbviament, aquesta introducció podria no abarcar tots els tipus de composicions existents.
