CASTRATS – “Castratti”

Cantor masculí emasculat des de la infància per tal de conservar la veu aguda en que li permetria continuar interpretant les parts de soprano i de contralt.

Es creu que la incorporació dels cantors eunucs a la litúrgia catòlica s’esdevingué al segle XII en el context de la geografia ibèrica a causa de la convivència amb la cultura mossàrab.

Els primers documents que fan referència de la presència dels cantors castrats diuen que provenen de la Península i daten els primers anys del segle XVI.

La institució eclesiàstica aconsellava la pràctica de la castració d’aquells escolans cantors que tenien destacades aptituds musicals i les famílies famílies sacrificaven els atributs dels seus fills a canvi de seva estabilitat laboral.

A la nòmina dels cantors de la capella papal de 1602-03, al costat dels cèlebres cantors castrats Rossini i Grisardo, s’hi trobaven consignats diversos cantors hispànics sota el l’epígraf de spagnuolo eunuco.

ESCOLES DE CANTA PARTIR DEL SEGLE XVII

A partir del segle XVII, l’entrada dels castrats en el repertori operístic llançà a la fama els cantants italians. I per això es construïren escoles de cant

-> Nàpols, (amb F. Provenzale i N. Porpora)

-> Bolonya, (amb P.F Tosi i F.A.Pistochi)

-> Gènova

-> Milà

-> Mòdena

-> Flòrencia

CASTRATS DEL SEGLE XVIII

è Caffarelli

è Bernacchi

è Carestini

è Guadagni

è Matteucio

è Pacchiarotti

è Carlo Broschi ( Farinelli)

è Francesco Bernardi ( Senesino)

è Gianbattista Velluti ( el darrer castrat que pujà als escenaris el 1830)