El SUFRAGI FEMENÍ. Ciutat i Drets de Ciutadania.

La ciutat i la seva organització, és un resultat històric que ha anat variant al llarg dels segles en funció de les necessitats i aspiracions que es volien assolir. Per a la ciutat d’Atenes de l’època clàssica, per exemple,  la ciutat no era només el lloc, l’espai de residència on s’agrupava la població sinó un concepte polític que es definia a més de pels interessos econòmics i socials per un vincle psicològic, el sentiment de pertinença que tenien els membres de la comunitat de formar part d’una unitat que compartia tradicions i cultes a la vegada mítics i històrics. Atenes mai va ser pels seus habitants una noció simplement  geogràfica. La ciutat de l’època clàssica, la “polis” era el conjunt del poble actuant de comú acord reunit en assemblea per discutir i trobar solucions als problemes comuns.

Els conceptes “poble” i “assemblea” i fins a cert punt el de ciutat, no  significaven  exactament  el que entenem avui. El concepte de polis (d’on deriva la paraula “política”) anava  unit al de “ciutadà”, condició que només tenia una minoria. Ni les dones, ni els esclaus (homes i dones) ni els metecs (aquells que no havien nascut a la ciutat d’Atenes) van obtenir mai aquest dret, i, per tant, les decisions només les prenia una minoria. El concepte de ciutadania no era, evidentment, el que correspon a un sistema democràtic, com tampoc ho va ser el de la Revolució Francesa, malgrat va plantejar per primera vegada a les societats occidentals aquesta possibilitat.

La Revolució Francesa de 1789, va definir la nació com a font de tota sobirania, i als  ciutadans com  a individus amb els drets i les obligacions que definia la Constitució que l’Assemblea va aprovar l’any 1791. La França revolucionaria, va donar a les dones els drets civils, reconeixent-les com a essers lliures i racionals però els hi va negar el dret al sufragi, de manera que les dones no tenien la possibilitat d’exercir els drets i les funcions públiques i en conseqüència no eren reconegudes com a ciutadanes. Tantes expectatives posades en la revolució, dirà Olympe de Gougues, perquè el resultat sigui un desplaçament de la tirania i no de la seva desaparició.

Va ser a partir de segle XX quan les dones van començar a aconseguir els drets polítics i amb aquests el dret a  la ciutadania. A Espanya, Clara Campoamor, una de las dues parlamentaries que tenien les Corts republicanes de 1931,  va aconseguir aquest dret per a totes les dones.  Després d’un debat difícil i dur, Clara Campoamor va guanyar la votació i  l’article 36 que reconeixia el dret  al sufragi femení, va ser incorporat a la  Constitució Republicana del 1931.

Enriqueta Díaz

Deixa un comentari