Daily Archives: 28 juny 2011

L’ESCRIPTURA AMAGADA AL COS

Valoració de l’artista Mar Arza sobre el projecte En Residència al Monturiol

Aquests han sigut uns mesos d’aprenentatge i adaptació a una realitat educativa i unes dinàmiques de grup que em quedaven llunyanes del que és el meu entorn habitual a l’hora d’afrontar la creació. Hi ha un gran salt des de la pròpia feina solitària i silenciosa del taller, on s’opera un diàleg interior del tot inconscient per assimilat, a una aula plena d’alumnes, on construir ponts de comunicació que permetin establir una relació de confiança i, a partir d’aquí, estructurar un trajecte en grup encara que sigui sense un recorregut clar, al menys al principi, i amb un resultat més que incert.

Respecte al resultat, al projecte hi ha l’objectiu de concloure una obra que, a més, es senti com a pròpia. I aquest “propi” d’entrada em desencaixava amb la col·lectivitat, i em semblava el més difícil d’assolir. La qüestió de l’autoria és un debat obert a la reflexió i en aquest cas planteja interrogants interessants al fer partícip no sols un grup nombrós, si no també aliè als conceptes, a la terminologia, i en conseqüència, a les assumpcions establertes… però en canvi, totalment entregat a la intuïció. Per tant, un dels reptes era arribar a integrar tantes veus i compartir un camí en comú.

Des de un punt de vista personal resultava intrigant el fet d’experimentar fins on pot portar aquest procés, quina era la manera de restar oberta a la nova situació de translació de contextos i processos, i fins a quin punt el reblec podia portar a un resultat final inesperat fora d’una trajectòria reconeixible.

Les diferents propostes preliminars tenien aquest objectiu d’aproximació i coneixença per poder presentar i oferir el propi món, la manera de treballar i entendre el llenguatge com a eina de creació, transmetre la fascinació per la ressonància de les paraules i les múltiples capes de significació que poden albergar dins, i així poder enllaçar cultura escrita i cultura visual, alhora que donar eines per iniciar una relació més propera amb l’estructura i finalitat del llenguatge, que és en última instància el de fer-ne un ús propi i a mida. Salvant reticències a l’hora d’entendre l’art més enllà de la plàstica, va ésser sorprenent la resposta instintiva i espontània de tots i totes, i l’energia d’entrar de ple en el joc proposat amb llibertat.

Aquest procés va ser sobretot porta d’entrada a la capacitat de metaforitzar, perquè és aquesta la que ens ajuda a desenganxar-nos de la realitat per establir relacions insospitades, a imaginar, a donar-li un giravolt a la façana plana del que ens envolta, a albirar les llavors de la creativitat.

 

Però, a més, entre respostes encisadores, crec que es van obrir camins per seguir explorant al fil d’allò que va sorgir en conjunt. Es va crear un alfabet nou, que viatja cap una resposta tècnica que ens permetrà utilitzar aquest altre codi alternatiu de manera informatitzada. Un diccionari al país de les meravelles, on les paraules inventades i els seus usos i significats donaven una idea de la capacitat de fabulació d’un món més a la nostra mesura humana i personal. I, sobretot, la capacitat d’apropiació d’unes paraules més afins a partir de la intervenció i dessacralització d’un objecte intocable a la nostra cultura com és un llibre. És aquest moment d’atenció insospitada el meu preferit, quan un bisturí enfila el tall sobre les pàgines del llibre obert, i aquestes es separen del llom i emprenen el vol. Encara més quan es fa un silenci aclaparador en veure aquest tall que separa paraules com papallones tot fent formacions en l’aire despreocupat d’un cartró gris sobre la taula.

I com és que aquest silenci que arriba a crear una pàgina sola, que és absorbida d’un glop, no és l’inici d’una nova manera de encarregar la lectura d’un llibre de manera compartida i intercanviable?

De la mateixa manera, on cada un d’ells i elles, afronta una selecció de paraules properes, son capaços de escriure un vers lliure de ressò literari. Igualment objectiu assolible per immediat i juganer on les peces del trencaclosques encaixen lleugeres, voladisses amb tant sols un bufit.

Això em fa pensar que portem l’escriptura amagada al cos, i en qualsevol moment pot esclatar…

Una vegada es dóna lloc a aquesta capacitat combinatòria de les paraules, van començar uns certs dubtes cap a la idea inicial de l’obra que semblava concisa, però inviable. Va haver-hi un canvi, una evolució de la idea primera de treballar el paisatge com a font i matèria literària al desbordament d’aquest primer pensament. I el paisatge es va anar concretant cap al fragment, cap a l’acció que ens remiteix a un lloc determinat, cap a una recerca de sentiments que l’evoquen, cap a un mar de paraules rescatades per una xarxa o estat d’ànim. El mateix fet de triar dins un banc de textos ja era metàfora de l’acció de pescar.

Hi ha un procés de dubtes, de redefinició, reflexió i recerca que queda evidenciat. I aquesta és una vessant interessant del projecte en la que posar èmfasi, perquè la constància, la implicació i la intuïció del treball artístic, els mecanismes que fan rodar la creativitat, queden al descobert independentment del resultat. S’estableix aleshores un apropament i una comprensió amb el que construir un lligam emocional que revela la capacitat d’identificar allò inèdit en allò que abans ens semblava corrent o inclús ordinari. I aquí s’opera el canvi de percepció. La transformació rau en identificar la màgia (respirable i transitable) que no és sinó la pròpia capacitat d’astorament i relectura. I en aquest cas, l’educació com a procés de transformació i autoconsciència d’aquesta transformació és assolida, tal com queda reflectida en les valoracions dels estudiants.

L’objectiu comú com aglutinant, va fer d’aquest grup un cos viu que abraçava el fum d’una incertesa que anava concretant-se a mida que passaven les setmanes. I entre la intriga i el desconcert, s’anava modelant el caràcter col•lectiu del projecte. El punt on es va fer evident va ser aquest dia que baixàrem a recollir aigua de mar a la platja. Una literal captura del paisatge, una acció completa en sí mateixa que simbolitza la força amb la que un objectiu comú pot incidir en el grup. Entranya la llibertat d’imaginar petites realitats més abastables materialitzant el canvi amb aquest trasllat, gota a gota, d’una porció de mar ben entrada la terra.

També el dia de la pesca gran quan, ja amb tots els materials preparats i ormeig necessari, vam realitzar aquests grans papers que composen el tríptic final. Un dia més on l’aportació de cada un d’ells i elles era important i deixava no només un senyal visible, sinó també una empremta intangible en la subtil percepció de l’obra. Aquest intangible que es respira i nos es pot explicar nia i recolza el treball artístic.

Va ser preciós compartir aquest moment de força col•lectiva, de entesa, d’atzars… Veure com tots ballaven amb la mateixa melodia en aquesta escenografia on van teixir cada moviment, cada paraula, cada gest amb generositat. Vàrem submergir-nos, vàrem surar, vàrem escórrer emocions de la piscina intensa i particular de la vivència.

És per això precisament que l’experiència educativa roman clara, ja que el procés seguit aquests mesos aporta una metodologia integrada en la vivència, per tant assimilable de forma natural i intuïtiva. Allò viscut pertany ja a la nostra formació com a persones, aquella arran de pell que ens fa créixer la comprensió del món i de nosaltres mateixos. Aquella perdurable en el temps i en el racó últim de la memòria.

Va ser una bella coreografia sense assaig previ. Ha sigut un plaer treballar i aprendre amb tots i totes vosaltres.

Mar Arza