Author Archives: cinecurs

Tot reflexionant, el Salvador …

Laura: Jo també m’he posat a reflexionar després de fer un repàs al text tant ben resumit que m’envieu. La meva intenció era posar-vos en situació d’ajudar-me a projectar i realitzar una obra, tal vegada ha estat una mica feixuc aquest inici, per vosaltres; devíeu tenir la sensació de buscar alguna cosa sense saber què… Però jo buscava una idea que conjugués les diverses circumstàncies que aquest encàrrec m’ha posat al davant: vosaltres, el vostre Institut, els vostres professors, un petit conte d’un escriptor que he llegit últimament i em va agradar molt, i una referència d’un sociòleg…

Fer-vos treballar a vosaltres perseguint una idea “al voltant del creixement personal, de la formació, de l’aprenentatge, de la recerca de la personalitat i del vostre moment de la vida…” també era una manera de donar seguretat a la meva idea, de posar-la a prova i de veure si aquesta podria ser compartida, podria funcionar… Una obra d’art també vol ser compartida, entesa, vol sortir d’una realitat més àmplia que no sigui únicament el món íntim del seu autor.

Tots els dibuixos vostres crec que representen molt bé aquesta recerca que heu fet d’una situació de la vostra vida actual, del vostre període de formació, de creixement. Crec que heu pogut experimentar com els objectes més propers a la nostra vida (i que quasi de tan propers i utilitaris no veiem…) poden ser “metàfora” i representació de la nostra voluntat expressiva, de les nostres idees i les nostres ambicions i utopies.

La veritat és que, uns més que altres, però tots els vostres dibuixos em semblen possibles per a representar-se i convertir-se en escultura. Però per la meva manera de fer i per la intenció que jo porto i la idea que me’n vaig fer per aquest treball he de dir que em decanto per tres: la planta de Goretti, el pòdium del LLuís i l’escala de la Isabel. Tots tres son capaços de representar molt bé aquesta idea de creixement, d’elevació, d’instrument o objecte que ens pot ajudar a pujar (físicament o mentalment). I els tres es poden resumir en la idea d’escala, d’un objecte físic que creix, que eleva, que metaforitza la idea de transcendir d’una realitat cap a una altra…

Un projecte que m’ha cridat molt l’atenció és la làmpada de la Miriam perquè jo també havia pensat que en aquesta obra hauria de tenir una part important la llum, la il•luminació. Les escales (o les plantes) ens ajuden a pujar metafòricament i la llum té el sentit de coneixement “d’il•lustració” –com deia ella– o de vida, així que entre la idea d’escala i (potser més endavant) la idea de llum, podria anar el projecte total.

Ara podreu parlar-ne amb el Miquel que és un professor excel•lent que posa molt d’entusiasme en el projecte i quan vingueu a casa meva el dimecres 9 quedarem entre tots com començar a treballar i concretar què fer. Ara quedaria la part del treball físic.

Aquest projecte el vull titular 10.000 hores que és un temps que es considera necessari per aprendre qualsevol ofici o habilitat. Segurament (ni entre tots…) hi haurem dedicat tantes hores (jo, per culpa de l’accident, tampoc) però sí que m’agrada fer servir aquest títol. A partir d’ara ha de venir la part més física del treball, començarem a concretar, a dibuixar i projectar per després construir… La part d’aprenentatge físic, de com construir aquests objectes (escales), amb quin material, de quina manera fer-ho entre tots, com enganxar-les, fer les maquetes, etc.

Ara comença la segona part del treball. Fins aviat!

SALVADOR JUANPERE

Comentari de Salvador Juanpere a “Una finestra, et pot obrir una nova etapa”: 22 novembre 2009

Danny: Et dono la raó en l’objecte que finalment has triat. A mi també em sembla el millor dels tres. Com la teva companya Isabel, has triat un objecte de l’arquitectura. Una finestra pot metaforitzar molt clarament la mirada que volem fer cap al món. Obrir la finestra és símbol de connectar-se amb l’exterior, de rebre estímuls enriquidors. I una finestra també pot ser metàfora de la creació, moltes vegades s’ha fet el símil entre la pintura i una finestra. (Penso en el pintor Cézanne).  De fet, la finestra, com la pintura, emmarca una part precisa del paisatge exterior, de la realitat… és també una representació d’allò “que hi ha a fora”, a fora de nosaltres, de la realitat exterior que nosaltres podem observar, pensar i crear. I pot representar molt bé aquesta obertura a una nova etapa, a una nova evolució… Veig que en la teva finestra s’hi insinua molt tènuement un paisatge..(?) És un paisatge només imaginat, o dibuixat i esborrat, o només insinuat? Semblen dues muntanyes nevades ? De fet, si en fessis una obra artística d’aquesta finestra podries jugar molt bé a insinuar un paisatge de somni… Un paisatge com un record…?

 

SALVADOR

Comentari de Salvador Juanpere a l’Elisabeth: 22 novembre 2009

Elisabeth: Aquest dibuix teu i el que tu expliques d’una bombeta m’ha fet pensar en una idea d’un pedagog que va dir que l’educació (ell parlava de l’educació en l’art…) no consisteixi a encendre a dins de cada estudiant una bombeta, sinó a netejar-la. Cadascú ja porta a dins una bombeta encesa d’origen. La feina del professor d’art (potser de tots els professors) consisteix en fer que la llum brilli.  Aquesta energia de que tu parles com aprenentatge i coneixements, és el deixar-se “netejar”, és a dir, deixar-se “alimentar” culturalment perquè la nostra llum ens il·lumini durant tota la vida. El teu treball té una certa relació amb el de la Miriam, que també va escollir una eina de llum. Tant el teu com el seu, potser em donaran una nova idea de com acabar l’escultura que tinc pensada de fer…

 

SALVADOR

Comentari de Salvador Juanpere a “Una planta”: 22 novembre 2009

Goretti: És molt interessant l’anàlisi que fas de l’objecte que has escollit. I la metàfora que hi trobes en els diferents processos i parts de la planta em sembla molt ben reflexionada. Tot i que et pugui semblar rar, hi ha força artistes que han utilitzat plantes vives o arbres vius per a fer escultures; penso en Giuseppe Penone, Joseph Beuys, Giovanni Anselmo, David Nash… cadascú amb motivacions diferents.

Tu has fet una classificació de les diferents parts de la planta per a fer analogia amb el creixement de la persona. I et veus identificada amb aquesta planta que veus cada dia i que veus créixer, de la mateixa forma que tu et sents créixer com a persona i sents augmentar els teus coneixements i la teva curiositat per les coses del món. Les plantes tenen un influx molt directe de les condicions del seu entorn i alhora modifiquen aquest entorn amb la seva aportació d’oxigen, igual que les persones que interactuem amb el medi. Que som influïts i influïm alhora en el medi. De fet, jo crec que en el teu cas, identificar-se amb una planta mostra una gran sensibilitat pel medi natural i la Terra, tal com dius al final. També les persones tenim clavades les arrels, és una complicitat amb Gaia, la deesa grega. És una bona elecció.

 

SALVADOR

Comentari del Salvador Juanpere a “L’escala de l’Institut”: 14 novembre 2009

Isabel: Els tres objectes que esculls em semblen molt rics i m’interessen molt. El de l’examen, me’l puc imaginar però com un full en blanc. És a dir, la blancor del paper de l’examen abans d’escriure-hi. És el moment en que un fa l’esforç realment d’examinar-se, és a dir, de mirar-se cap endins… El quadre sense pintar, és a dir, també en blanc (la tela), seria la mateixa idea: evoca totes les possibilitats d’una obra abans de fer-se i pot metaforitzar aquella lluita per trobar la idea, per a lluitar i rebuscar dins d’un mateix… La idea mateixa de la por al blanc del paper de què parlen els escriptors. D’aquests dos objectes o elements me’n quedaria la seva blancor, és a dir, l’absència de color, el blanc com a símbol de superfícies i formes per a fer, en procés de fer-se o per definir, i la recerca també de les infinites idees o formes.
Ara, el que més m’ha sorprès i entusiasmat és l’elecció de l’escala. L’escala de l’Institut, en aquest cas. D’una banda veig que és un element molt característic del vostre IES, una part de l’arquitectura de l’edifici pel que tots cada dia passeu i sense adonar-vos-en quasi feu aquest trajecte al matí de pujar a la recerca del “coneixement i la formació”, i després tornar a baixar al nivell del carrer per tornar a pujar demà o a l’assignatura següent… He anat pensant i m’agrada molt l’escala com a metàfora. I ja he començat a recordar textos que parlen d’escales i dibuixos i obres d’art on n’hi surten… Un d’ells es diu A Bao A Qu i crec que seria fantàstic que el llegíssiu. Us el faré arribar. Enhorabona!

SALVADOR

Comentari del Salvador Juanpere a “L’augment dels coneixements”: 14 novembre 2009

Elena: Tant un objecte com l’altre poden ser unes bones metàfores dels coneixements de l’educació. La prestatgeria ens evoca l’acumulació del saber, també hi podem sentir el pes dels llibres, la seva densitat… La llibreria o la prestatgeria també te una categoria de classificador, els llibres normalment hi són per temàtiques, o per mides, o posem a l’abast aquells que més utilitzem, de forma que es crea una mena de jerarquia. Està be.
I pel que fa al micròfon (al contrari del que dius) em sembla més una eina d’enregistrament que no pas d’ampliació. És aquell estri, objecte, que ens escolta, que escolta allò que queda escampat per l’aire… sempre sabem que al final d’un micròfon hi pot haver un amplificador, o un aparell que registra, que documenta. Sempre que tenim un micròfon a prop (igual que una càmera) tenim consciència de que aquell moment serà enregistrat, arxivat, duplicat… En aquest cas el micròfon invita a “donar veu” al teu procés d’aprenentatge… però ens preguntem què hi ha al final d’aquest cable que no es veu?
SALVADOR

Comentari del Salvador Juanpere a la Jemma: 14 novembre 2009

Jemma: Entenc aquesta idea del “cassete”. Ara ja podem veure aquest objecte des d’una certa nostàlgia, o una poètica, és un objecte en certa forma obsolet (o no?). És a dir que la idea de guardar-hi els coneixements adquirits pot ser vista també com una imatge del temps que passa, de com les coses i els objectes són substituïts i s’acaben identificant amb un temps molt concret de la nostra vida o de la història. La meva idea per aquesta obra encara és molt difosa i l’estic madurant a mesura que veig les vostres coses, els dibuixos, els comentaris, però en principi jo volia partir de la “teoria de les 10.000 hores”, que és el temps que es considera necessari per aprendre qualsevol ofici o domini tècnic o intel•lectual, segons ha estudiat el neuròleg Daniel Levitin. Una pregunta se m’acut: quantes cassettes d’aquestes es necessitarien per guardar deu mil hores de gravació?
També, com al teu company Fernando, et diria: intenta dibuixar-la molt millor, vol dir fixant-hi bé, repetint-la vàries vegades. També estaria bé que hi gravessis el so ambient, de casa, de la classe… mentre la dibuixes…Això ja seria una obra… (un treball molt poètic i conceptual).
Fins aviat

SALVADOR

Comentari del Salvador Juanpere a “El ritme de l’aprenentatge”: 14 novembre 2009

Fernando: primer felicitar-te per ser el primer noi a enviar-me “els deures”, el més treballador… M’ha semblat interessant el teu metrònom, a mi, com a artista em porta records d’una galeria molt important que hi va haver a Barcelona que es deia METRÒNOM i que durant molts anys va ser una de les millors de la ciutat en art contemporani. Era darrera mateix de l’antic mercat del Born… i es deia així perquè volia ser qui marqués el “compàs” de l’art contemporani. M’agrada que hagis triat aquest objecte que està relacionat amb la música, amb el so i especialment amb el ritme. La reflexió que fas de per què l’has escollit em sembla molt encertada… portar un ritme lent et permet pensar, meditar, no precipitar-te i fer les coses amb més “nivell”, dius tu. Un “nivell” també seria un bon objecte per a metaforitzar això del que parles… El metrònom pot ser metàfora del propi cor, també, i el ritme de l’aprenentatge és primordial, és com aconseguir un rigor, una disciplina… De més lent, es pot anar accelerant a mesura que un guanya confiança i seguretat. Tampoc estaria malament que intentessis tornar a dibuixar-lo, insistint, i fer-ho des de diferents punts de vista. El metrònom marca el ritme d’un temps, un temps que pot semblar el d’una composició musical, però també el d’una vida, o d’un període de la vida, el període de l’aprenentatge, sí, i ens dóna consciència també d’una quantitat de temps, d’una densitat…
Molt bé.
SALVADOR