LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Després de tan de temps, he arribat a la conclusió que tinc un cert apreci als meus mitjons. Porto ja bastant de temps queixant-me que no tinc espai suficient perquè m’hi càpiguen tots dins el calaix.
Farà un any la meva mare em va dir que els posés en un de més gran i al moment de fer el canvi, també aprofites per llençar-ne algun. Era una bona idea, ja que tenia mitjons que des de feia temps s’ha m’havien quedat petits. Vaig llençar alguns que estaven trencats, altres que ja no em cabien i algun més. Creia que amb el nou calaix ja en tenia prou, però resulta que no.

No sé què passa dins d’aquell calaix, potser es reprodueixen per la nit o bé la meva germana, com que li fa mandra endreçar-se els seus mitjons, m’enganya dient que són meus. Però cada dia se’m fa més difícil tancar aquell maleït calaix. Cansada de la mateixa història cada dia, decideixo enfrontar-m’hi i trobar la resposta d’aquell misteri. En treure’ls tots un altre cop del calaix, m’adono de que tornava a tenir un munt de mitjons que ja no em cabien, algún inclús es podria dir que ha viscut tota la vida amb mi, altres que els donava per desapareguts, alguns que no eren ni meus (que possiblement siguin d’alguna amiga) i d’altre que no els havia vist mai.

Això em va fer reflexionar que la culpa no la tenia ni el calaix ni els mitjons, sinó que la tenia jo. Al veure que tenia alguns que eren de quan jo tenia uns cinc anys, em va fer pensar que havia agafat un cert apreci cap aquells trossos de teixit amb dibuixos divertits, i que cada cop que em disposava a llençar-los, em feia pena.

Es podria dir que sóc una noia que li agrada guardar les coses i més aviat li costa desfer-se de les que ja no en són útils.

Mariona

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

…hace un par de semanas empecé a mirar una serie llamada The Vampire Diaries. Es una serie estadounidense de género dramático, creada por Kevin Willliamson y basada en la saga de L. J. Smith. El argumento gira en torno a la vida de Elena Gilbert, una joven de 17 años, Stefan Salvatore, Damon Salvatore y otros habitantes de Mystic Falls. La ciudad esta repleta de seres sobrenaturales: vampiros, como los hermanos Salvatore; brujas como Bonnie, la mejor amiga de Elena; hombres lobo, como Tyler; incluso híbridos que son una mezcla de hombre lobo y vampiro como Klaus.

No penséis que es una saga como la de Crepúsculo. The Vampire Diaries no tiene nada que ver.
Cuando ya había visto media primera temporada comencé a obsesionarme por los vampiros. Me encantaría ser uno de ellos. Según la Real Academia Española un vampiro es un espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos.

Veréis si yo fuera una vampiresa me gustaría serlo de la siguiente manera: sin aspecto de cadáver, fuerte, con habilidades para hipnotizar y rápida. Me alimentaría de la gente mala, y con mala no me refiero a la chica que empiece a salir con el chico que me gusta, sino de gente que roba, asesina o se aprovecha de niños.

A pesar de mis “buenas” intenciones como vampiresa, preferiría que la gente pensara que soy mala, porque si ven que soy “buena”, esperarían que fuera buena, y no quiero cumplir las expectativas de nadie.

Ya que es poco probable que me convierta en vampiro voy a pensar cómo acabar con la gente que roba, asesina y se aprovecha de los niños.

Lídia

Això s’acaba. El curs arriba al seu final i amb ell es tanca un cicle, la qual cosa em fa pensar que aquest és l’últim escrit que em toca fer. La veritat és que tenia uns quants temes guardats en el disc dur del meu cap com ara de quina manera una cartera havia arribat al seu propietari després d’haver sigut robada i passar per tres mans diferents abans de tornar al seu lloc o, també, com un Jofre adult recordava des de l’any 2028 com havia estat el seu 4rt d’ESO i si, després de quinze anys, s’havien complert les seves expectatives. Mentre dubtava entre escollir l’un o l’altre, vaig adonar-me que en realitat l’objectiu final d’aquests “petits escrits” no era res més que PENSAR, aturar-se un moment i reflexionar sobre nosaltres i el nostre món interior i, per tant, els dos temes queden descartats i em decanto per valorar aquesta experiència.

Per a mi ha estat com obrir una finestra. Jo em considero una persona molt tancada i vergonyosa i mai m’ha agradat explicar les meves coses a ningú. Aquests escrits han significat un exercici de buscar en el meu interior tot allò que potser ni era conscient que hi tenia. Però el fet d’escriure-ho en un paper en blanc no em dóna la sensació que vagi destinat a cap receptor, sinó que penso que els meus pensaments esdevenen paraules que, al cap i a la fi, no són més que lletres que s’han de pitjar en el teclat.

En conclusió, afirmo que aquesta activitat que ha durat tot el curs m’ha aportat dos resultats. D’una banda, m’he hagut d’esforçar per a escriure millor, cosa que he aconseguit. D’altra banda, he après a organitzar les meves idees i a expressar-les d’una manera clara i sincera. Finalment, vull dir que aquesta manera de treballar en l’assignatura m’ha semblat molt encertada i gens pesada, ja que hem estudiat els continguts que tocaven d’una forma diferent que ha fet més dinàmic i interessant l’aprenentatge que havia d’adquirir i que he adquirit.

Jofre

Avui he sortit a córrer per la muntanya com cada dia. Sempre m’acompanya el meu fidel amic Llamp. Durant la nostra ruta (que els dies entre setmana sol ser la mateixa) ens trobem un seguit d’autèntics personatges de pel·lícula.

Mentre pugem, acostumem a trobar-nos un senyor amb una gossa. És un home d’uns 50 anys, amb aspecte hindú i que hem fa pensar amb Gandhi. El moment en que ens trobem és breu, ja que jo no puc parar a mitja pujada, però tot i així, és intens. Ens mirem i ens diem quatre coses sense gaire importància, em transmet la seva pau interior i seguim els nostres camins. Després de veure’l sempre penso que algun dia pararem i seurem, que mirarem les vistes en silenci i, llavors, em donarà un consell savi d’aquells que et fan pensar tota la vida.

Un cop a dalt, normalment estic sola. Avui,en canvi, m’he trobat un home que devia tenir uns trenta-cinc anys,era moreno i tenia uns ulls blaus que em captivaven. Jo estava recuperant l’alè i ell m’ha dit bon dia (cosa que eren les vuit de la nit), en adonar-se’n, ha rigut i ha opinat: -Magnifiques vistes,eh?- he assentit amb un somriure, ens hem mirat i ha marxat. Quin individu més atractiu!

Finalment, durant la baixada ens trobem un noi molt especial. Va passejant amb la seva gossa i mentre camina va llegint un llibre. Mai ho havia vist fins que el vaig conèixer. No para mai de llegir, a vegades si tens sort aixeca el cap i et diu adéu. Més d’un dia l’he vist a punt de caure perquè no mira per on camina, no té temps, prefereix llegir.

Aquests personatges fan que la passejada sigui més agradable, que se’m oblidi tot el que no té importància i el dia acabi “yenial”.

Joana

Són les dotze del migdia i m’he llevat fa poc. Estic escrivint aquest text mentre esmorzo unes galetes Milka de xocolata boníssimes i alhora miro per la finestra el dia tan lleig que fa. Quina pena, jo que volia anar a la platja… tota la setmana fent sol i pel cap de setmana pluja. Espero que per la nit no plogui ja que a les nou hi ha a Can Rafart la botifarrada que hem organitzat els de 4rt.  El meus pares, els meus tiets i jo hi anirem i com que jo he d’estar allà abans i a més a més em toca fer pastís doncs no puc fer gaire cosa per la tarda.
Després de dinar hauré de fer el pastís amb la meva mare, em fa molta pena fer un pastís de xocolata amb tan bona pinta i que no sigui per mi… després d’haver-lo fet, he pensat que en comptes de desaprofitar la tarda estirada al sofà mirant la televisió podria posar-me a ordenar l’armari de la meva habitació. L’hauríeu veure, està tan desordenat que gairebé mai trobo fàcilment el que vull posar-me. Ja és hora de canviar la roba de lloc i posar més a mà les camisetes de tirants que els jerseis. Em fa molta mandra però estic segura que quan ho hagi fet em sentiré millor i la meva mare es posarà contenta ja que sempre em diu que no sap com m’aclareixo amb aquest armari. A més a més, m’alegrarà obrir l’armari i veure roba acolorida d’estiu, m’animaré pensant que cada vegada queda menys per acabar les classes i que en res podré passar-me els dies tranquil·lament a la platja i a la piscina gaudint del bon temps.

Sílvia Meca

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

El dijous passat era una tarda normal i corrent, jo estava esperant per anar a entrenar i mentre arribava l’hora vaig anar a preparar-me el berenar. Vaig preparar-me un sandvitx de Nutella, un berenar fàcil i que no costa gens de mastegar. Mentre em disposava a fer-li la primera mossegada vaig notar una sensació que em resultava familiar: m’havia partit la dent del davant. Vaig trobar-me el tros de dent que em faltava en el sandvitx. Vaig pensar que de les quatre vegades (o cinc? No ho sé, ja he perdut el compte) que m’havia trencat la mateixa dent aquesta era la manera més ridícula de fer-ho.

De seguida vaig trucar a la meva mare perquè ho sabés i no s’emportés un ensurt al veure’m sense dent. La meva mare ja s’ho va prendre amb una serenitat i paciència digna dels experts. Doncs sí, sí que ho és, aquesta mala noticia ja l’ha sentida bastants cops, i cada vegada ho porta millor. Aclareixo, la reconstrucció d’una dent et pot costar un ull de la cara, i això als meus pares no els fa cap gràcia (ni a ells ni a ningú).

A mi es al primer que li sap greu això, però es que tinc molta mala sort, a vegades penso que no hi puc fer res. Tots els cops em van a parar a les dents, el meu punt fràgil. Però no sóc l’únic que li passa això, sinó que li preguntin al pobre d’ Aquil·les.

Pels que no ho sàpiguen, Aquil·les va ser un guerrer grec que el van batejar amb una aigua que el feia ser immortal, però el van agafar del taló i aquell lloc era el seu únic punt feble. A la guerra de Troia li va caure una llança, endevineu a on li va caure? Pels que hagueu pensat en el taló heu encertat. Va tenir la mala sort de que li caigués en el seu punt fràgil.

He escrit aquest article perquè més d’un company m’ha dit “patós´´, burro, empanat, i altra mena de petits insults, només pel fet de que se m’hagin trencat les dents diverses vegades. Que quedi clar que m’ho diuen en broma, però si ho diuen es perquè ho pensen.

Doncs, només dir que a Aquil·les li va passar el mateix. Bé, no exactament, a ell li va passar una vegada, suficient perquè s’hi quedés, ja m’heu entès. Però estic ben segur que si se n’hagués sortit li hauria tornat a passar una altra vegada.

Marc Valldosera Martinez

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia

Me desperté una mañana muy contenta, me fui a la ventana y vi que el sol brillaba con todas sus fuerzas. Era el típico día de verano que hace un calor que te mueres, esos días que la playa está llena de gente, que ni te puedes mover, madre mía como odio la playa. Bueno lo que decía, como era un día soleado y todo eso, decidí llamar a mis amigas, las “Titis”. Las Titis son unas amigas que tengo en mi antiguo colegio, jo, como las echo de menos. Pues eso, las llamé y les dije que les parecía pasar el día todas juntas en la Isla Fantasía. Sin pensarlo me dijeron todas que sí. Mucha gente dice que sí a las propuestas de sus amigos solo para quedar bien, pero yo sabia que las Titis se morían de ganas de ir.

Quedamos todas a las 10:00 de la mañana en la puerta. Yo soy siempre puntual, pero ellas no. Llegaron unos veinte minutos tarde, jo, como odio las personas que llegan siempre tarde. Al fin llegaron, las vi a todas andando con sus fabulosos bolsos divinos y eso, esos bolsos que te cuestan un pastón, donde simplemente pagas la marca, que rabia me dan. Yo solo llevaba una típica bolsa para ir  a la playa, la cual me costo 5 euros en el mercadillo.

Una vez dentro, decidimos dejar los bolsos, mi bolsa y las toallas en las taquillas. Estuvimos unos diez minutos intentando poner todos los chismes dentro de aquel diminuto “armario”. Fue bastante difícil, ya que se caían las gafas, la crema solar y esas cosas. Pero al fin lo logramos, jo, que ganas tenía de tirarme por los toboganes. Primero de todo fuimos al tobogán más alto del parque acuático, tengo que decir que me encantan las alturas. De repente oí una voz que salía de la boca de Anna, una de las Titis, la típica rubia, ojos verdes, holandesa y todo eso. A Anna le daban pánico las alturas, así que decidió quedarse abajo. Jo, yo quería tirarme con ella en el tobogán. Subimos las otras Titis, mientras Anna se quedaba abajo observando, nos tiramos por el tobogán, disfrutando como unas niñas de cinco años, que divertido fue! Una vez abajo, no vimos a Anna, así que decidimos buscarla por todo el parque. No podíamos llamarla porque todos los móviles estaban en las malditas y pequeñas taquillas. Estuvimos todo el día buscando a Anna, pero a la vez nos íbamos tirando por los toboganes, sin preocupación ninguna. Pasaban las horas y Anna no aparecía.

Cuando llegó la hora de marchar, milagrosamente vimos a Anna esperándonos en las taquillas. Jo, que alivio y descanso me dio al verla. Fuimos hacia ella, y nos contó que cuando estaba esperando debajo del ”Kamikaze”, se encontró a un viejo amigo. Decidió irse con él y dejarnos solas.., tirándose con él por los toboganes y esas cosas. Anna me dejó sin habla. Al fin cojimos todos los chismes de las taquillas, cojimos las puerta del parque y nos fuimos para casa. Anna se disculpó ante nosotras por lo sucedido, pero las otras Titis no le dimos importancia, ya que son cosas que pasan el la juventud, la adolescencia y toso eso.

Paula

El miércoles se celebró “La Nit Jove” en Vilassar. Siempre que hay esta fiesta vamos unos cuantos a dormir a mi casa, unos cuantos son 9 personas en un garaje, con herramientas de mi padre, muebles sin utilizar, comida y esas cosas que los padres no saben dónde meter y las acumulan en los garajes y sótanos. Para poder dormir decentemente puse 2 camas de matrimonio y 2 individuales, ocupaban mucho  espacio, pero quedó chulísimo.

Bueno, yo no quería contaros la chorrada de la organización del garaje-dormitorio. El caso es que después del fiestón, hacia las 6 de la mañana que ya no podíamos más, aparecimos por casa. Nos pusimos el pijama, nos lavamos los dientes y esas cosas y cuando ya estaba todo listo me dí cuenta que faltaba alguien… ¡Jo! Faltaba Anna.

Para dormir me pongo lo más horrendo que tengo en mi armario, no se por qué siempre es lo más cómodo. Estaba ya lista para acostarme pero tenía que ir en busca de Anna; pensaréis que con una llamada a su móvil sería lo más lógico para encontrarla, pero resulta que su teléfono estaba en casa. Así que tenía que ir por huevos, jo, menudo palazo me daba. Pedí a alguna amiga que me acompañara y se ofreció Marina, ésta sí que está igual o más loca que yo, pero me la quiero un montón. Y nos fuimos con las pintas más horribles del mundo, vaya tela, que penoso!

Cuando andas por la calle y no quieres encontrarte con nadie es cuando te encuentras a todo el mundo, así que ese momento era el mismo. Por lo menos 3 personas nos preguntaron qué puñetas hacíamos en pijama; el grupito de Dídac, David, Toni y demás se rieron de nosotras; y para colmo, unos de no sé donde nos dijeron “¡En pijama no, hombre!”, “mujer” gracias. Para que os hagáis una idea de nuestro trayecto, tuvimos que ir hasta el poli y yo vivo en la otra punta de Vilassar. La suerte no podía acompañar más que buscamos por toda esa zona y no encontramos ni a Anna ni a nadie, así que decidimos volver a casa y pensar que ella deduciría que estaríamos ahí, en verdad me sentí mal y todo.

Llegamos a casa y casi todos estaban durmiendo, excepto una parejita sin ser parejita que se estaban peleando cariñosamente, ¡jo! son monísimos en verdad. Decidí acostarme, al cabo de 5 minutos me llamó un número desconocido, era Anna preguntándome dónde estaba… y yo pensando “¿Dónde estás tú, lista?. Resulta que estaba con un chico y se habían escapado, que monos, la perdoné por eso. Bueno, hablando con ella por teléfono me dijo que en nada y menos llegaría y llamaría a la puerta del garaje para que la abriera. Tardó por lo menos una hora y, obviamente siendo lo más normal a esas horas, me dormí.

En una de las camas de matrimonio dormía yo con mi chico, os hablo de esas camas hinchables que duran media hora, se deshinchan y esas cosas, total que terminé que el culo me tocaba el suelo. Estaba de los nervios porque no podía dormir y me levanté, eran las 9 de la mañana, jo, solo había dormido escasamente 2 horas. Fui a desayunar, miré la tele con Marina que también se había despertado aunque no por mi misma razón, nos lavamos los dientes, miramos la tele y básicamente hicimos el vago. Después de todas las chorradas nos estiramos en el sofá para intentar dormir más o menos bien, y que menos que de repente escuchamos el sonido de tambores, flautas y demás chismes que venían del final de la calle… No lo podía creer, eran “els gegants”. En ese momento intuí que ya era el fin de mi descanso. Y que menos que obligué a todos que se levantaran y se pusieran a ver “els gegants”. ¡Jo! Menuda nochecita me dieron entre todos.

Laura

I recently started something serious with a guy that from two years ago, and we were more or less a ” couple”. He is a very good person, smart and very handsome but the thing is that he’s my best friend, don’t know if that is a problem or makes for good in the relationship. It’s the first time I have boyfriend and is quite rare, it is as if it were des of long ago, and it isn’t. I mean, having a boyfriend is not a name, a word … It isn’t for children, I guess you have to be mature enough to realize that you share great experiences with a person you dialed, a person you’ve chosen specifically because it is special. Now society is a little crazy, and children ten years say you want the first guy that makes them feel special. “I love you” is a very strong and powerful phrase, do not think anyone deserves it. To me at least I can’t say it’s on your mind, if not my parents, relatives … Or to him, but because I think its special enough.

Beware, do not talk without thinking!

Clara

Ayer por la noche se celebraba la fiesta más esperada del año. La fiesta consistía en música, bebida y mucha gente en el polideportivo del pueblo.Yo, por supuesto, no podía faltar.
Mis amigos y yo teníamos pensado ir a cenar juntos y todo eso y luego salir por el pueblo hasta que empezara la fiesta. Jo, como pintaba esa noche.

Fuimos a cenar a un restaurante un poco malo y muy caro. La noche ya no empezaba bien. Me comí un bocadillo de lomo, ese lomo me dejó sin habla, estaba malísimo. Después de cenar nos fumamos un cigarrillo y fuimos a dar una vuelta y esas cosas. Era una noche especial, así que necesitábamos nuestra fanta y nuestro vodka. Jo, que ganas teníamos de hacernos un cubata. Hasta las 12 no nos hicimos el primero. Para mi gusto estaba asqueroso, de verdad. No se porqué no tenía ganas de beber. Pero por no beber no quiere decir que no pueda pasarmelo bien. Que esto es lo que piensan la mayoria de los jóvenes. No les entiendo. Se creen más grandes por emborracharse, que ostia tienen, me ponen nervioso, de verdad.

Después de que mis amigos se bebieran el vodka, fuimos a dar una vuelta por el pueblo. Había todo tipo de gente. Gente vomitando a la1, cuándo la fiesta empieza a las 2, me dejó sin habla. Más tarda de ver este espectáculo decidimos ir al sitio de la fiesta, en el polideportivo.

La entrada valía 5 euros. 5 euros para ver a cientos de viejos bailando. Los jóvenes estaban por las afueras del polideportivo haciendo el botellón, igual que mis amigos. Al final estuvimos toda la noche dando vueltas. Me encontré con un amigo que lo único que buscaba era pelea. Estaba loco, muy mal de la cabeza, de verdad. Pasaba alguien por su lado, lo cogía por la capucha y le daba un bofetón, si él se volvía había pelea, si no, no. Como esta la gente de hoy en dia.

Ya eran las 4. Me fumé el último cigarrillo, me despedí de la gente y todo eso y me fuí a casa. Jo, pensaba que habría estado mejor.

Didac

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Después de una larga y dura noche, estamos aquí reunidas esperando que salga el sol y la luz de éste nos ilumine el que será un nuevo y memorable día de primavera.

Hola soy Lis y estoy aquí con mi compañera María. Somos las primeras en abrir los ojos, mirarnos y sonreír. Apenas hemos dormido más de dos horas.

Ahora mismo siento un vacío de sueño y café –oh amado e inalcanzable café caliente–.

María se siente como una flor, se adelanta a la primavera como las épocas de lluvia; se nota que sus ojos acostumbran a cerrarse poco.

En una esquina del sofá, puedo imaginar como la luz del sol traspasara el cielo y lo irá pintando poco a poco, sin pausa pero sin prisa.

Debéis pensar que estoy loca. Pues así es, lo estoy. ¿Y qué? Las mejores personas lo están.

Buenos días a todos. ¡Son las siete!

Lidia.

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina

Ahir, un dia que feia molt de fred i plovia em vaig quedar a ordenar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua per que els cabells no em molestessin i vaig sentar-me al terra com els indis.

Només obrir-lo al davant de tot vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets sobre d’ella, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir treure’ls tots, allà dins només hi havien sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.

En un racó de l’armari hi havien un munt de cables, els típics cables que et molesten quan estan sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti els agafo”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dones per perduts. Davant del niu de cables -ple de pols per cert- hi havien un 5 o 6 bolsos. Els clàssics bolsos comprats per la mama en alguna fira del poble o a una botiga que dius que els portaras a sobre a tot arreu, que els faràs servir dia si dia també, intentant convèncer a la mama perquè te’ls compri i que, al cap i a la fi només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells, i els deixes a l’armari.

No obstant això, és curiós remenar els meus bolsos de fa tants anys, et trobes una quantitat de coses dins d’ells que rius en veure-ho i penses: com ha arribat això aqui? Per exemple en un d’ells hi vaig trobar: una pinta de cabell amb un color blau desgastat i una enganxina d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nenes petit és molt difícil d’entendre.

Dins del meu armari, hi havien 3 diaris, en el primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment estava tancat amb un candau i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que el dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert hi havien un munt de pàgines escrit, i no em va faltar temps que me les vaig llegir totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió de que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com a tradició meva, a la següent pàgina en blanc, vaig escriure un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensi en tots aquells moment.

Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa amb el tap ficat i que ara mateix estic escrivint amb ell, i dic amb el tap ficat perquè normalment la gent perd els taps del boli, però es que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.

Per acabar, el que més gracia em va fer trobar en tot l’armari va ser una ràdio que ara mateix estic escoltant. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de la corrent òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir a connectar-la i funcionava de miracle, perquè ves a saber quan de temps portava aquella ràdio allà dins. La vaig posar a una cadena que es sentia música i em vaig ficar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.

Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.

Gràcies ràdio.

Emma

Ja arriba l’estiu i tothom té ganes d’acabar l’Institut per poder anar a la platja. Amb ganes de deixar els llibres enrere i fer el que volem. Aquest estiu serà genial. Les meves nenes i jo tenim pensat fer moltes coses i esperem poder-les fer. Algunes se’n van a estudiar fora durant el més de Juliol, i dues d’elles, se’n van tot el curs de 1r de Batxillerat per passar-lo fora. Les trobarem massa a faltar, però abans de què tot això passi, pensem gaudir de l’estiu al màxim totes juntes. Tenim moltes idees de llocs per poder passar una setmana inoblidable. En total som 12 nenes, però totes juntes formem una sola persona. Sempre ens estem ajudant i aconsellant mútuament. Mai coincidim per quedar totes juntes, però el dia que ho fem, passem una tarda plena de rialles. Tinc unes amigues que no les canviaria per res del món perquè elles han sigut les que m’han tret un somriure quan més ho necessitava, les que m’han ajudat a seguir endavant en situacions difícils i en fer-me adonar dels meus errors. Totes són precioses amb un sentit de l’humor esplèndid. Cada una d’elles té una qualitat única i per això les fa ser tan especials. Espero que encara que el temps passi, continuem sent tan grans amigues.

Us estimo massa nenes, sou les millors.

Judith

Només queda un mes per representar la nostra obra de teatre, El Retaule Del Flautista, al teatre LA MASSA. Sembla que quedi bastant però en realitat està al caure.

Aquesta obra de teatre és el nostre projecte d’aquest any, en el qual hi participa tot quart d’ESO. Cadascú té una tasca específica en l’obra; uns s’encarreguen de l’escenografia, uns del maquillatge i vestuari dels actors i els altres són els actors.

Crec que és una feina bastant difícil, la dels actors. Parlo pels actors perquè jo en sóc un d’ells, i la veritat és que no és gens fàcil. Superar la vergonya que t’agafa i els nervis que s’apoderen del teu cos en aquell moment d’actuar al mig de l’escenari. Aquell moment en el qual ets el centre d’atenció i saps que tothom està pendent de tu. I és clar, tu has de saber a la perfecció el teu paper i la manera d’actuar perquè tot surti rodat. Sembla que sigui molt fàcil, però tots aquests detalls tan sols s’aconsegueixen a base de ganes, esforç i constància.

Cada setmana tenim assaig de les escenes i, si no, assaig de les cançons de l’obra, tot es complica…
En general a mi aquest treball m’agrada molt, la veritat és que ho trobo molt original per ser un treball de recerca, i amb l’ajuda dels professors i els alumnes és divertidíssim.

En definitiva penso que amb la col·laboració de tothom, alumnes i professors, pot sortir una obra genial!

GUILLEM

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

El Karma és una energia que deriva dels actes de les persones. Jo crec en ell, simplement perquè es basa en una teoria molt fàcil i lògica, si fas coses bones et passaran coses bones, si fas coses dolentes et passaran coses dolentes. Fàcil, no? Bé, doncs tot això de creure en el Karma té una explicació.

L’estiu passat em vaig llegir un llibre: “Maldito Karma”. Em va agradar molt, però també em va fer pensar. Primer creia que no era possible tot això del Karma, però al cap d’un temps vaig decidir fer un petit experiment. Primer vaig estar una setmana fent coses dolentes i creieu-me, els resultats no van ser gens bons. Com us podeu imaginar, després vaig estar una setmana fent coses bones, i va ser molt millor. Veient els resultats vaig començar a pensar sèriament en això del Karma, així que per si de cas sempre feia coses bones. I al final això es va acabar convertint en un costum, ara cada cop que faig alguna cosa dolenta, per petita que sigui, el Karma sempre em castiga.

Probablement molta gent que llegeixi aquest escrit pensarà que estic boja, però m’és igual. El Karma existeix.

Laura

Son pocas las veces que alguien se conforma con lo que tiene y que casi nunca se queja. Por mala suerte yo me incluyo en el grupo de personas que muchas veces no se conforman, lo admito. Por ejemplo, no me gusta mi habitación, quiero una casa más grande con piscina, tengo demasiada ropa y sin embargo no me pongo ni la mitad y aun así quiero comprar más, quiero más zapatos y más biquinis y un armario más grande no me iría mal, quiero a ese chico que no me hace caso y si me hace caso probablemente querré a otro, quiero medir un metro setenta, no quiero un ocho de media en la ESO sino que quiero un nueve y quiero una moto.

Ahora que lo estoy escribiendo y lo estoy pensando bien es bastante repugnante querer tantas cosas cuando en realidad no me falta nada porque tengo todo lo que necesito e incluso más. No quiero ni imaginar lo que pensarían de mi si esos niños del documental de la Pesadilla de Darwin leyeran esto, ellos que van casi siempre con la misma ropa y no tienen ni tan solo un zapato, ni habitación, ni van a la escuela  ni nada.

Suena cruel si lo comparas con gente que de verdad necesita muchas cosas. Estaría bien que solo fuese yo quien no se conformara con lo que tiene, pero me temo que hay millones más. Prácticamente  casi todos, unos más y otros menos, no somos conformistas. No estamos satisfechos porque tenemos la mala costumbre de querer lo que no tenemos y cuando lo tenemos ya no lo valoramos tanto y entonces queremos otra cosa, y así constantemente.

Silvia

Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els agradés i es vengués a bon preu. La meva mare va viure pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre del poble i tant la meva germana com jo podíem anar caminant a l’escola. Finalment, uns dies abans de Sant Joan, vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes que després es perden durant la mudança. Però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i en van trobar una a prop de l’escola del Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per un part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la que tenim ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, tingui una habitació per ella. També al ser una casa a quatre vents, no se sentiran els crits del veïns, i es podrà estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’t posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per una altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir mobles, colors de la paret, el llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que té canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona Ros

Des de no fa gaire, que cada vegada em pregunto més sobre el futur dels joves d’ara i sobretot del meu, em refereixo en l’àmbit professional. Jo sempre he sabut el que volia ser, des de ben petit que ja m’agradaven els cotxes i sempre he pensat en que jo treballaria sobre alguna cosa relacionada amb això; ja sigui com a mecànic o com a enginyer. Però ara cada vegada és més difícil aconseguir un lloc de treball, l’atur no para de pujar i la crisi segueix aquí. Ara mateix, per una persona que té estudis amb una carrera, és tan difícil aconseguir una feina com qualsevol altre que no hagi acabat l’ESO. Cada vegada que penso en això em deprimeixo i tinc menys ganes de seguir fins a treure’m alguna carrera, perquè em fa por que un cop l’hagués acabada no trobés res per fer. Per que diuen que ara la situació és dolenta però que d’aquí a uns quants anys serà molt pitjor. Jo no sé què pensar de tot això; potser tot aquest problema se solucionarà, però i si no què farem tota aquesta gent que ara estem estudiant, realment tenim un futur?

Pol

En el nostre entorn no coneixem la pobresa, únicament la sentim o la veiem pels medis de comunicació. M’he volgut informar sobre aquest tema ja que sembla prou interesant el que passa al nostre planeta.

“Uns 1.300 milions de persones viuen en pobresa, amb menys d’un dolar al dia”. El que ens diu aquesta frase és que més d’un 20% de persones en aquest planeta són pobres. Els països més pobres són molts del continent africà, l’Índia i països de sud Amèrica. El principal problema d’aquests països és el deute extern. Un dels suggeriments de l’ONU vas ser que els països del nord destinessin 40.000 milions de dòlars durant deu anys, cosa que no es va fer.

Em centraré amb la pobresa de l’Àfrica. Àfrica segueix sent la més greu del món, i concentra la majoria de la població mundial que viu en pobresa. Àfrica acull al 12% de la població mundial, i malgrat això els estats i el capital occidental no inverteixen gaire en el seu desenvolupament. I és que la gran majoria dels mil milions de pobres que hi ha al planeta viuen a l’Àfrica, regió amb l’esperança de vida més baixa del món.

A més, l’economia global del continent manté, des de 2004, uns índexs de creixement del 5%, gràcies als preus elevats de les matèries primes i la demanda xinesa. Ara el 40% dels estats africans té governs elegits democràticament i s’ha incrementat la cooperació regional. Però tot i així el continent africà segueix estant a la cua de totes les dades econòmiques, socials i de desenvolupament, i amb unes xifres realment alarmants. Queda clar que encara els queda molt camí per recórrer.

Marc Gasulla

Al menjador de casa, tenim dues cadires d’estil victorià que presideixen la taula, no s’assemblen de res amb les altres sis, però els experts en decoració opinen que hi queden molt bé.

Quan ve gent a casa i volen seure-hi, sempre els diem: “En questes dues cadires no! Només són per decorar!” Però, immediatament, hi ha algú que pregunta “per què?” i nosaltres els expliquem que no són nostres, que les estem “guardant” a la família Cook. Els Cook són d’Estats Units, de l’Amèrica més profunda, amb costums molt conservadors, cent per cent catòlics, però també amb llicència d’armes. Els pares ja fa anys que són morts, però van tenir dos fills, una noia i un noi. Tant l’un com l’altre es van dedicar a voltar pel món i sempre han treballat a l’estranger.

En Timothy Cook tenia negocis immobiliaris i es dedicava, sobretot, a la restauració de masies. Ara fa uns setze anys va venir a parar a Barcelona i va conèixer un oncle de la meva mare. Aquesta amistat es va anar consolidant i aquest estiu farà cinc anys que van prendre la decisió de casar-se. Alhora van prendre’n una altra potser igual de valenta però més dolorosa: amb l’arribada de la crisi, van haver de marxar a viure als Estats Units i van deixar aquí moltes de les seves pertinences, algunes de valor sentimental, com les cadires victorianes. Ara ja porten cinc anys fora, s’estan a l’estat de Florida (per nosaltres és ideal, sol i platja tot l’any. Cada dos anys fem una escapada per veure’ls). Però allà no ho han tingut fàcil, han hagut de començar de zero i sense cap reconeixement de la seva relació de parella casada. Aquests últims dies arriben notícies d’esperança des d’Amèrica i sembla que per fi el seu matrimoni serà legal. S’ho mereixen!

Jofre.

Fa disset anys els meus pares condicionaren una petita habitació de la casa pel que seria el seu tercer fill, el petit Andreu, jo mateix.

L’habitació esdevingué ben acollidora per a un nadó: el bressol, el canviador, l’armari amb penja-robes de colors, la omnipresent sanefa d’animalets a les parets i una cortina a joc. Aquesta va ser la primera decoració amb la que vaig conviure uns quants anys.

Però el nadó esdevingué un nen i el nen un jove, i de mica en mica vaig anant introduint canvis en aquell espai tan meu, canvis que es produïen paral·lelament a l’evolució de la meva personalitat: del bressol al llit i a l’escriptori per poder estudiar i fer deures, de la sanefa d’animalets als pòsters dels meus esports preferits, dels pelutxos als trofeus guanyats a futbol i escacs.

I ara, un cop he complert 17 anys, he sentit la necessitat de tornar a remodelar aquest espai en el que passo unes quantes hores al dia i que m’acull cada nit.

Vaig pensar que durant les vacances de Setmana Santa seria un bon moment per dur a terme aquests canvis, que requerien organització, desmuntar i muntar, i disposar de la col·laboració dels meus pares, que estaven encantats de les meves ganes de reordenar aquell petit espai i de donar-li un nou aspecte.

En tres dies vaig comprar la pintura, vaig desmuntar l’habitació, vaig desfer-me de pòsters, trofeus i vells objectes i vaig pintar, vaig canviar el mobiliari de lloc i vaig incorporar una petita tauleta que jo mateix vaig muntar. Amb nous llençols i un llarg mirall vaig convertir l’habitació d’un nen en la d’un jove, amb els elements imprescindibles i necessaris. El meu pare m’ajudà a pintar, a muntar els mobles i a treure allò que ja no em calia. La meva mare, amb el seu bon gust per la decoració li donà el toc final.

Jo he anat canviant i la meva habitació ho ha fet amb mi. Sempre m’he sentit bé en ella, és molt lluminosa, està orientada al sud i dóna al balcó i al jardí de la casa i això em permet anar veient com canvien els arbres amb cada canvi d’estació.

Andreu Ruf

Des de fa uns anys enrere estem patint una crisi econòmica mundial. Aquesta és una crisi capitalista, ja que el nostre sistema econòmic es basa en els diners i el lliure mercat.

El capitalisme s’ha basat durant molts anys en moments econòmics d’ auge, on la gent ha viscut per sobre les seves possibilitats (com que la economia anava bé les persones s’hipotecaven, invertien els seus diners…) i d’altres moments de davallades on la població es troba amb un munt de crèdits hipotecaris, inversions econòmiques que no donen el resultat esperat… als que no es poden fer front.

Doncs bé, el capitalisme és bàsicament això, moments en els que a la gent li va bé econòmicament i veu les coses clares i d’altres en que aquestes mateixes persones els hi costa tirar endavant i arribar a final de mes. Però, tot i que el capitalisme es basi en aquestes dues etapes de “benestar econòmic” i “malestar econòmic” les persones segueixen apostant per un model així. Aquestes defensen un model capitalista perquè és l’únic que els hi permet en algun moment de les seves vides puguin tenir tot allò que volen o necessiten (dins d’uns límits) encara que totes aquestes coses no pertanyin realment a ells, sino als bancs. Això és degut a l’avarícia i l’egoisme de les persones, que prefereixen tenir algo encara que els altres no tinguin pràcticament res, tot i que desprès els hi toqui ser a ells les víctimes.

Davant de tot això la meva pregunta és la següent: per que cada cop que falla el sistema (capitalista) en comptes de reiniciar-lo no es canvia?

Pol Samon

Ens agrada o ens desagrada aquesta paraula? Gairebé tothom, per no dir tothom utilitzem aquesta expressió alguna vegada, però no sempre amb la mateixa finalitat. Uns la utilitzem per preguntar alguna cosa que no acabem d’entendre i d’altres ho fem quan ens estranya alguna cosa i volem que ens la expliquin.

Malauradament no sempre obtenim una resposta, ja que, a vegades no ens volen dir la veritat o en aquell moment no se sap la resposta. Per exemple, si algú ens pregunta per què hem suspès l’examen de matemàtiques nosaltres podem respondre fàcilment, ja sigui perquè no hem estudiat o perquè no ens ha anat massa bé. En canvi, si se’ns mor algun familiar, sempre preguntem per què. Aquestes són les típiques preguntes que mai no tenen resposta. Per molt que en aquell moment ens diguin que ja era gran i que és llei de vida, sempre ens seguirem preguntant per què.

A vegades està bé no trobar-li una resposta a tot, ja que no sempre ens hem de preocupar massa de tot el que ens envolta, però a vegades ens agradaria saber més del que sabem.

A mi personalment m’ha passat bastant sovint. De tant en tant preguntem coses per preguntar, encara que no en vulguem saber la resposta, simplement ho fem perquè en aquell moment ens venia de gust preguntar-ho. En canvi, quan hauríem de preguntar una cosa important, no ho fem, ja pot ser per por o perquè existeixi la possibilitat que no ens agradi la resposta.

Itziar

La meva habitació és molt petita, de fet està feta a mida i a sobre del meu llit hi ha armaris i prestatgeries. Bé doncs, concretament sobre el capçal del meu catre hi tinc enganxades unes enganxines molt peculiars. La veritat és que fa molt de temps que les hi vaig posar, però fins ara mai no se m’hagués passat pel cap parlar sobre elles.

La qüestió és que aquestes enganxines desprenen llum, però prèviament l’han hagut de rebre. Aquí és on volia arribar. No s’il·luminen sempre, ja que si només els toca la llum de la làmpada, no hi ha manera de veure-les quan és fosc, en canvi, si hi toca directament el sol, per la nit es veuen perfectament.

Aquestes enganxines estan disposades de manera especial. Tinc dos tipus diferents: en primer lloc hi ha una mena de monstres, els quals no brillen gaire i en segon lloc hi ha unes especials que són lletres. Amb aquestes lletres he format paraules i he pogut aconseguir els noms dels meus pares i del meu germà.

Així doncs, cada nit marxo a dormir recordant-los i el primer que veig en obrir els ulls són els seus noms. Em fan sentir feliç, aquestes enganxines, és més, el dia que les tregui les trobaré a faltar.

Itziar

Des de que era petita sempre havia volgut un germà. Quan tan sols tenia dos anys, la meva mare es va tornar a quedar embarassada. Encara era petita per poder-lo cuidar jo sola, però no em separava d’ell en ningun moment. Era la meva joguineta. Sempre feia veure que era el meu nadó per cuidar-lo a totes hores. El temps va anar passant i tots dos vam anar creixent. Tan sols ens portem dos anys de diferència però ens continuem barallant contínuament. Sempre el provoco, m’encanta. M’agrada quan es fica a la defensiva i es fa la víctima. Encara que ja no li digui, me l’estimo moltíssim i si li passes alguna cosa, seria la primera en preocupar-me. No canviaria al meu germà per res del món. Sol en tinc un i no en vull més. Des de petita que és la meva il·lusió i ho continuarà sent fins la meva mort. Ell és una part de mi, que sempre estarà al meu costat i l’ajudaré en tot moment. A hores d’ara, em diverteixo mirant pel·lícules, recordant vells moments, ajudant-nos mútuament, mentint a la mare per protegir-nos un a l’altre, barallant-nos o riure’ns de qualsevol tonteria. És el meu germà petit que sempre he desitjat i he tingut, i per aquest motiu mai el deixaré d’estimar.
T’estimo Ivan.
Judith

L’altre dia va venir en Joan Tardà, diputat d’ERC, al nostre institut a parlar-nos sobre l’ensenyament públic i tots els desastres que està fent el govern espanyol.

Va ser una xerrada molt interessant per a tots. A mi personalment em va apassionar molt la seva manera de raonar, explicar i el que més va ser com defensava el nostre país Català.

Fa prop més d’una setmana es va establir una nova llei, la qual deia que quan un alumne demani que la classe es faci amb castellà, només per un alumne, el professor ha d’explicar amb castellà.

Joan tardà quan va anar al Congrés dels Diputats indignat per aquesta nova norma, va explicar que per la mateixa proporció, al Congrés, si un vol que es parli amb català s’ha de canviar l’idioma que s’està parlant, al català.

Així doncs ell va començar a parlar amb català. L’encarregat de la sala va haver d’avisar-lo perquè no creés un conflicte. Joan tardà es va girar i continuà amb lo seu, amb català evidentment, l’encarregat el va avisar per segon cop i el va advertir que si seguia parlant amb català l’expulsaria del congrés. Ell segur d’ell mateix no va fer ni cas a aquelles paraules i va seguir parlant amb català, aleshores el van expulsar del congrés.

Que un diputat defensa el català arriscant-se d’aquesta manera, és fantàstic per part meva. Aquest home per mi és un bon català i no tots els altres que s’haguessin fet enrere en aquest cas. Joan tardà, és el meu ídol.

Guillem

No fa molt va ser el meu aniversari. No he fet gran cosa, però al menys l’he celebrat. No puc creure com els anys passen volant, encara recordo quan era petita i ara, d’aquí poc, entraré a la maduresa.

Amb els anys m’he fet gran, responsable i una mica més sàvia. Estic orgullosa de tot el que he fet fins ara i espero fer el millor possible sempre. Penso que totes les edats són edats per ser feliç, però en realitat els anys més feliços són aquels en que aprofites tot i totes les oportunitats. Però, crec que només hi ha una època en la vida de cada persona per somiar, fer plans i realitza-los encara que es plantegin dificultats.

Per a mi aquest és més un any per recordar els moments viscuts, descobrir coses noves i pensar el que faré en el futur. Cada dia que passa tinc més coratge i desafio a totes aquelles mancances meves per millorar com a persona i intento redimir les pors que tinc. Espero que en aquest any pugui fer nous amics, ajudar les persones i superar els meus límits.

Sé que moltes persones em necessiten i, per aquest motiu, m’esforço al màxim per estar allà quan ho necessiten. Però per altres no sóc més que una simple persona que viu en aquest món. I per això jo visc per aquells que realment val la pena lluitar i tenir-los al meu costat.

Tots el dies agraeïxo a Déu per tot el que m’ha donat i per continuar any rere any sent la mateixa.

La nostra existència no és més que un curt període de llum entre dues eternitats de la foscor.

Carla.

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan

Camino amb la ment a un altre lloc. Observo com els meus peus avancen amb un pas lent, sense pressa. Primer la dreta, després l’esquerra, un altre cop la dreta i un altre cop l’esquerra. I així, amb la tranquil·la brisa marina, camino amb la mirada perduda a la gran immensitat blava d’un mar on realment podria dir que sóc lliure.

Em trec les sabates i els mitjons. M’arremango els pantalons i trepitjo la freda sorra il·luminada per l’ataronjada posta de sol. Els petits granets em fan pessigolles als dits i alhora em donen una estranya sensació de plaer. M’apropo a la part humida on les ones van i tornen, on l’aigua em crida, on acaba el món i on comença el meu somni.

Decideixo no mirar enrere. No em serviria de res. Únicament aconseguiria omplir amb petites gotes un gran mar on d’aigua no en falta pas. Així que continuo el meu camí, continuo els meus últims passos. Faig un últim sospir i poso el peu a l’aigua freda. El sol s’acomiada de mi i l’últim raig m’il·lumina per última vegada el rostre.

Recordo tants moments, recordo tants somnis que mai arribaré a complir… Penso i penso i no trobo el moment. Sé que és la millor decisió, que no puc fer-hi res. Ja no puc evitar de creure que la meva estada en l’hotel de tres estrelles, un hotel que li diuen “Vida”, s’ha acabat. I així, començo a caminar fins que l’aigua m’arriba al coll. No entenc ben bé per quin motiu ho faig però, agafo aire. L’última imatge que em ve el cap és…

Van trobar aquest full tot xop a la platja de Premià, ja només calia reflexionar.

Pau

Tot és fosc. Els ulls se’m van tancant, ja passen de les dotze i demà tinc cole. Però segueixo desperta, el so de la música em captiva i fa que comenci a somiar, però els torno a obrir i segueixo desvetllada. No vull adormir-me, no vull que s’acabi aquest moment de plaer. No penso en res, no em passa res pel cap, a part de sons i frases majoritàriament en llengües estrangeres.

La música que m’entra per les orelles és tranquil·la i porta un ritme diferent al de la rutina i això em relaxa.

Deixaré de fer esforços per fer durar aquest moment tant gustós, deixaré que la música em guiï en un son profund i ben lluny de la realitat. Bona nit.

Joana

Ya van dos horas, el chico no se cansa. Creo que no ha parado ni a beber un poquito de agua. Si en breve oigo la sirena de la ambulancia o algún que otro grito de socorro, es que el chico se ha ahogado de tanto soplar. Hablo de mi vecino y su total dedicación a no sé qué instrumento musical. Según mis escasos conocimientos sobre este tema, yo diría que es una trompeta, igual es uno de esos chismes que parecen un caracol con los tubos enroscados y todo eso (trombón, creo que se llama). Qué más da si trompeta o trombón, a mis oídos es todo lo mismo, es musiquita molesta que suena de lejos y no deja a tu cabeza pensar con claridad.

Se le debe dar muy mal el tema, porque ha repetido como ochenta veces el mismo compás, o como se le llame a un trozo de canción. Eso o al revés, puede que se le dé tan bien que disfrute dándose sus conciertos personales. El caso es que, vecino mío, si alguna vez leyeras este escrito (no es una cosa que me haga demasiada ilusión, claro está) que sepas que en mi opinión ya suena bien, puedes descansar si quieres.

Es increíble cómo cambia la percepción de las cosas que nos rodean en según qué momentos. Quiero decir que, por ejemplo, si no hubiera escrito estas líneas precisamente hoy, que estoy encerrada en casa y de mal humor, seguramente le daría las gracias a mí querido vecino por generarme música ambiental, por compartir de manera altruista su gran talento, podría hasta hacer un elogio a la música clásica y todo. Y es que yo creo que entre una cosa agradable y otra desagradable hay una línea fina que depende de nosotros, de cómo lo vemos en ese momento o, más bien, de cómo queremos verlo. Digo de cómo queremos verlo porque, dejando ya a mi vecino a un lado, a veces nuestra opinión varía según nos conviene. Si queremos que una cosa sea “lo mejor del mundo” a ojos de los demás, nuestra cabeza nos autoconvencerá de que sí, que eso es lo mejor, y así convenceremos a los otros. Suponiendo que todo el mundo aplica esta “lógica” (por llamarlo así, aunque aquí el concepto lógica brille por su ausencia), esos otros nos convencerán de lo que quieran ellos y así sucesivamente. Conclusión, nuestra percepción de las cosas nunca es objetiva ya que nos dejamos influenciar por los intereses, propios y de los demás. Aparte, tenemos la capacidad de ver el lado bueno de las cosas cuando estamos alegres. Capacidad que implica verlo todo negro cuando sucede lo contrario, cuando estamos tristes o de mal humor.

Mi vecino ya ha parado de ensayar, me he quedado sin banda sonora, sin esa musiquita que hacía que mi vida pareciese una película, con sus escenas musicales y todo. Era divertido en verdad, creo que cuando nos encontremos por la calle le daré las gracias y todo eso. Gracias por entretenerme y sobretodo por darme un tema sobre el que escribir, eso sí que ha sido todo un detalle, vecino.

Laia

Hi ha amistats que no tenen la necessitat de parlar-se ni veure’s cada dia, però que saps que pots comptar amb elles. Jo en tinc una d’aquestes, una persona que vaig conèixer quan anava caminant a l’institut els matins foscos.

Ell és en Guillem. És petit, molt graciós i rialler. Sempre em passava els matins rient amb les seves bromes i les cares d’adormits que teníem. Va ser un dia d’aquests que li vaig prometre un hàmster pel seu aniversari. El Guillem i jo tenim etapes: estem setmanes sense parlar-nos, o estem a la classe explicant-nos les nostres coses i com ens va la vida. Tot i així, tant ell com jo sabem que sempre serem amics i sabem que sempre estarem allà pel que necessiti l’altre. És una amistat que m’aporta felicitat i ganes de passar-m’ho bé, ja que sempre estem rient. Li dono les gràcies per totes les rialles que ens hem fet junts, i pels moments increïbles al seu costat.

T’estimo petit.

Judith

Fa cosa de cinc minuts he encès la televisió, he marcat un canal des del comandament i m’ha sortit una icona que s’anava movent per tota la pantalla. Dins seu hi posava “Sin señal”.

Aquest fet m’ha fet enfadar molt, ja que qualsevol persona després d’aixecar-se vol esmorzar mentre mira la televisió. Però jo no ho he pogut fer, a més a més avui començava una sèrie que m’hauria agradat molt veure, però en comptes d’això només he vist un quadre que es movia. Tot seguit he pensat que ho podria arreglar, així que he tocat tots els cables de darrere de l’aparell. No he aconseguit res. Després de fer tot això (encara que no ho sembli m’ha portat una bona estona) he decidit deixar-ho estar, i m’he posat a endreçar l’habitació. Fins que al pujar la persiana, que encara no ho havia fet, he vist que estava plovent.

Jo visc casi bé a la muntanya, i quan plou la senyal de molts canals se’n va. Així que finalment he acabat resolent el misteri de “Sin señal”.

Laura

Vas aparèixer a la meva vida de casualitat. Vam viure una maca història, de les que creus que no acabaran mai, però un dia de cop i volta es van torçar les coses i tot va canviar. Vas voler marxar, desaparèixer, sense deixar cap rastre ni cap mena d’explicació.

Ja ni parlàvem ni ens vèiem. Potser vas pensar que amb això hi hauria suficient perquè t’oblidés. No saps lo equivocat que estaves, digam: ¿Realment penses que després de tot el que hem viscut podria fer-ho? Doncs no. Ho vaig intentar, però no vaig poder. Com més ho intentava, més et recordava. Aleshores, vaig pensar que si agafés un llibre i arranqués totes les pàgines d’un capítol, i després llegís el llibre amb les pàgines que li quedessin no tindria sentit, ja que, tot el que passa després d’un capítol és a conseqüència de tot el que ha passat en els capítols anteriors. Va ser això el que em va fer entendre que no havia d’oblidar-te i, que tampoc formes part de tota la meva història, que simplement vas ser un capítol i havia de passar pàgina.

Em va costar, però vaig aprendre a viure sense tu. I avui, després de tant de temps has tornat com si mai haguessis marxat. Vaig oblidar que en els llibres els personatges van i tornen.

Carla

El dijous 12 de març, tots els alumnes de 4rt ESO han anat al Saló de l’Ensenyament, on hi havia aparadors amb totes les formacions professionals disponibles. Allà, una persona mostrava i donava la informació per accedir-hi tan per la Universitat com pel Grau Mitjà.

Les informacions que m’han donat m’ha ajudat molt a entendre millor la professió que vull fer, fins i tot perquè jo ja tinc unes idees clares. També m’han explicat el que jo estudiaré i el que he de fer per anar a un centre.

He fet l’autoconeixement i va sortit justament el que jo volia. Apartir d’ara estudiaré encara més i buscaré centres que facin Grau Mitjà de la professió que vull per fer la inscripció.

Penso que estic prenent una bona decisió per a què pugui treure el millor coneixement possible, ser la millor en el meu camp i trobar una bona feina.

Carla

El jueves de la semana pasada los profesores nos sacaron a pasear por Barcelona, más concretamente por el Salón del Enseñamiento, donde según ellos “resolveríamos cualquier duda sobre nuestro futuro académico”, pues bien, salí de ese sitio con más dudas que respuestas.

Hice un test algo extraño para saber cuál era la profesión o estudios más idóneos para mí. Empresariales, empezábamos bien. A mí lo que realmente me gusta es el arte, pero claro, a no ser que seas un Salvador Dalí o un Pablo Picasso, mucho dinero no es que vaya a ganar, y sinceramente, con los tiempos que corren, prefiero hacer un trabajo que no me guste y tener suficiente dinero para poder vivir, que no hacer algo que me guste y vivir debajo de un puente.

Fui a ese salón con las ideas muy claras; mirar información sobre empresariales, ADE o arte y a ver cuál era la que tenía mejor pinta. Pero me empezaron a decir que si no sé qué de Derecho, que si no sé qué de bachillerato, que si no sé qué de matemáticas…  Aún no había pasado ni media hora que habíamos llegado y ya tenía la moral por los suelos, eso sí, tenía un bolígrafo, un cubo de rubik, un colgante para las llaves, y una bolsa verde de la Universidad de Barcelona.

Creo que lo hacían a propósito, nos remueven el cerebro con palabras de mayores tales como, compra-venda, marketing,  y luego nos dan bolis. Muchas gracias por ese boli, con él apuntaré mi nombre en la cola del paro.

Había entrado con tres opciones, y salí con mil y una. Que si azafata de vuelo, que si peluquera, que si periodista, que si suicidarme… Ciertamente lo de azafata me convenció, no sé si sería por el uniforme azul marino con el pañuelo rojo a juego con los tacones, pero me lo planteé seriamente. Pero al final, creo que estudiaré ADE ( Administración y Dirección de Empresas), ya sé que hay mucha gente que ha estudiado eso, y que si ellos no tienen empleo tampoco lo voy a tener yo, pero al menos es algo.

Con lo fácil que era todo cuando teníamos 6 años… tu única preocupación era de qué color pintar la cara y los brazos de una persona cuando no tenías color carne;  ¿naranja, o rosa? Yo siempre lo dejaba de color blanco, ¿para que iba a complicarme la vida?

Y ahora, sin darnos cuenta, se nos está complicando todo muy rápidamente, y si no cambiamos el chip, lo tendremos crudo.

Cristina

Després d’estar-me una bona estona pensant sobre quin tema podia escriure, l’única cosa que se’m passa constantment pel cap és que demà és divendres. Després d’una setmana estressant  plena d’exàmens (en la que trobar un moment per relaxar-me era gairebé impossible), per fi, arriba Setmana Santa. Per fi podré llevar-me tan tard com vulgui durant deu dies i sense estressar-me.

Seran deu dies de festa, dels quals sis els passaré aquí a Vilassar de Dalt i els altres quatre els passaré a Múrcia, ja que tinc família allà i a més a més a Múrcia es celebra molt bojament Setmana Santa i crec que no m’avorriré pas.

Recordo que de petita vaig anar a Múrcia per aquestes dates i hi havia molta gent que es passava tot el santíssim dia tocant tambors, i jo que estava en una casa del centre del poble me’n recordo que no podia dormir ja que se sentien els tambors perfectament i em posava de mal humor perquè volia que paressin de fer soroll. Aquesta Setmana Santa, per sort, ens allotjarem a un altre lloc on no es sentiran els tambors i podré dormir profundament sense que ningú em molesti.  A més a més, ara que ja sóc més gran i ja em conec el poble on anirem suposo que tindré més llibertat per fer el que vulgui i espero passar-m’ho molt bé i conèixer a gent nova.

La casa on estarem allotjats és la mateixa que vaig anar a l’estiu de fa dos anys. Em passava quasi tot el dia a la piscina que té i em vaig posar bastant morena, així que la única cosa que em queda per dir és que desitjo amb tot el meu cor que faci el suficient bon temps com per posar-me a prendre el sol i trencar el meu color de pell blanca quasi transparent perquè no se’m confongui amb un vampir.

Sílvia

Com que necessito una moto i els Reis Mags no me la portaran, segurament aquest estiu treballaré a la Illa Fantasia. Deixant a part que l’estiu és la meva estació preferida i que odio els compromisos, el que més detesto de treballar és no poder passar les vacances de cada any amb uns amics molt especials, amb els que convisc 24 hores durant quinze dies d’agost. Ja us podeu imaginar com uneix això, és com Gran Hermano però a un càmping, i a més a més, sense cap tipus de vigilància. Perquè el fet de treballar en sí no m’importa, m’han ensenyat que les coses costen un esforç i és lògic que si vull una moto hagi d’esforçar-me per aconseguir-la. Però el problema és que no la vull, la necessito. I si la necessito representa que hauria de voler-la no? Doncs no, no em fa cap mena d’il·lusió perquè comparada amb tot el que sacrifico per tenir-la es queda en res.

Llavors, haver de treballar per una cosa que no em fa il·lusió m’entristeix, ja que em sembla molt dur perdre’m el que desitjo que arribi cada any, a sobre, estaré lligada i influïda per un horari. Tot i que em concentraré per atraure energia positiva perquè em donin el de matí: així podré veure les postes de sol al vespre.

Malgrat tot, he trobat una part positiva. He vist més que mai que més em val dedicar-me a treballar en una feina que m’agradi perquè em passaré mitja vida fent-ho. El meu objectiu serà gaudir de tot el temps sense distingir les hores de oci amb les de treball. I com diu la meva àvia: “Para la abeja laboriosa no hay tiempo de estar triste”.

Maria

Con este título no quiero referirme al sentido literal de la palabra volar, sino a esas ilusiones llamadas sueños que hacen de esta vida un lugar lleno de emociones. Se define sueño como proyecto, deseo o esperanza sin probabilidad de realizarse. Por una parte, estoy de acuerdo con esta definición pero por otra pienso que los sueños no son siempre imposibles.

¿Quién dijo que lo eran? Algunos de ellos son pequeñas o grandes ilusiones que nos impulsan a seguir hacia adelante, no hay mayor satisfacción que ver cómo se cumplen. Así pues, tenemos que luchar tras aquello que queremos. Nadie tiene que decir que nuestras ilusiones no van a poder cumplirse.

También hay que tener en cuenta que muchas veces el camino para conseguir aquello que queremos no es fácil. Hay que aprender que no siempre tenemos lo que deseamos pero si lo intentamos, podemos obtener aquello que necesitamos.

Aunque otras veces nos damos cuenta que hay cosas imposibles de alcanzar. En estos casos, tenemos que mirar el lado positivo de las cosas. Puede que no se haya cumplido un sueño porque era por naturaleza imposible o por muchos otros motivos, pero tenemos que estar satisfechos al saber que lo hemos intentado.

Xènia Caballero

Com alguns de vosaltres ja sabreu ”8 Millas” es el títol d’una pel·lícula autobiogràfica sobre la vida d’EMINEM el famós cantant de rap en anglès. En aquesta pel·lícula es mostra principalment el que es viure al carrer i el difícil que pot arribar a ser aconseguir els teus somnis per culpa de factors externs com, per exemple, no tenir diners, que tercers no confiïn en tu i fins i tot et facin putades per a que fracassis, que la teva família no t’ajudi…

L’exemple d’aquest cantant sempre m’ha inspirat molt per a aconseguir alguns objectius i persistir en el que vull fer sense comptar en el que pensi la gent ni el difícil que pugui arribar a ser qui vols ser o aconseguir el que t’interessa.

Ara mateix, per exemple, tot i que sovint la gent em digui; ¿tiu perquè vas tant recte o perquè mires per sobre les espatlles?, et creus superior o molt fort no?, que fort estàs! Mentre riuen. Tan sols pel fet de que entreni aixecant pesos, la qual cosa m’encanta. Per sort cap d’aquestes coses o comentaris a la meva persona influeixen en absolut en el rendiment que tinc en el gimnàs ni tan sols em fa mal de cap de pensar-ho abans d’anar-me’n a dormi, trobo que no ho entenen, o que per el contrari tenen algun tipus de complexe i que és millor passar d’ells, ja que l’important es fer el que m’agrada com l’exemple del cantant que he anomenat abans.

Álex

“Dónde más se aprende es en la calle”. No quiere decir que a día de mañana si dejas de ir al cole y te pasas el día en la calle puedes llegar a ser ingeniero industrial, llevar una empresa mundialmente conocida o tener el título de cirujano. Pero si es muy cierta en el sentido de que en la escuela, instituto o universidad no te van a enseñar a luchar para conseguir algo, a saber lo que es sufrir por amor, a saber lo que es perder a alguien, saber lo que es cuidarte tu solo, saber cuándo la gente te miente o no, cuándo tienes que pararte y cuándo avanzar, cuándo te tienes que sacar las castañas del fuego tu solo y tampoco te enseñaran a saber lo que es pasar frío o calor, y ejemplos así, muchos.

Sal a la calle, te harán daño pero aprenderás, te mentirán y sabrás cuando creer lo que dicen, te perderás pero otro día sabrás localizarte… Y crecerás como persona, tendrás tus perspectivas de vida, conocerás a gente, aprenderás lecciones y podrás aconsejar a quienes no tienen la oportunidad de disfrutar y a la vez padecer estas muchas cosas.

Eso sí, no confundamos libertad con “hago lo que me da la gana”. A día de mañana necesitarás una profesión pero también saber estar, saber hablar y saber comportarte; y fuera del ámbito escolar (por decir algo) no es aprender a estar como los monos sino requiere más cosas. Así que, mezclemos ser inteligente con ser listo (que no es lo mismo).

Laura