LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia