LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, un dissabte més em disposo a fer els deures del cap de setmana, un fet del tot habitual a la meva rutina, ja que els divendres no acostumo a tenir temps per a començar-los. Si ens posem a pensar en el fet de fer o no fer els deures hi influeixen molts factors com per exemple compromisos familiars o per una altra banda una raó més trivial, com la de que un divendres per la nit et ve de gust sortir de festa.

Particularment no sóc un noi molt estudiós però sí que sóc conscient dels meus deures i per tant, amb una mica de resignació em poso un dissabte qualsevol a fer els deures. Com és habitual, tinc una mica de deures de cada matèria, una micona de matemàtiques per aquí una mica de física per allà, un control de Castellà per l’altra banda.

Ja que soc algú que li agrada fer una cosa i deixar-la córrer, he fet una mica de deures que ja no tindré que tornar a veure fins dilluns i ara ja estic resolent aquest escrit per tal de tenir una part dels deures d’ètica resolts, tot i que encara em quedi per davant força treball.

En resultat trobo que per una mica de treball dissabte i potser diumenge, no s’ha de considerar en absolut com a una tragèdia i per tant cal fer els deures de bona gana.

Àlex

Ara que estic fent quart d’ESO tinc una gran indecisió envers que faré l’any que ve i amb què em vull guanyar la vida com la majoria de gent de la meva edat. El gran problema es que no tinc ganes de fer res i cap assignatura m’agrada especialment perquè les decisions del que m’agrada i el que no varien massa depenent del professor, per exemple, sempre m’havia agradat molt biologia però aquest any no m’està agradant gens i al contrari passa amb matemàtiques, portava tota la vida odiant-les i fa dos anys que és de les assignatures que més m’agraden encara que aquest any és bastant difícil i tampoc és que m’apassioni.

Quan era petit i anava a l’escola tenia molt clar el que volia ser quan fos gran, no era una professió típica dels nens com pot ser astronauta o futbolista sinó alguna cosa més real: advocat. Perquè? Doncs molt fàcil, perquè la meva mare ho era i jo encara que no sabés molt bé el que era sabia que estava bastant relacionat amb ajudar a la gent i volia que la meva mare estigués orgullosa de mi. Em vaig anar fent gran i vaig veure que dret no era el que m’agradaria estudiar realment i em vaig començar a decantar més per medicina o alguna carrera relacionada amb la tecnologia ja que m’agradaven molt els ordinadors. El temps va anar passant i ara ja no tinc res clar, no sé si m’agrada tant medicina com per treure molt bones notes a la selectivitat i informàtica ho tinc casi descartat del tot perquè el meu pare portava tota la vida sent informàtic i costa molt guanyar-se la vida.

Fa uns dies en Josep Maria ens va demanar que entréssim a una pàgina d’Internet i que féssim una enquesta en la que quan acabes et diu més o menys que podries estudiar tenint en compte les teves aptituds i aquestes coses i em va sortir el mateix per el que m’havia interessat però al final això no m’acaba d’aclarir res així que de moment faré el batxillerat (segurament científic) i intentaré decantar-me per el que més m’agradi intentant treure bones notes per tenir les màximes portes obertes de cara al futur.

Guillem

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

Noi moreno, alt, ulls marrons, físic espectacular, bastant cregut, amb unes habilitats que pocs nois poden tenir, és l’ideal descripció pel meu millor amic.

Ja fa anys que el conec, però fins fa pocs mesos que no parem de molestar-nos durant tot el dia a través de missatges. És una de les persones amb les quals puc compartir-ho gairebé tot. És com un més de la família, ve a casa quan vol, parla amb el meu germà, amb la mama i el papa amb molta confiança… la veritat és que resulta ser un bon noi.

No el veig gaire, ja que tots els dies té entreno i quan arriba el cap de setmana té partits, per aquest motiu només té ganes de descansar en el seu temps lliure. Juga en un dels millors equips, el Barça com tots coneixeu. Cada dos dissabtes em llevo aviat per posar la tele i veure com toca la pilota amb els seus companys, és divertit i graciós veure’l. Per a mi és un dels millors jugadors del seu equip i el que més futur pot arribar a tenir.

No sé si és degut a la seva qualitat jugant a futbol, pel seu aspecte físic o perquè juga al Barça, però torna a les noies boges. Normalment moltes d’elles van a veure els seus partits i quan finalitza elles van a demanar-li una fotografia, cosa que em resulta molt graciosa. Qui deuen pensar que és? És un noi normal, només té 15 anys. Ni que fos Messi o C. Ronaldo!

A Barça TV diuen que és un dels jugadors que pot arribar lluny, espero que arribi, ell s’ho haurà guanyat. Té molta sort, no per jugar al Barça, sinó per tenir-me a mi com a millor amiga.

Gairebé em deixo el més important, per a totes aquelles noies que li demaneu fotos a les quals us torna boges, que sapigueu que ell mai mantindria cap relació amb una fan seva.

Lidia Escolà

Ja s’està acabant el segon trimestre. Aquesta setmana ha sigut molt dura: hem tingut molts exàmens i a sobre a tot això li hem de sumar les feines de l’obra de teatre que tots junts estem preparant. D’això és del que m’agradaria parlar-vos avui.

La meva feina, conjuntament amb uns quants companys més consisteix a gravar petits fragmens del dia a dia dels actors, decoradors i dissenyadors, i després unir-ho tot amb una bona música, el que ve a ser un “making off”. M’agrada moltíssim aquesta idea ja que desde fa molt de temps m’ha agradat la fotografia. I gràcies a aquest treball, ara m’estic interessant molt pel tema del vídeo també.

Crec que aquest treball és una gran oportunitat per a mi d’aprendre un munt de coses, ja que si tot segueix així, en un futur m’agradaria poder dedicar-me a això. M’agradaria poder demostrar a tots que no fa falta ser un gran expert per aconseguir grans objectius, sino que amb molta imaginació es pot aconseguir molt més del que un es pensa. Em prenc això com un repte, com un primer pas pel que podria arribar a ser quan sigui gran, i així, si algun dia ho aconsgueixo, m’agradarà mirar aquest projecte i pensar: ” Aquí és quan tot va començar…”. A més a més, crec que tinc un molt bon equip. Gent amb la que m’agrada treballar, gent amb la que m’ho passo bé, i sobretot, gent amb la que puc aconseguir que això arribi a ser molt gran, i que si sumem els punts forts de cadascú, penso que farem un treball magnífic.

Amb tot això, espero que el resultat no sigui dolent i que d’aquesta experiència en pugui treure moltíssimes coses positives que em puguin ajudar en un futur no gaire llunyà.

Arnau

La veritat és que una xemeneia es un simple forat que comunica amb l’exterior on hi poses un conjunt de troncs, hi cales foc i tot seguit comença a fer flames fins que els troncs es consumeixen i desapareixen. També però, les xemeneies ens transmeten calor i calidesa en dies freds dels quals no et ve gens de gust sortir al carrer, sinó que el que més desitges es quedar-te a casa amb una manta, mirant una pel·lícula i menjant unes quantes crispetes. Però què millor que tenir un bon foc que et fa companyia i et fa passar una tarda tranquil·la i relaxant?

També es bonic tenir el foc encès el dia de Nadal o de fi d’any ja que són dies d’estar amb família i proporciona un gran caliu i, perquè no dir-ho, bon rotllo. La meva família i jo, sempre estem esperant a que baixin una miqueta les temperatures per poder anar a comprar llenya i poder encendre un d’aquests focs que encén el meu pare cada any i que he gaudit des de ben petitona. Els meus pares quan just començava a caminar em repetien una i una altra vegada que no toqués el foc perquè em faria mal i que si m’apropava tindria molta calor. Però més d’una vegada m’havia quedat adormida a terra davant de la llar de foc ja que m’era igual si tenia calor, jo estava feliç gaudint d’aquella escalforeta.

Júlia

Estic davant l’ordinador pensant en que escriure. Porto molt de temps sense escriure un escrit d’ètica, no per mandra, sinò perquè no se’m acut res del que parlar. Penso en coses que faig durant al dia per poder treure una petita idea i escriure sobre ella. Però no se’m acut res millor que parlar sobre una petita amiga des de no fa molt.

Es diu Mariona i és una noia simpàtica, preciosa, amable, menudeta i riallera. La vaig conèixer el meu primer any d’institut. Els primers dies quasi mai ens parlàvem, però desprès de coneixe’ns una mica més, la confiança va augmentar i semblava que ens coneixèssim des de petites. Al principi em parlaven d’una tal Mariona de l’escola de la Immaculada, però jo no li donava gaire importància, ja que no la coneixia. Però quan la vaig veure per primer cop en el passadís de l’institut, em vaig fixar amb el seu somriure.

És una persona que em treu una rialla quan més malament ho estic passant, em demostra que puc contar amb ella i em dóna els millors consells. Fa 4 anyets que aquella simple desconeguda va entrar en la meva vida, i ara, és una germaneta per a mi. Cada divendres pasem alguna estona juntes i sempre ens acabem rient com boges per qualsevol tonteria. Espero poder conservar-la per a molt de temps.
T’estimo Mariona.

Judith

Un libro es, literalmente, una obra científica, literaria o de cualquier otra índole con extensión suficiente para formar un volumen, que puede aparecer impresa o en otro soporte. También podríamos decir que es un conjunto de muchas hojas de papel u otro material semejante que, encuadernadas, forman un volumen. Pero dejando todas estas teorías de lado, un libro no es más que un papel donde una o varias personas explican lo que significa para ellos un tema en concreto o lo que les han explicado o les han dado a entender. Pero a veces con un libro te puedes sentir identificado y puedes llegar a sentir las emociones que te intenta transmitir el autor de la obra.

Yo, también llamaría “libro” cada uno de los diarios personales que una persona escribe ya que es su forma de escribir, de ver las cosas, de sentir el día a día y dejarlo escrito en un trozo de papel, y que si una persona se pone a leerlo, quién sabe si también se puede sentir identificado.

Una amiga, hace un tiempo me dijo que ella desde pequeña escribía en un diario, ya que le hacía sentir bien, se desahogaba o simplemente era un lugar de confianzas, ella sabrá. Pero lo que es cierto, es que cada vez que lee ese diario se acuerda de cada detalle del pasado, de cada tontería o alegría que ha tenido, y cada error también se ve reflejado en ese diario. Así pues, también lo puede utilizar de ejemplo para no volver a fallar en un futuro. La verdad es que yo no la conozco de toda la vida, pero al dejarme leer su diario, me ha dejado entender cada momento vivido, cada emoción y cada lágrima que ha derramado durante todos estos años que no he pasado a su lado.

Así pues un libro no es simplemente un volumen que lleva escrito el nombre de una editorial y año de edición, sino que es un lugar dónde dejas plasmados tus sentimientos más profundos.

Júlia

Hace unos días os hablé sobre los hinchas del rcd espanyol, hoy toca hablar de los famosos Boixos Nois.

Los Boixos Nois se crearon como una peña blaugrana en el año 1981, dirigida por Manel Omar. Originalmente se situaban en la zona Gol Sur del Camp Nou, y después fueron trasladados al Gol Norte. En su historia han provocado multitud de incidentes, peleas, agresiones a otras aficiones. Miembros de los “casuals”, la facción más violenta de la peña, han sido asociados con actividades criminales, como el tráfico de armas y coacciones.

Todo equipo tiene su afición que le sigue en cada partido para animarlos. Pero justamente los Boixos Nois se caracterizan por utilizar demasiado la violencia, y cogieron una fama muy mala que perjudicaba al club. Hasta que Laporta (Presidente del FCB desde el año 2003 hasta el 2010) decidió en su primer año de mandato negarles la entrada al estadio alegando su violencia y peligrosidad y prohibiendo también la entrada en los estadios donde viajara el club.

Esto enfureció mucho a los aficionados culés, ya que un club sin hinchas no es un club.
Laporta en parte tenía razón ya que la violencia no se podía permitir en un club como el FCB y menos después de haber asesinado a un miembro de la hinchada rival en una de sus habituales peleas. Pero creo que prohibiéndoles la entrada al campo y que no puedan ver al equipo que tanto aman, perjudicaría mucho al club y a los demás aficionados.

–¿Qué fue mejor el remedio o la enfermedad? Esta es una de las cosas que me pregunto habitualmente, no es normal que un club tan grande no pueda disfrutar de tanto sentimiento como el que derrochaba aquella gente.

Por eso creo que ya es hora de que las cosas vuelvan a su cauce y sé que los propios jugadores agradecerían muchísimo tener a esa hinchada detrás suyo partido tras partido.

Eric

Mentre escric això l’estic mirant, mai m’hi havia fixat però m’inspira. És un forat, a la paret de la meva habitació.

Aquesta setmana d’exàmens amb tot el que he hagut d’estudiar, casi bé no he sortit de la meva habitació. Dilluns, quan estava amb matemàtiques, estirada al llit em vaig fixar que darrere de l’armari hi havia un forat. Ja fa molts anys que visc en aquesta casa, però mai l’havia vist. El forat és petit i de color negre, però destaca molt ja que la paret és verda. Em vaig aixecar del llit, volia veure per quin motiu hi ha un forat a la paret. Però vaig comprovar que per dins seu no hi passa res, és simplement un forat. Des de dilluns que l’estic observant i pensant amb ell: el seu origen, la seva funció i que hi deu haver a dins. Finalment, avui li he preguntat als meus pares i ells m’han dit que abans hi passaven cables de la televisió, i quan vam fer reformes a l’habitació és van oblidar de tapar-lo.

Aquest fet ha provocat que tota la setmana estigui pensant en el forat en comptes dels exàmens. Però ha valgut la pena, ja que he conegut una història fascinant de la meva habitació.

Laura

Una de las cosas más difíciles en la vida del ser humano es aprender a equivocarse. No me refiero al hecho en si de fallar, de cometer un error ya que eso es muy fácil, sino de equivocarse y no derrumbarse, de saber reconocer un error sin sentirse terriblemente humillado.

En algún momento nos hemos cruzado con personas “raras, especiales” que por culpa de una especie de terror a hacer las cosas mal y a quedar en ridículo, dejan de hacer cosas que en el fondo desean tanto… simplemente por no querer arriesgarse y entrar en el “juego” antes de haber dominado bien las reglas. A lo mejor no quieren jugar un partido de basket, porque dicen que no juegan buen; o salir a patinar con sus amigos porque les aterra la posibilidad de pasar el ridículo delante de la gente, de esta “sociedad” que aterra.

Podemos llamarlas como queremos pero en realidad, personas así tienen mucho de ”perfeccionistas”, tienen cualidades y pensamientos muy positivos como por ejemplo la creencia en que todo trabajo debe estar totalmente  bien hecho, el procurar terminar bien las cosas y si fuera en el menor tiempo mejor, cuidar los detalles en cada uno de sus movimientos, etc. Todo esto puede ser magnífico, excelente, pero recordemos que no existe “la perfección”, siempre hay algo que falla.

En ese constante anhelo de querer alcanzarla, es donde aparece la falla. Quienes desean ser perfectos, generalmente viven tensos, su minuciosidad les hace ser lentos, y con frecuencia son demasiado exigentes con quienes no son tan perfeccionistas como ellos, catalogándolos muchas veces de inferiores. Al no sentirse cómodos con el mundo que le rodea, y sentirse superiores, prefieren aislarse o simplemente la sociedad misma los rechaza.

Es importante saber que los fracasos son algo totalmente narutal a la maldita humanidad, le sigue como la sombra al cuerpo. No existe persona en el mundo que no se haya equivocado alguna vez. Debemos aprender a darnos cuenta de que no es una tragedia equivocarse, la calidad y superación de toda persona no está en no fallar, sino en saber reponerse de sus errores y simplemente, seguir adelante, reconociéndolos, aceptándolos.

Por eso, cuando los perfeccionistas se derrumban al comprobar que no son perfectos, demuestran con ello ser personas que cuentan poco con la realidad. Pienso que a veces los padres son los principales culpables, criando a sus hijos con la idea de que nunca deben jalar un curso o por ridículo que suene, se les enseña a nunca romper un plato, cuando más bien deberían educarlo en ser un buen estudiante y sobretodo, tener la fuerza para afrontar cada error, siendo capaz de volver a estudiar con ímpetu o de recoger los pedazos del plato roto.

Es una verdadera lástima ver personas inteligentes venirse abajo y abandonar una carrera al recibir su primer gran fallo, a jóvenes que fracasan en su primer noviazgo y maldicen contra toda la humanidad, a otros que no pueden soportar una pequeña traición o un mal momento con los amigos… por más mínimo que fuera, sea lo que sea, es necesario decirnos, aunque nos duela, que el mayor de los fracasos es dejar de hacer las cosas por miedo a fracasar.

Recordemos que errores los cometemos todos, somos seres humanos imperfectos, no existe la perfección aunque muchos deseen imitarla. Está totalmente en nosotros encontrar las cosas buenas de los momentos malos, y en caso de no lograrlo, está en nosotros salir adelante y no abandonarlo todo sin dar otras oportunidades. Unos sacan de sus errores enseñanza, experiencia para el futuro y sobretodo humildad al reconocer que se equivocaron, mientras que otros sólo obtienen amargura y pesimismo. ¿Cuál de ellos eres tú?

Toni

Últimament tinc la costum d’escolar música, però aquests últims dies de manera exagerada. Només arribar a casa, encenc l’ordinador i escullo la cançó que més m’agrada per poder escoltar-la. La veritat, és que no sé el per què d’aquesta costum, pero em sento bé quan la practico.

Si no recordo malament, des de ben petit ja tenia un cert interés per la música, sobretot en el tema de la percussió. Els meus pares sempre m’han dit que en aquella època em van comprar una bateria de joguina, i que al cap de dos setmanes, ja la tenia feta caldo. M’imagino que seria de tocar-la tant, però això volia dir que m’apassionava. Per altra banda, les guitarres, els pianos i tots els altres instruments també em cridaven l’atenció.

Quan havia complert els deu anys, la meva família em va portar al palau Sant Jordi, a veure un concert de la Laura Pausini. Aquesta noia ho feia molt bé, però amb el que més m’hi vaig fixar va ser amb els músics i tot el muntatge que es va fer perquè allò sonés tan bé. Aquell dia vaig començar a diferenciar els instruments de l’escenari i interessar-me per cada un d’ells. Aquestes històries musicals em poden haver influenciat fins l’actualitat. Com ja vaig dir en un altre escrit, toco el piano en un grup de música.

També estic dins d’un grup de percussió on cada vegada tenim més actuacions a difrerents pobles. Sincerament, m’ho passo molt bé tocant en els dos i sé que això és el que m’agrada i sempre ho serà.
Acabant ja amb l’escrit, només dir que si us agrada la música, animeu-vos a tocar qualsevol instrument, que si ho feu, encara us agradarà molt més.

Pere

Qui no té ara un mòbil amb Internet per xatejar? La plaga ja s’ha estès per tot el món i jo en formo part d’ella. Jo crec que va començar amb el llançament de la BlackBerry però es podria dir que va començar amb la tecnologia Android i amb els iPhones en general.

Als 12 anys em van regalar el meu primer mòbil i em va fer molta il·lusió encara que només servia per trucar i no l’utilitzava gaire ja que encara era bastant petit. Poc a poc la gent va anar tenint mòbil però dintre del normal. La bogeria va començar al institut amb les anomenades BlackBerrys, tothom en volia una, primer les noies i una mica més tard van ser els nois. A mi la veritat és que no em va cridar molt l’atenció perquè encara que contribueixi a la revolució dels mòbils mai m’han cridat molt l’atenció i el faig servir més per a quedar o com a passa-temps per quan estic avorrit però intento no estar tot el dia enganxat ja que sinó acabes sense relacionar-te amb els del teu voltant.

El cas és que en poc temps van començar a sortir mòbils i aplicacions gratuïtes revolucionàries en oferta per les companyies de mòbil que lògicament els interessava que la gent comprés els mòbils i contractés les seves tarifes, amb totes aquestes ofertes i la innovadora aplicació WhatsApp que et permetia enviar missatges gratuïtament als teus contactes, tothom se’n va comprar un.

Ara vas pel carrer, quedes per menjar a algun lloc, vas a l’institut… I et trobes a tothom parlant pel mòbil, prestant-li més atenció a la pantalla que al seu entorn, és com si les màquines cada vegada prenguessin més el control sobre nosaltres, si això no s’atura acabarem sense veure’ns mai en persona, el mòbil en definitiva t’apropa a la gent llunyana i t’allunya dels que estan a prop teu.

En conclusió deixaré una frase bastant famosa d’Albert Einstein que fa pensar sobre el tema: “Temo el día en que la tecnologia sobrepase nuestra humanidad , el mundo solo tendrá una generación de idiotas”

Guillem

Per fi ha acabat aquesta setmana, no m’equivocaria en dir que és la pitjor de cada trimestre: La setmana d’exàmens trimestrals.

Aquesta setmana se m’ha fet molt llarga ja que cada tarda la havia que dedicar a estudiar i a res més que estudiar. Cada dia era una tortura, ja que podíem arribar a tenir uns dos, o fins hi tot tres exàmens diaris, però per sort això ja ha acabat i ara ja puc dir que oficialment ja sóc lliure! Per fi ja puc fer les coses que no he pogut fer durant aquest llarg temps com podria ser: quedar amb els amics, relaxar-me jugant a la consola, estirar-me al llit o al sofà a veure la televisió una estona o tan sols dormir.

Espero que els meus esforços durant aquesta setmana horrible hagin merescut una i cada hora que he passat sense dormir o sense fer altres coses diferents i que m’hauria agradat fer que no pas estudiar. En la meva opinió, els exàmens no m’han anat pas malament, sinó tot el contrari, m’han anat força bé, però això només són suposicions, i espero que acertades!

Manel

Avui en dia, ja fa un temps que ha passat el Nadal, però tot i així, vinc a parlar d’aquesta època de l’any.

Hi ha gent que diu que el Nadal és una ‘tècnica’ per aconseguir que la població consumeixi més, i així, obtenir més beneficis, i d’altres, que pensen que és una bona època per unir-se amb la família i passar temps junts.

Tal com el nostre sistema polític i econòmic està fet, no dubto que pugui ser una estratègia comercial, és més, ho trobo molt possible, però sigui com sigui, no podem negar que uneix a la família almenys una vegada a l’any. La meva família –excepte alguns que ens veiem de tant en tant durant l’any- no es veu gaire al llarg de l’any, i veure’ns per Nadal sempre ens va bé, per tant, sigui pels diners o per la simple tradició, per a mi i la nostre família és una gran època de l’any!

Aleix

L’altre dia vaig treure a passejar el meu gos. Sempre anem pel barri i a un parc que hi ha aquí aprop; a ell li agrada molt, però no sé perquè aquell dia vaig voler anar a un altre lloc així que vaig començar a caminar en una altra direcció.

Vam arribar a una carretera amb una reixa al costat on darrere hi havien molts arbres, uns quants gossos molt grans i, al fons de tot, una casa molt gran. Allò em va cridar l’atenció i vaig començar a observar-la; era una casa vella, amb un jardí inmens, amb moltes plantes de tots els tamanys i rodejar pels arbres d’abans. L’edifici era de color tronja, un tronja trist degut als anys que devia tenir, amb un parell de fanals per il·luminar l’entrada, una porta per al garaig i una àmplia porta d’entrada. Imagino que a dins d’aquell petit palau hi hauria un munt de coses de valor inpensable: quadres, sofàs de pell d’animal, catifes exòtiques, estàtues de marfil… Pensar allò va fer que comencés a fer-me preguntes per molt improvables que fossin: ”Què passaria si algun dia hi pogués entrar? Coneixeria, doncs, als senyor que hi vivien a dins? Quina edat tindrien? I com serien? A què es dedicarien?..”

El meu gos va bordar i em va fer despertar d’aquell somni, tot allò va quedar només en un lleu pensamensament. Vam tornar a casa al nostre ritme, pel mateix camí que haviem fet per ariibar fins allà. I no he tornat a pensar en aquella casa fins a dia d’avui.

Àlex

El domingo no es mi día favorito la verdad, casi que lo odio. Es un día deprimido ya que tienes que estudiar y hacer todos los deberes. Y, además, el día siguiente es lunes, el peor día de la semana.
Para mi, no todo es malo en los domingos, disfruto de ellos a mi manera. Primero, me levanto lo más tarde que puedo, me encanta dormir. Para desayunar, me como unos churros con chocolate caliente para animarme un poco y darme fuerzas. Más tarde, empiezo los deberes y a estudiar, no acabo hasta el mediodía y, normalmente, me desespero porque creo que no lo podré acabar todo. Después de comer, viene lo bueno: cojo el coche y paso a buscar a una amiga para salir y desestresarnos. Normalmente, vamos a la playa hasta que se va el sol, luego vamos a merendar mientras nos dejamos la voz cantando en el coche. Los conciertos que hacemos dentro del coche son únicos y, sobretodo, se quedan dentro del coche.
Creo que esto es lo único que me gusta de los domingos y, la verdad, es que no lo cambiaría por nada.

Ruth

L’esport, odiat per alguns i estimat per altres. A mi personalment sempre m’ha agradat molt fer esport perquè em sento bé i m’ajuda a desfogar-me, a passar-m’ho bé amb els amics i a oblidar-me dels problemes.

Quan era petit ja m’agradava l’esport, concretament el futbol. A l’escola, a tots els nens ens agradava molt el futbol i al pati, encara que no tinguéssim pilota, ens ficàvem a jugar amb un suc o una bola de paper de plata, no importava el que fos perquè sempre acabàvem trobant alguna cosa que servis per jugar, sempre que podíem aprofitàvem per formar equips i ràpidament començar el partit.A part del futbol, m’agradaven tots els esports en general i a gimnàs m’ho passava bé mentre el joc fos de córrer: m’agradava jugar a l’aranya, a matar, al pilla-pilla…

L’any passat em vaig desapuntar de futbol perquè notava que ja no m’ho passava tant bé com abans, em feia molta mandra anar a entrenar, l’entrenador no m’agradava gaire, els caps de setmana no podia quedar amb els amics… Per això vaig decidir provar altres esports i vaig començar a practicar el tricking amb en Sergi i altres amics, encara avui dia segueixo fent-ho i m’ho passo d’allò més bé.

Per això crec que quan algun esport et deixa d’agradar pels motius que siguin és millor solucionar-los o canviar d’esport encara que sempre s’hi pot tornar, perquè si ho passes malament durant molt temps pot ser que et deixin d’agradar tots els esports pel mal sabor de boca que et va deixar un en concret.

Guillem

Aquest 1 de gener vaig fer-me el propòsit de llegir-me tots els llibres que tenia pendents abans d’acabar l’any. Però, malauradament, van arribar els reis i van dificultar encara més la meva intenció d’acabar tota la meva biblioteca. En total són uns 24 llibres. He calculat que si trigo tres dies de mitjana a acabar-me’n un (tot i que a la pràctica trigui més), hauré d’estar mesos llegint. Encara no veig el final d’aquest camí. Però aquest temps de lectura intensiva m’ha aportat coses bones.

La primera és la sensació que vaig tenir al acabar-me cinc llibres en un dia. No me’ls vaig acabar seguits, com una màquina, i amb els ulls anant-me d’aquí cap allà a la velocitat de la llum. Una de les raons perquè tinc tants llibres per llegir és que acostumo a començar-ne molts i a no acabar-ne cap. I llavors se’m van acumular cinc llibres que no havia acabat, però que em faltava poc per fer-ho. Va ser una sensació que em va omplir molt, ja que amb cada final m’enrecordava de tota la història, i em va fer reviure moments divertits, tristos o fins i tot terrorífics. Aquell dia el recordo com un dels que em va pujar l’humor de sobte.

L’altre és la petita joia que he trobat. És un llibre que em va regalar una amiga del meu pare per reis. No és llarguíssim, ni d’amor, ni amb tot de detalls, ni fa servir un munt de recursos literaris. És de mida mitjana, amb una portada de color blau cel que emmarca una cara amb un sol ull. Les pestanyes són el títol del del llibre, Wonder. M’agrada, (m’encanta), perquè no és un llibre on el personatge principal és guapíssim, o té alguna habilitat amagada. Ni tan sols té la meva edat! És l’història d’un nen de deu anys que mai ha anat a escola. La seva mare li feia classes, però no és ni professora ni aspira a ser-ho. Té una germana, la Via, que la pobra sempre ha hagut de renunciar a l’atenció dels seus pares, perquè l’August, el protagonista, no és un nen normal. Ha nascut amb una deformació a la cara a causa d’un encreuament de nosequins gens que ha provocat que durant la seva curta vida s’hagi fet unes vint-i-una operacions. No són poques, oi?

El que m’agrada d’aquest llibre és els diferents punts de vista dels personatges. L’August m’explica la seva vida tal com la veu un nen de deu anys. Em ric molt amb ell quan de sobte treu importància d’una cosa greu, i ploro quan els altres es passen amb ell pel seu aspecte. Per a mi, la frase “l’essencial és invisible als ulls” ha cobrat molt més sentit al llegir aquest llibre.

“Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.” August Pullman

Valentina

Pienso que este es un tema suficiente interesante como para escribir un texto de ética. Como bien dice el titulo muchas personas mienten sobre algo que les falta y creo que normalmente es a causa de sus deseos. Un ejemplo sería una persona que cuenta a todo el mundo que ha estado comiendo con Messi en su casa, habrá personas que se lo crean y otras que no. Otro ejemplo muy habitual, un chico o una chica se inventa el número o los nombres de todos los ligoteos que ha tenido. Por qué miente? Supongo que para estas personas las mentiras son como un mecanismo de defensa donde la persona que lo utiliza es para protegerse de la inferioridad ya que tiene su autoestima muy baja. Yo en este caso no estoy de acuerdo con mentir para sobresalir, pienso que cada persona tiene muchas cualidades positivas y quien te quiere sabe aceptarlas, no hace falta ser el centro de todo el mundo, es suficiente con serlo de las personas que te rodean  y que de verdad están a tu lado cuando lo necesitas. Ellos harán que no te sientas inferior a nadie.

Carla Sánchez

Muchas veces las personas hablamos mal de los demás, puede ser tanto en su cara como a sus espaldas pero este hábito es bastante destructivo para nosotros. Cuando lo hacemos lo único que pensamos es dañar a esa persona con nuestras “criticas”, pero al criticar lo positivo que encontramos en los demás, y convertirlo en algo negativo en nuestros comentarios, simplemente estamos demostrando la envidia que nos causan estos aspectos positivos y conseguimos dañarnos más a nosotros que al que escucha cierta critica.

El hecho de estar tan concentrado en alguien más, roba la atención que debemos prestar sobre nosotros mismos y sólo arruinamos nuestra felicidad y tranquilidad mientras la otra persona sigue con su vida y nosotros también nos concentramos en la suya.

Pienso que cada uno de nosotros debemos preocuparnos de nuestra vida y intentar mejorar cada uno de nuestros defectos, al fin y al cabo hablando mal de los demás no conseguiremos que nada cambie.

Carla Sánchez

Començaré explicant-vos la meva situació: Són les sis i mitja de la tarda, hora ideal per berenar. És diumenge i per tant estic d’un vago impressionant. Fa molt de fred, exactament estem a 6ºC. Sento olor a xocolata que ve des de la cuina; i per acabar, aquesta dolçor és una de les meves debilitats.

Ma mare m’acaba de preguntar si vull una tassa de la deliciosa xocolata que ha preparat, i tot i sabent en les condicions en que em trobo, he dit que no. Alguns no us ho creureu, de fet, no m’ho crec ni jo. Però, envejo els cossos de les models i sense anar a cap extrem, també els de noies que no tenen cap professió on s’exigeixi físic i com diuen el nois: “estan boníssimes”; jo vull estar com elles. El meu desig es podria complir o no , és cert que no totes som iguals i cap tindrem un cos perfecte mai, hem de saber que la constitució influeix i sobretot acceptar-nos i que els demés ho facin també.

És veritat el que he dit anteriorment, però a mi no m’acaba de convèncer. Vull sentir-me bé amb mi mateixa, mirar-me al mirall i dir: “és que estic boníssima”, lluir el bikini que més m’agrada i que ningú digui res del meu físic si no és per elogiar-me. Aquest repte no és bufar i fer ampolles, porta temps, esforç i sacrifici. Si m’ho proposo puc, i si aconsegueixo posar-m’hi puc arribar a sortir-me’n.

Amb aquest escrit no vull dir que totes les que vulguin un cos espectacular es posin a dieta i es deixin la pell fent esport. Sinó que si tens un objectiu i el desitges, lluitis per aconseguir-lo. Per molt que diguin que tot està bé o que estàs bé, si tu no ho veus així o t’agradaria millorar-ho, ànims, ja tens un objectiu per al que lluitar i una vegada complert, et sentiràs orgullós de tu mateix.

Laura

Casi todos hemos experimentado un sueño que provoca ansiedad o miedo. Algunas personas sueñan con la misma pesadilla repetidas veces. Otros sufren pesadillas cuyo contenido cambia a pesar de contener el mismo mensaje. Me he informado sobre sueños y son comunes sueños en los que la persona se cae, es perseguido, atacado o es incapaz de moverse o gritar, incluso he leído que es común soñar que estas desnudo en público. Todos estos sueños tienen varios significados.

Recuerdo que de pequeña soñaba muchas veces que me deslizaba por un tobogán, que parecía que no terminaba nunca, y al final del tobogán caía bruscamente en la bañera de mi casa, pero sin golpearme ni sentir ningún tipo de dolor. He buscado información y he encontrado que los sueños en los que caemos sin obstáculos significan que nos espera una vida amorosa, saludable y placentera.

Sin embargo, ahora casi nunca sueño con caídas. Últimamente sueño muchas veces que me persiguen, normalmente es un hombre que tiene la cara borrosa y es bastante siniestro, esto me provoca miedo y me pongo a correr como si no hubiera mañana. He buscado el significado de sueños de persecución y resulta que significan que en la vida real te está sucediendo algo que te asusta y te escabulles, huyes y no das la cara. La conclusión ideal de esta pesadilla sería no intentar escapar, dar la cara y dialogar con el que nos persigue.

Es curioso darte cuenta que un sueño al que no le das ninguna importancia puede significar mucho e incluso te pueden ayudar a solucionar problemas o inquietudes de la vida.

Silvia

Sincerament, he escrit el títol abans de pensar quines idees podria plantejar en el text. He teclejat la primera frase que se m’ha passat pel cap, ha estat un impuls, res més. Però ja que estem, puc donar dos explicacions a aquest fet. Per una banda, “No t’hi matis” és una broma que tenim la meva amiga Lidia i jo, no puc dir gaire cosa més d’aquesta anècdota ja que només ella ho entendria i, possiblement, també només ella riuria. Per altra banda, és un clar exemple del comportament de les persones; fem les coses abans de pensar-les.

Com ja us imagineu, agafaré el segon raonament per desarrollar el meu text, ja que podríem definir-lo com més profund, si més no, el tema té més serietat.
Repeteixo; fem les coses abans de pensar-les. (Parlo en plural, generalitzant, per donar un sentit impersonal als temes que tracto però, sapigueu que, en tot moment em refereixo a mi.). Tendim a actuar deixant-nos portar per impulsos, emocions instantànies que no ens deixen reflexionar sobre aquelles accions que estem a punt de efectuar o aquelles decisions que estem a punt de prendre. Sí que és cert que pensem què passarà amb això o amb allò altre que acabem de fer, però el cas és que l’acció en qüestió ja està feta. El problema està en què per molt poc temps que passi entre que actuem i pensem, ja fem tard.

Pot ser que siguem afortunats i l’encertem, i la nostra decisió no ens provoqui cap maldecap, i ens quedem tan amples. Però de ben segur que a la pròxima caurem i ens equivocarem. A partir del moment que cometem un error, l’única cosa que es pot fer és pensar com ho arreglarem o, almenys, com ho afrontarem. Donar-hi voltes imaginant que les coses podrien haver anat d’una altra manera no serveix de res, per tant, no t’hi matis.

Sílvia

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Fa unes setmanes vaig anar a una botiga d’esport a comprar-me uns guants i unes botes noves, amb els diners que m’havien donat per Reis, però no sé si ho arribaré a estrenar, ja que tampoc no sé si vull seguir jugant a l’esport que em marca com a persona, el futbol.

La qüestió és que aquesta temporada està sent bastant dolenta, ja que estic en una lliga que no és gens competitiva i la relació amb les companyes d’equip i amb l’entrenador no és massa bona. Surto de casa sense ganes d’anar a entrenar, però arribo al camp i em proposo intentar-ho, però després comença l’entrenament i se’m treuen les poques que tenia. Les companyes d’equip s’ho prenen tot a broma i l’entrenador s’uneix a elles, però a mi m’agrada prendre’m l’esport seriosament, perquè tinc un somni que vull complir, però pel que veig, a aquest pas ho porto malament.

Cada dia d’entrenament treballem menys, fem menys exercicis i ja no recordo com s’entrena. No sé què vol dir la paraula pilota, porteria o parar i, la veritat és que m’entristeix molt. És per aquesta raó que ahir em vaig cansar de tot i li vaig dir al meu pare que no sabia si volia continuar jugant, però el problema és que no sé si li vaig dir de debò o li vaig dir perquè en aquell moment estava enfadada. Suposo que finalment deixaré que passi el temps, com faig sempre i l’any vinent que passi el que hagi de passar. Em faria molta ràbia haver de deixar l’esport que més m’agrada per tenir gent incompetent al meu voltant i la veritat és que vull estrenar els guants i les botes!

Itziar

El dimecres 20 de Febrer vaig estar nerviós tot el dia perquè a les 20:45 jugava el Barça a San Siro. Era el partit d’anada de quarts de final de la Lliga de Campions contra el Milan. Jo estava segur de que trauríem un bon resultat d’allà. Estava segur per diverses raons però sobretot perquè confio plenament en aquest equip que ens ha portat tantes alegries.

El fet és que el partit va anar fatal, va ser un partit desastrós. Al final del partit estava desconcertat, i també estava cabrejat amb els jugadors. No volia saber res del Barça ni de la plantilla. Però a l’endemà ja havia reflexionat, llavors em vaig sentir malament, perquè els jugadors ho donen tot i ells també estaven decebuts. A més, si he estat allà per a celebrar tots els títols ara toca estar allà per patir i perdre. Això és com quan un amic de veritat amb el qual has compartit grans moments s’equivoca un dia i tu li gires l’esquena. No és just perquè al cap i a la fi tots som humans i ens equivoquem. Un cop més, del futbol es pot extreure una lliçó de la vida.

A part de la reflexió vaig adonar-me de que el que està fent el Barça actual no ho havia fet cap equip. A més, s’havien passat un bon grapat d’anys perdent lligues i finals. El que estem podent gaudir avui en dia és un regal ja que els nostres avis no van poder veure el seu equip guanyar tants títols com ara ho estem fent.

Per acabar, només dir que tots els companys amb els qui he parlat m’han dit que no remuntarem i la veritat és que jo tampoc hi creia molt. Però a mesura que passen els dies vaig confiant més en que ho traurem endavant i que passarem a la següent fase. Es tracta d’una barreja de confiança i convicció, virtuts que en qualsevol aspecte de la vida et poden ajudar a aconseguir els teus objectius.

Marc

Si algo había aprendido desde que era consciente de lo que era el dolor, el sufrimiento, el odio… Y todas esas cosas deplorables de la vida… Cuanto más mal se pasa, más se sufre, más te empujan y te caes… Cuanto más te apuñalan, te desangras, te rompes poco a poco… Cuando se dejan de contar las veces que has recogido los trocitos de tu asquerosa existencia para pegarlos con superglu… En ese momento, cuando ya no quedan más lágrimas, ni aliento, ni ser… Entonces, sólo entonces, uno se da cuenta de lo que es vivir. Ahí es cuando se desea con todas las fuerzas ser feliz, querer, aunque te vuelvas a tropezar. Cuando ya no piensas “Otro día más”, ni “Menuda mierda de día”… Cuando intentas, solo eso: ser feliz, y lo aparentas… Intentar conocer gente, sonreír, olvidar el pasado… No es fachada, es VIDA, esa VIDA que ansias, que sueñas…

Y es que para comenzar a aprender, a vivir, tienen que romper tus sueños y tus ilusiones…

PD: Cuando hayas vivido lo mismo que él, podrás decir “Que asco me da”, podrás juzgarle y reirte de su forma de ser… Divertida, alegre, dicharachera… Entonces, solo entonces podrás decir cuán triste es su mirada, qué oscuro es ese recuerdo… Así que… deja de gastar lágrimas y sonrie. Tu vida y tu suerte son mayores que la mía o la de él… No desperdicies esas oportunidades… Porque el día que sepas lo que él vivió… Te vas a arrepentir.

Toni

Ahir, estava dormint plàcidament i somiant amb coses impossibles com de costum… Quan de sobte, a les 7 del matí, obren la porta de la meva habitació i sento crits i salts dient: Laura, està nevant!

I efectivament, estava nevant. Ma germana em va treure del llit i em va fer pujar al terrat de casa per ensenyar-m’ho i fer alguna que altra foto de record, això no passa cada any! Tot i llevar-me tant d’hora crec que va valer la pena, les muntanyes estaven blanques i a les teulades del costat no es veia ni un sol forat que no estigués cobert de neu. Vaig anar a buscar la càmera de fer fotos; per tenir les mans lliures li vaig dir a ma germana que m’aguantés el mòbil, no només jo estava dormida sinó que ella també, i per aquesta causa, li va caure dins d’un piló de neu. No només vaig tenir “sort” amb això, sinó que en entrar a casa, vaig caure per les escales… No m’he fet res, però entre una cosa i l’altra vaig tenir un matí d’aquells que no et pot parlar ningú.

Personalment no m’agrada l’hivern, pel tema del fred, d’abrigar-nos, de no poder sortir tant… Però dies com el d’ahir crec que superen qualsevol dia d’estiu.

Laura

A la mayoría de las chicas nos encanta que el chico que nos gusta nos depierte con un sencillo pero bonito: “Buenos días, princesa”. Es como cualquier otra muestra de cariño pero, proviniendo del chico que te gusta, es mucho más especial. Aunque, a veces, algunos chicos solo lo dicen por interés, ya que saben que con esto se ganan nuestro cariño.

Todo esto viene a que, el otro día, me compré un libro llamado “Buenos días, princesa”. El autor, Blue Jeans, ha escrito ya cuatro libros, tres de la trilogía “Canciones para Paula” y el último que ha escrito es el que me compré, de la nueva trilogía: “Buenos días, princesa”. Está previsto que, para febrero, salga a la venta el segundo libro de la segunda trilogía, se titulará: “No me sonrías que me enamoro”.

Son libros juveniles y románticos pero, sobre todo, realistas. Las historias no son tan perfectas como en las películas, al contrario, el autor se adapta a la sociedad actual de jóvenes y la refleja en las historias de los personajes.

Recomiendo todos los libros de Blue Jeans a los adolescentes que les guste leer este tipo de lectura. Estos libros suelen hacer reflexionar a sus lectores, hasta pueden servir de ayuda. Nunca me cansaría de leerlos.

Ruth

El passat 23 de gener em van convocar amb la selecció catalana sub-16 per fer un entrenament. Em va portar el meu pare amb el cotxe. Quan vam sortir de casa no feia vent i encara era de dia, però en arribar al camp, ja era fosc i hi havia un vent esgarrifós.

En sortir del cotxe vaig anar cap a la porta del meu pare, per esperar-lo, però de cop i volta sento que em crida i em diu:
– Itzi vine, corre! Agafa el meu mòbil que m’ha caigut!
En un principi no sabia què m’estava dient, però vaig mirar a terra i vaig veure el telèfon desmuntat. Aleshores el vaig intentar agafar, però el vent va rebufar i es va emportar la tapa carrer amunt. El meu pare va sortir corrents al seu darrere, però no hi va haver sort. Quan vaig acabar l’entrenament li vaig dir al meu pare que si volia podíem anar a buscar la tapa, però em va dir que ja ho havia fet i que ara la tapa devia estar prop del Tibidabo.

En arribar a casa vam explicar a la meva mare i al meu germà tot el que ens havia succeït i no van passar ni tres segons, que ja reien. Tot seguit li vaig dir al meu pare que ja li donava jo la tapa del meu mòbil, ja que tenim el mateix model. Li vaig donar perquè ell utilitza el telèfon més que jo, ja que gairebé sempre estic a casa.
Així doncs, la meva tapa del mòbil són un parell de tires de cinta adhesiva i, la veritat és que és bastant incòmode, ja que el mòbil se’m bloqueja sovint i per treure la bateria tinc certs problemes, però com m’estimo al meu pare faig el que sigui necessari per ell.

Itziar

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc

Molts cops durant el cap de setmana em passava que quan trucava per quedar amb alguns amics em deien que no podien, però més aviat era que no volien perquè preferien quedar-se a casa jugant a la play3 amb els seus jocs de guerra. A mi això em feia moltíssima ràbia perquè molts cops em quedava sol avorrit sense fer res de res. Els meus amics em deien que em comprés la play3 però jo no sóc d’aquestes coses jo prefereixo sortir amb bicicleta o anar a la muntanya. Però em vaig adonar que també hi havia jocs de cotxes i a mi sempre m’han agradat, i perquè no em passes sempre el mateix vaig decidir comprar-me-la des de aquest moment que a vegades em passo hores jugant, i quedo menys ara que quan no en tenia. Aquestes màquines ens aïllen del món i dels nostres amics, però tot i així ho passes tant be jugant que no ho canviaries per res. La play3 em serveix molt per no avorrir-me quant no tinc res a fer. Fins i tot jugo a els jocs de guerra que tant odiava. Però també he de vigilar de no jugar massa perquè diuen que si hi jugues masses hores pots tenir malt de caps.

Pol

Sentia dins meu uns nervis inexplicables. Em dirigia a l’aeroport on un avió em duria a Barcelona. Vaig fer el que se’n diu “Check-in” i vaig embarcar la maleta grossa, la petita me la vaig endur dalt de l’avió. En passar l’arc magnètic, sense problemes, em vaig trobar en una sala la qual suposo que es deia “d’espera” pel simple fet que, tal com diu el nom, és on esperes a que obrin la porta perquè pugis a l’avió. Vaig mirar el bitllet tres vegades, no volia equivocar-me de porta, sempre he estat molt despistada i amb els nervis, encara més. Porta 16-B, terminal 2, tot correcte. Vaig veure un parell de persones assegudes a les cadires que miraven cap a una pantalla on deia davant de quina porta seies. Hi vaig seure jo també, ara tan sols calia esperar. – Senyors passatgers, en 5 minuts obrirem les portes per embarcar -. Estava cansada, sentia que les cames les tenia esgotades de tant caminar. Havia estat un semestre fora, sense tornar a casa ni un sol cop. Alemanya m’encantava, però la idea de tornar a casa, d’estar amb la família i de veure els meus amics i amigues m’incitava massa com per quedar-m’hi més temps. –Senyores i senyors passatgers del vol 061021-KJ, ja poden preparar-se per embarcar. Sisplau, deixin passar abans als menors d’edat, gràcies -. Cada cop sentia més nervis dins meu, el cor em bategava molt fort, tenia infinites ganes de veure el meu pare i la meva mare.
-Gràcies, que tingui un bon viatge. – va dir-me l’hostessa. Tot en alemany, és clar.
Vaig passar pel “finger” fins arribar a l’avió, vaig buscar el meu seient. A la finestra, perfecte. Vaig guardar la maleta de mà a sobre meu, vaig seure al meu lloc i vaig tancar els ulls…
-Passatgers i passatgeres, els parla el comandant del vol 061021-KJ, hem aterrat a Barcelona just ara, el viatge s’ha dut a terme amb satisfacció, gràcies per la vostra confiança.
Vaig agafar les meves coses i vaig sortir de l’avió. Plovia una mica i el dia era totalment gris. Vaig estar almenys 10 minuts esperant la maleta embarcada i un cop la vaig tenir, vaig sortir de l’aeroport esperant veure els meus pares fora.
No els veia, estava nerviosa i a més a més cansada. No trobava els pares per enlloc fins que finalment, vaig veure a la meva mare plorant desconsoladament. Vaig córrer cap a ella deixant les maletes al terra. Vaig preguntar-li què li passava, quin era el motiu de les seves llàgrimes. Seguidament em va donar la pitjor notícia que podrien haver-me donat mai. El pare havia tingut un accident venint cap a l’aeroport. Tot el món em va caure a sobre, em vaig sentir tant culpable que vaig esclatar a plorar com una nena petita. Si jo no hagués tornat aquell dia, a aquella hora, tot això no hagués passat. Em sentia buida, impotent i molt desconcertada. Necessitava abraçar el meu pare com tenia pensat fer-ho, no podia aguantar la ràbia, no podia controlar els meus nervis. Vaig començar a suar. Em costava respirar i era com si el món tremolés. Em sentia totalment perduda…
-Senyora, es troba bé? Acabem d’aterrar a Barcelona. Necessita alguna cosa?
No entenia res, estava asseguda, al costat de la finestra i amarada de suor. Necessitava baixar de l’avió i córrer a buscar els meus pares. No vaig contestar, tenia por, plovisquejava i el dia era gris. Vaig anar corrents a agafar la maleta embarcada a Alemanya, la vaig agafar i vaig sortir corrents cap a fora. Davant meu tenia els meus pares, els dos, agafats de la mà, amb un somriure d’orella a orella. Vaig anar corrents cap a ells deixant les maletes al terra, i els vaig abraçar com mai ho havia fet.

Guillem

Domingo 17 de febrero del 2013 asistí como otro fin de semana cualquiera al campo del RCD Espanyol, pensaba que sería, como siempre, un partido interesante pero nada del otro mundo. Estaba equivocado, ya que esta semana nos visitaba el Betis, octavo clasificado de la liga española y hasta ahora había goleado casi siempre a sus rivales. Esta vez sería diferente.

El RCD Espanyol conocido por toda persona que le gusta mínimamente el futbol, es un equipo que hasta hace bien poco ha estado en zona de descenso y al que todo el mundo daba por perdido; menos sus seguidores fieles. Que es precisamente de lo que os voy hablar hoy.

Yo soy culé y en teoría debería odiar al español como hacen la mayoría de personas que son del Barça. Pero en mi caso es totalmente diferente, yo no odio al Espanyol, y sé que la mayoría de personas que vivieran solamente un par de partidos rodeado de tanto sentimiento sabrían el porqué de mis razones; “La Curva” (que son los hinchas situados como su propio nombre indica en un extremo del campo) es lo que viene siendo la mejor afición de la liga y se quiera o no, cuando uno está en el campo y ve como no dejan de saltar, gritar, animar, etc se contagia. Su plantilla me gusta porque no es una plantilla de nivel 10 ni 9, como mucho es una plantilla 6 y, a pesar de todo, van sacando los partidos adelante, y eso me encanta.

Y eso pasó esta semana, me contagié con su afición; animé, grité y sobretodo me lo pasé super bien.Y vi como nuestro equipo le arrebataba los 3 puntos a tan gran rival como el Betis.

En definitiva lo que quiero decir es que a mí me encanta el futbol y, por eso puedo decir que soy culé y perico.

Eric

Porto mes o menys 2 mesos sense anar a ballet. El ballet es l’esport que més m’agrada practicar per tant ha sigut bastant dur. Si no hi he assistit no ha sigut perquè em fes mandra, sinó perquè he tingut una lesió greu a la cama que m’ho impedia.

Avui després de tant de temps hi he anat i no recordava la meitat de passos i balls, ja que independentment de la meva absència les classes han seguit avançant. M’ha agradat molt tornar-hi i ara tant sols em queda retrobar el ritme de vida que tenia abans de la lesió.

Anna

Sovint associo els núvols al paradís, als núvols de sucre o al cotó. Semblen tan consistents i flonjos que la decepció va ser gran quan vaig anar en globus i vaig descobrir que no els podia tocar. Ni saborejar, ni mirar de prop, ni olorar. És lògic que no els pugui olorar, ja que si provenen de l’aigua haurien de tenir la mateixa olor, i el cas és que l’aigua no en té d’olor. Ni gust, ni tampoc és rígida.

Amb una amiga vam inventar una història -un dia que estàvem molt avorrides- on el terra eren els núvols, i la neu era rosa. Però, es clar, si la neu, els núvols i el gel provenen de l’aigua haurien de ser tots del mateix color, o si més no semblant. Però bé que veiem núvols roses a les postes de sol, núvols negres a les tempestes i grocs al matí. Els núvols són una cosa insòlita, que, si no fos perquè em crec el llibre de biologia, pensaria que estan fets per art de mágia. ¿Quantes històries hi ha de persones que tenen un reialme als núvols? ¿no seria fantástic? Allà t’oblides de tot, i saltes infinitament. Si més no, al concepte de núvols que jo tinc al cap.

Hi ha núvols que viatgen milers de quilòmetres abans de desaparèixer. Porten amb ells sorres d’altres països, pluges diferents i sensacions distintes. Es pot veure tot un món en un núvol, i també poden veure tot el nostre món en un de sol.

Sempre m’ha agradat l’expressió “Estàs als núvols”, perquè de petita imaginava que quan un estava als núvols era perquè s’imaginava a ell mateix saltant i botant en ells. Una mica estrany, sí, però era la il·lusió que tenia llavors, com ara els reis o el tió. Va ser molt xocant descobrir la veritabe naturalesa dels núvols en el meu viatge en globus.

Això em fa pensar que no sempre les coses són el que semblen ser, ni tot el que sembla que fa la gent és el que fa realment. No haig de jutjar abans d’hora, ni donar-ho tot per suposat. Com els núvols.

Valentina

A l’últim segle hi ha hagut una gran revolució en la fotografia. El primer invent es va crear durant la primera guerra mundial, el disparador automàtic. El segon fa pocs anys va ser quan es va crear la càmera al telèfon mòbil i poder compartir les fotografies a la xarxa.

El telèfon mòbil és perfecte per l’era de las xarxes socials, però inclús els millors tenen limitacions; s’han d’aguantar amb la mà. Ara s’ha inventat una càmera diminuta amb una resolució boníssima que permet fins i tot grabar l’estratosfera, figurat i literalment dit.

Una càmera anomenada GoPro que serveix per grabar tot el que fas mentre practiques qualsevol esport. Es pot lligar a totes les part del cos o objecte que usis per fer l’esport, i és molt segura. És la millor càmera esportiva que hi ha en el món.

Felix Baumgartner protava montada una GoPro quan va saltar desde 39km d’altura, també les han usat per avions supersònics i a taules de surf que han surfejat onades de 30 metres, com podeu comprovar es una càmera que es pot utilitzar en tota mena d’esport.

Aquest aparell va més enllà que els practicants d’esport extrem, i arriba a persones que prefereixen veure l’acció a través de vídeos realitzats amb la GoPro asseguts tranquil·lament.

Guillem

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

Valentina et conec des de 5è, i has format una gran part de mi. Els primers anys de conviure juntes, no ens vam parlar gaire i vam agafar camins diferents. I ara, des de fa uns anyets, els nostres camins s’han creuat per no separar-se mai. Ets una persona molt important per a mi. Sempre m’ajudes quan més ho necessito, i sobretot, em treus un somriure. Els moments al teu costat mai els oblidaré, perquè són genials, plens de rialles, abraçades, petons i amor.

Gràcies per aguantar-me tot aquest temps juntes, per formar part de la teva vida i sobretot, per ser tan grans amigues. Mai em penso separar de tu, perquè persones com tu no hi ha cap en aquest món, i encara que a vegades ens enfadem perquè no tenim les mateixes opinions o simplement perquè som dues “cabezotas”, t’estimo i t’estimaré sempre. M’encanta passar estones amb tu i poder recordar moments de fa moltíssim. Ets una persona riallera, animada, amb un somriure preciós, una nena que sap escoltar i entendre a la gent, i la millor amiga que ningú pot tenir.

T’estimo molt Valentina, mai ho oblidis.

Judith

Les propines són uns diners que dóna un client per un servei que ha rebut. Se suposa que si ha estat un bon servei has de deixar propina i si no ho ha estat, doncs, no deixar-ne.

Jo personalment, no donaria mai propina perquè penso que l’obligació és que sempre ens serveixin bé, per tant, no hem de pagar un extra. En canvi, això no sempre està ben vist per part del treballador (cambrers, recepcionistes,etc.), ja que aquest espera incrementar el seu sou a base de les propines.

En alguns països les propines són voluntàries i en d’altres són obligatòries i ja les inclouen en el compte que has de pagar. D’aquesta manera tenen assegurats uns diners per pagar el sou als treballadors que ofereixen el servei.

Marc

Detrás de esta pregunta se esconden muchas respuestas posibles, supongo que depende un poco de todo. ¿A qué me refiero con todo? Pues quiero decir que según la persona que la responda, la situación en la que esta última se encuentre y otros factores, se determinará una u otra respuesta.

Olvidar significa dejar de tener memoria de algún hecho en concreto, o de alguna persona, sin tener en cuenta lo que un día pasó. Por otra parte, pretender es sola y únicamente, en este caso, fingir. Fingir no haber vivido aquello que queremos dejar de recordar.

Muchas veces queremos evitar aquello que un día nos hizo daño, pasar página y empezar a vivir de un modo distinto. Por eso terminamos diciendo que el pasado está olvidado. Pero, ¿lo está realmente?

También deberíamos poner atención en el hecho de que el pasado nos hace fuertes. Por lo tanto, no hay que olvidarlo. De cada error se aprende. A veces es necesario caer para darse cuenta de las equivocaciones. A más, me gustaría añadir una cita que he leído y me ha inspirado a escribir esta pequeña reflexión.

“Olvido es señal de menosprecio, y por tanto causa enojo.” Aristóteles

Xènia Caballero

14 de febrer, un dia molt esperat per les botigues, el dia de Sant Valentí. Mai he entès què era tot això, un dia en el qual es celebra que hi ha gent enamorada?, i la gent que no ho està que fa?

Sempre he pensat que tot això és cosa de les botigues. En comptes de Sant Valentí, jo li diria el dia del consumidor, ja que com d’altres festes només es fa que comprar, el noi li compra regalets a la noia i a la inversa. Tot això ve a que l’altre dia em van dir: “què li regalaràs al teu novio per sant Valentí?” I clar, jo no li anava a regalar res, per mi el millor regal del món és que ell em digui que m’estima i no que em compri cosetes que desprès no serveixen per res (que també m’agraden).

Una altra anècdota és el perquè es diu Valentí? He descobert que és perquè hi ha un tipus d’au que troba la seva parella aquell dia, de tot aquest tema apareixen els cupidos, un personatge amb forma de nen petit, ja que és el fill de Venus i Mart, que es dedica a ajuntar les parelles.

Per altra banda, hi ha gent que diu que tot ho van inventar les botigues, i com que necessitaven un nom van mirar el sant d’aquell dia. Jo segueixo sense entendre el sentit…

Encara que m’he informat, segueixo pensant que es una tonteria que només fan que celebrar coses per tal de vendre.

Laia

Durant els sis anys que porto a l’institut m’he arribat a trobar amb gent de tot tipus: gòtics i gòtiques, “quillos i quilles”, “pijos i piges”, etc. Bona gent però una mica característica. Això sí, són persones que no es posen mai amb ningú. Fan la seva vida sense importar-los el que fan o deixen de fer o el que pensen i el que deixen de pensar els altres. Mai he tingut problemes amb aquestes persones i sé que no els tindré mai.

Però deixant de banda tota aquesta gent hi ha les típiques persones que es caracteritzen per ser uns “TOCA COLLONS” que són aquella gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los. Aquestes són les persones que em posen més nerviós perquè moltes vegades veig com se’n surten amb la seva i gires una mica més el cap i veus a la persona que ha estat la víctima de la diversió d’aquesta classe de gent.

A vegades m’agrada pensar que els pobrets no ho fan a propòsit, sino que són curtets i no saben quin és el moment exacte en què la broma deixa de fer gràcia i comença a ser molt pesada. Però quan els veus la cara que fan mentre gaudeixen fent-ho és quan tens ganes d’aixecar-te i llençar-los per la finestra.

M’agradaria dir-los que jo també he sigut igual de “cabró” (parlant clar) però quan tenia 12 o 13 anys. Crec que amb 16 anys que tenen ja són el suficientment grans perquè canviïn ells solets sense haver-los de dir ningú res. Perquè estic segur que les formes que utilitzaria per dir-los-ho no seria la més correcta.

Eric

El meu pare és un artista desaprofitat. Avui m’he recordat d’un conte que m’explicava fa uns anys per anar a dormir. Sempre eren inventats i improvisats però aquest li va sortir rodó.
Us faré un resum del conte intentant explicar-lo el més semblant possible al seu. Espero que us agradi tant com a mi.

Els convidats

Tres,quatre,vuit…? No recordo pas quin dia va ser. Era novembre, tardor, començava a fer fred. Els dies s’escurçaven i les fulles queien sense por.
Com sempre havia preparat el sopar pels convidats, lleuger però deliciós, aromàtic, temptador.
El lloc destinat a cada comensal era l’habitual i,com cada nit vaig reservar lloc per “algun afegit” d’última hora. Sempre n’hi ha que arriben tard.
Per més que m’ho penso no aconsegueixo esbrinar què va succeir. Fins ara havien vingut sempre, semblàvem una família. Eren part de la casa.
El rellotge del menjador va tocar les dotze i no havia arribat ni un sol convidat. Potser s’havien cansat del menú? O el temps fred els havia fet agafar mandra?
Començava a estar preocupat. Estava molt acostumat a la seva presència i, ara,de nit, es feia molt feixuc el pes del silenci.
-Al menys podien haver avisat- vaig dir amb veu baixa.
Les dues de la nit. Res. Silenci.
Algú em va dir un dia que de vegades passava això: de cop i volta deixen de presentar-se, sense més explicacions. Potser estaven sopant en un altre lloc.
-Que els hi aprofiti- vaig dir ple de ràbia.
A les tres de la matinada, vaig constatar i acceptar el que estava succeint: no vindrien més, les rates havien anat a sopar a una altra casa.
Tres, quatre, vuit…? No aconsegueixo recordar “el dia fatal”, però me’n recordo d’aquella gresca que cada nit feia de casa meva un racó ple de vida.
Em sento sol, massa sol. Massa silenci. Compraré un lloro. Millor dos.
Joana

Hace más de un mes, mi hermana tuvo un accidente doméstico. En el cual se hizo daño en la punta del tercer y cuarto dedos de la mano derecha. En el primero se hizo un corte profundo y en el segundo le fue amputado, solamente lo aguantaba la piel. Se sometió a una cirugía, en la cual hubo que tomar anestesia general, que para su edad es muy peligroso. Pero podría ser que el dedo amputado, a pesar de la operación, no pudiera salvarse.

Después de un mes de de observaciones y curas; la parte de bajo del cuarto dedo tenia circulación sanguínea, cosa que nos daba esperanzas. Pero aún así, ella tuvo que someterse a otra cirugía. Al acabar la cirugía los médicos nos dijeron: “ La operación ha sido un éxito y no fue necesario cortar el dedo”. Mi madre y yo, quedamos muy felices porque de la manera en que se encontraban los dedos era casi imposible de que se perdieran.

Pero como los milagros existen, Dios miró por nosotras e hizo este milagro. Hoy estoy muy agradecida por haber salvado su vida y sus dedos.

Carla

“El tiempo que pasamos con cada amigo es lo que hace a cada amigo tan importante.
Las amistades se construyen de a pedazos muy pequeños, pedacitos de tiempo que vivimos con cada persona.
No importa cuanto tiempo pasemos con cada amigo, sino la calidad del tiempo que vivimos con cada persona.
Cinco minutos pueden ser más importante que un día entero.
Hay amistades hechas de risas y dolores compartidos, otras de la escuela, otras de jodas, y diversión, también están aquellas que nacen y no sabemos de qué o por qué, pero sabemos que están presentes.
Tal vez éstas estan hechas de silencios compartidos, o de mutua simpatía que no tiene explicación.
Hoy también hay muchas amistades hechas sólo de e-mails, nuestras ‘amistades virtuales’ nos hacen reir, pensar, reflexionar…y a veces hasta pasar bien cuando nos sentimos muy solos, con problemas… que no queremos sacar a luz.
Aprendemos a amar a las personas sin juzgarlas por su apariencia o modo de ser, sin poder etiquetarlas (como a veces hacemos inconcientemente). Hay amistades profundas que nacen así.
Pienso que el tiempo que pasamos con cada amigo es lo que lo hace tan importante.
Porque el tiempo ‘perdido’ con amigos no existe es tiempo ganado, aprovechado, vivido.
Son recuerdos para un momento o para toda una vida.
Un amigo se torna importante para nosotros y nosotros para él, cuando somos capaces, aún en su ausencia, de reír o llorar, de extrañar o querer estar bien cerca de él sólo para disfrutar de su compañía.
Podemos tener varios mejores amigos de diversas maneras. Lo importante es saber aprovechar al máximo cada minuto vivido y tener después, en nuestros recuerdos, horas para pasar con ellos, aunque estén lejos.
‘TÚ MISMO ERES RESPONSABLE DE LO QUE COSECHAS’.

‘… Y APRENDE A COSECHAR LAS COSAS BUENAS…’

El auténtico amigo es el que lo sabe todo sobre tí y sigue siendo tu amigo.
Aquel que logra reconocer todo lo bueno y malo de ti mismo, aquel que sabe perdonar y entender tus locuras.. Aquel amigo es el que perdona, comprende y no abandona. Amigos.. son pocos pero muy valiosos en nuestra vida.”

Toni

1.- Hacemos lo que realmente queremos?
Muchas veces lo que hacemos está condicionado por factores que no controlamos. Es cierto que hay muchas decisiones que se toman a la ligera, pero cuando llega el momento de decidir algo realmente importante, nuestra voluntad tendría que ser determinante y lo cierto es que posiblemente no sea así. Nuestro entorno nos condiciona y no nos deja ser realmente como nos gustaría.

2 Libertad de decidir.
Es una cuestión de saber si realmente somos libres cuando decidimos algo. En principio parece que así sea, pero si lo pensamos más a fondo podemos descubrir que la decisión que tomamos no lo hacemos libremente. Lo que decidimos puede tener consecuencias (buenas o malas) sobre nosotros y por eso esa decisión no es totalmente libre.

3. Decidimos siempre con condiciones.
Por mucho que queramos decidir libremente lo cierto es que al final estamos condicionados. Las experiencias, las costumbres, las normas influyen en la toma de decisiones y no tenerlas en cuenta nos puede acabar perjudicando. Por esos queramos o no nos encontramos ante la necesidad de seguir en cierta manera la corriente.

4.- La decisión con más responsabilidad.
La responsabilidad de las decisiones aumenta con la edad de las personas. Al final si no se toman decisiones importantes es porque se tiene miedo y eso no es más que una señal de no haber crecido lo suficiente. De no dejar de ser niño y no llegar a ser hombre.

5.- Cual es el comportamiento bueno y malo.
Hay determinados comportamientos que son fáciles de calificar como buenos o malos. Son aquellos comportamientos dónde el resultado se puede valorar fácilmente. El ejemplo del futbolista bueno es aquél que marca goles. Pero si nos referimos a la persona nos damos cuenta que la definición de bueno es más difícil. Cuesta mucho de definir porqué depende cómo las personas entendamos que es lo bueno y que es lo malo y respecto a esto no hay una forma única de entenderlo. Las opiniones suelen variar en función de las circunstancias, las creencias o las maneras de pensar del momento.

6.- Haz lo que quieras.
Lo importante es que cada uno haga lo que tenga que hacer siguiendo sus propios principios. Lo importante es hacer las cosas por convencimiento propio y escaparse de las cosas que acaban influyendo en las decisiones. Es decir, se trata de estar convencido interiormente.

Marc

Suposo que alguns de vosaltres veu llegir l’últim (i primer) article que vaig fer per la revista. Us refrescaré la memòria: Es deia la mort. En aquest text m’agradaria explicar una tema completament oposat a aquest: la vida. Malgrat ser dos mots antònims, tenen moltes més coses en comú de les que aparenten a primera vista. Abans de començar, us tornaré a escriure una frase que vaig posar en el meu article anterior: No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor. Ja tenim un bon material per començar a parlar de la vida.

Crec que aquest tema es una mica més complicat. Perquè, en definitiva, què és la vida? Podem mirar-ho des de molts punts de vista, no? Anem a veure; vida és el substantiu de viure, i mirant-ho així, l’adjectiu és viu. Així que l’ha vida s’ha de viure i per viure-la hem d’estar vius. És una cosa molt obvia, però crec que no tots ho veiem així. Científicament parlant, viure seria néixer, reproduir-se i relacionar-se. Això tots ho complim. Però com no vull fer una classe de ciències de la naturalesa ho mirarem des d’una perspectiva una mica més subjectiva. Viure la vida, des del meu punt de vista, és aprofitar-la. I no únicament pel fet de que no sabem quan s’acaba (com deia en l’altre article) sinó perquè, al cap i a la fi, l’únic gran objectiu de viure, és ser feliç. Perquè viure una vida sense felicitat, és com comprar una capsa de cereals sense cereals. Necessitem un contingut. I el contingut de la vida és la felicitat. És com un cotxe sense benzina, no avança, no continua el seu camí. I amb la vida passa exactament el mateix. Necessitem un combustible que ens ajudi a seguir endavant i que no ens freni, com la felicitat.

Però tenint clar que per viure, hem de ser feliços, trobem un altre obstacle. La felicitat depèn de molts altres factors. Podríem mirar a la vida com un simple videojoc. Un d’aquells en que has d’anar passant nivells, cadascun més difícil que l’anterior. Perquè la vida et donarà mil raons per plorar, però tu li has de donar mil i una per riure, per ser feliç. Perquè els anys van passant, ens anem fent grans, aprenem coses, ens equivoquem, rectifiquem… Però l’important no són els anys que té la vida, sinó la vida dels anys. Per tant els hem de viure. I hem de superar tots els obstacles, hem d’aixecar sempre el cap i mirar endavant i caminar, seguir sempre el nostre camí.

Però llavors podem arribar a pensar: Sí, jo vull ser feliç. Jo sóc jo. Jo decideixo com vull estar i que vull fer. Jo sóc l’amo del meu destí i decideixo com vull viure la meva vida. Però, i si això no és del tot cert? I sí creiem que som lliures, però realment no ho som? I si tot està predestinat? És dur pensar que tot el que tu decideixes fer, ja estava escrit que passaria… I podria escriure cinc-centes pàgines sobre això, però és que la vida, no està feta per entendre-la, sinó per viure-la. No és dolent voler saber-ho tot, però a vegades hem de saber que el temps no para. Passa per tothom. No podem estar tota l’hora de l’examen de matemàtiques pensant “per què em servirà això a la vida?”. Perquè passarà, no hauré fet res i suspendré. I la veritat, m’hauré quedat igual. El camí de la vida és complicat. Potser sí. Però no l’hem de fer més complicat del que és. Hi ha gent que plora perquè suspèn un examen i gent que intenta riure quan no té casa o quan se li ha mort algú proper. Gent que s’enfada quan no pot aconseguir guanyar un partit de futbol i gent que intenta ser feliç malgrat no tenir menjar. I aquesta és la gran diferència. Que uns ploren pel que no tenen malgrat tenir molt, mentre que altres valoren el que tenen malgrat tenir poc. Viuen la vida, accepten el que tenen i lluiten amb això i per això.

Jo sempre poso el mateix exemple. És molt típic, segur que alguna vegada ho haureu sentit. Crec que és d’algun text bíblic. És aquell que diu que era un pastor que anava caminant i de cop i volta va trobar dos camins. Un era llarg, ple de pedres i molt dur. En canvi l’altre era curt, asfaltat i fàcil de passar-lo. Malgrat ser tant diferents, ambdós camins portaven al mateix destí. Acabo aquí, tan me fa el que va decidir el pastor, però vist així tothom pensaria: “passaré pel fàcil. I per què no? Si els dos porten al mateix lloc…”. Bé, no estic dient que un sigui el correcte i l’altre no. L’únic que m’agradaria expressar sobre aquestes dues opcions és que moltes vegades, el viatge és millor que el destí, és més bonic i més apassionant. I això és el que moltes vegades ignorem. A vegades simplement volem aconseguir alguna cosa i busquem la manera més fàcil i senzilla per fer-la, quan l’objectiu essencial és el treball, l’esforç, el temps emprat o el camí. I això també passa amb la vida, ens oblidem del dia a dia i simplement no aprofitem aquest camí. Escollim sempre el fàcil. I no ens esforcem per aconseguir els propòsits.

Llavors ja tenim que l’objectiu de la vida és ser feliç i que som nosaltres els que ens hem d’esforçar per ser-ho. Que hem de valorar el que tenim i aprofitar cada moment. I sobretot lluitar, treballar i esforçar-nos. Perquè aquesta satisfacció de la feina ben feta, de fer una cosa per nosaltres mateixos, és simplement, una part d’aquesta felicitat. Un altre problema que tots tenim, és el fet de voler aconseguir grans coses i oblidar-nos de que la vida està composta per petites coses. I no és dolent voler molt. Però hem de saber dir prou, hem de saber parar, hem de trobar un límit. Perquè res és poc però molt és massa. Si aprenem a viure per dins, viurem de forma més senzilla per fora. I aprendrem que la vida no és necessàriament tenir-ho tot, o ser el millor en alguna cosa. L’objectiu és superar-se a un mateix i fer que tot sigui una mica millor. Tampoc és essencial prendre’ns la vida tan sèriament i sacrificar coses per aconseguir molt d’ella, jo encara no conec a ningú que n’hagi sortit viu. És important pensar en els altres. Que al cap i a la fi ens servirà per ser millors persones, per sentir-nos millors amb nosaltres mateixos i per tant, per ser més feliços.

Tampoc vull allargar-me molt més. Moltes de les coses que he dit tots les sabeu. El problema és que estem acostumats a sentir i no a escoltar. I tots volem que les coses que canviïn però sense moure un dit per canviar-les. I jo us convido a tots a posar el vostre gra de sorra per fer que tot vagi una mica millor. I per començar no cal res més que valorar una mica més la vida. Valorar el que tenim, intentar ser feliços i pensar una mica més en els altres. Perquè ja he dit que la vida s’ha de viure amb amor. És essencial tenir una persona al costat. I això ens aportarà encara més combustible per viure.

Ja per acabar m’agradaria recomanar-vos un llibre. És molt especial per mi. Es diu “Déjame que te cuente…” de Jorge Bucay. No estaria de més que us el compréssiu o el demanéssiu a la biblioteca. Tracta d’un home que vol saber més d’ell mateix i visita a un psicoanalista, en Jorge. Aquest per ajudar-lo, ho fa mitjançant contes, uns contes que ens ensenyaran a viure. A mi m’agradaria destacar-ne un, el conte de “Las ranitas en la nata”:

Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de crema. Inmediatamente sintieron que se hundían; era imposible nadar o flotar mucho tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio, las dos patalearon en la crema para llegar al borde del recipiente pero era inútil, sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sintieron que cada vez era más difícil salir a la superficie a respirar. Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de aquí, esta materia no es para nadar. Ya que voy a morir, no veo para qué prolongar este dolor. No entiendo qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”. Y dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez siendo literalmente tragada por el espeso líquido blanco. La otra rana, más persistente o quizás más tozuda, se dijo: “¡No hay caso! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo ya que la muerte me llega, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quisiera morir un segundo antes de que llegue mi hora”. Y siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar un centímetro. ¡Horas y horas! Y de pronto… de tanto patalear y agitar, agitar y patalear… La crema, se transformó en manteca. La rana sorprendida dio un salto y patinando llegó hasta el borde del pote. Desde allí, sólo le quedaba ir croando alegremente de regreso a casa.”

Pau

No hay chica en este planeta que no desee tener un cuerpo diez para sentirse sexy y querida, tanto por ella misma como por la gente de su alrededor, todas nos apuntamos al gimnasio, hacemos dietas estúpidas y algunas incluso dejan de comer, nos volvemos histéricas por una gran tontería. No sé realmente por qué hacemos estas cosas  pero en gran parte creo que es para gustar a los hombres, por ejemplo, cuando tienes un mal día, aparece ese chico tan guapo de tu clase y te tira un piropo, entonces te alegra el día.

Es muy importante quererse una misma y ser fuerte, con esta edad tenemos las hormonas revolucionadas, y si se tiene una baja autoestima, estás mucho más deprimido de lo normal y esto no debería ser así,  porque por ejemplo puedes fallar mucho en los estudios por falta de concentración.

Con este escrito quiero decir que no importa lo que digan los demás, ni tampoco importa si no le gustas al chico de tus sueños, solo decir que debemos centrarnos en nosotros mismos, pensar mucho en nuestro futuro y en las cosas que importan de verdad.

Clara