LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La paraula perdó és una paraula amb molts sentiments i que ara s’utilitza poc. Fins i tot, té una definició pròpia al diccionari. Però el meu objectiu és que la gent se n’adoni de que tothom es mereix ser perdonat, només si aquest s’arrepenteix i ha demanat perdó. Molta gent creu que demanar perdó és innecessari i pensen: “Ja se li passarà…”, però potser l’altre persona no pensa el mateix.

En aquests moments jo no estic gaire bé amb una persona molt important per mi. Aquesta persona és la meva amiga perquè, encara que estiguem enfadades, ella sap que me l’estimo i sempre que em necessiti jo l’ajudaré. Ella i jo hem viscut moltes experiències ja que ens coneixem des de primer de la Eso, encara que cap de les dues recordem com ens vam conèixer. He passat tot l’estiu amb ella, hem anat a la platja quasi cada dia, hem fet noves amistats, ens hem quedat a casa seva passant unes tardes magnífiques i per últim, però no menys important, hem enfortit la nostra amistat. És una persona impressionant i ja sap tot el que penso d’ella. Ens enfadem sovint (les dues tenim molt d’orgull) però al cap i a la fi, sempre són tonteries, encara que no suporto estar enfadada amb ella.

Així que, ja sabeu, deixeu enrere el vostre orgull. Això és el que jo faré, perquè, per molt que m’enfadi amb la meva amiga, ella sap que me l’estimo milions, simplement, la necessito. T’estimo nena.

Ruth Blanes

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Vaig començar a jugar a basquet al Vilassar de Dalt amb sis anys. M’hi vaig apuntar perquè un amic s’havia apuntat i vaig anar a provar. Aquell mateix any, abans de començar la lliga, ens van agafar a uns quants de cada equip i vam formar un equip. Per Setmana Santa, varem fer un torneig on varem quedar dècims.

Quan tenia vuit anys va arribar un entrenador que no m’agradava la seva manera d’entrenar-nos i per aquest motiu durant dues setmanes cada dilluns anava a entrenar a Premià De Dalt. Quan va començar la lliga va canviar la seva manera d’entrenar i vaig decidir quedar-me. Com he explicat a dalt per Setmana Santa varem tornar a anar al mateix torneig i aquest cop varem quedar vuitens.

Amb nou anys encara tenia el mateix entrenador i varem anar. Quan tenia nou anys continuava amb el mateix entrenador i aquest cop varem anar a un torneig de Nadal a la Seu d’Urgell i també al de Setmana Santa que anàvem cada any. Aquest cop varem quedar quarts i abans d’acabar la temporada ja vam pujar de categoria.

Als deu anys va ser l’últim any que vaig jugar amb el C.B Vilassar de Dalt. Vam fer la lliga amb un nou entrenador i al acabar la temporada ens vam acomiadar

Els onze anys no vaig jugar a basquet, però els dotze vaig voler tornar a jugar-hi, dubtava entre anar a jugar a Premià de Mar, Premià de Dalt o tornar a jugar a Vilassar de Dalt, li vaig preguntar a un amic que havia entrenat al Premià de Dalt, al Premià de Mar i que ara estava al Vilassar de Dalt. Aquest em va dir que el Premià de Dalt com a club era millor i que tenia els entrenadors amb més experiència i d’altra banda com que jo de petit vaig estar allà provant ja em coneixien.

El primer dia que vaig entrenar tenia molts nervis ja que no coneixia a ningú. El primer any va anar molt bé i em vaig fer amic de tothom i ens portàvem molt bé. Vam quedar segons a nivell B i aquest any estem a categoria A. De moment hem entrenat i hem jugat un torneig contra el Sant Cugat on ens van eliminar.

Oriol Blanch

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya

Jugo a futbol des dels cinc o sis anys. He perdut i he guanyat moltes vegades a la meva vida, però el que vull explicar ara  és el que em va passar fa uns dos anys amb l’equip de futbol on jugo.

M’he dedicat a aquest esport quasi tota la vida, però no sóc d’aquells que arribaran a ser estrelles del futbol, ni molt menys. La meva vida com a futbolista, encara que no hagi acabat, no ha sigut molt meritosa, però no em puc queixar, ja que he jugat contra molt bons equips. Cada any es fa una competició, una ‘’lliga’’, i com el nom diu és una lliga on tots els equips competeixen per ser el millor. Bé, tornem dos anys enrere, perquè vaig viure una anècdota que passa pocs cops a la vida d’un futbolista. Vam jugar molt bé aquesta temporada, vam guanyar gairebé tots els partits, però a vegades no és suficient com per guanyar la competició.

Durant la lliga, van haver factors de mala sort, com per exemple, vam fallar penaltis en partits decisius, ens van marcar gols molt desafortunats, vam perdre punts contra equips força fluixos…. Doncs aquests detalls són els que marquen la diferència al cap del temps. En tota la lliga vaig jugar trenta-dos partits.

Vaig perdre la lliga sencera per un punt! Sembla un acudit, però és molt real. Després de passar per això, m’he adonat que els detalls tan insignificants resulten ser els més importants.

David de Egea

Me’n recordo de l’últim dia de “cole” com si fos ahir, just quan havia acabat el crèdit de síntesi i m’estava acomiadant d’alguns companys i professors.

Ja s’havia acabat el curs i no tenia cap mena de preocupació, podria anar a la platja i a la piscina cada dia, quedar amb el amics fins tard sense haver-me de llevar d’hora al matí, podria fer tot el que em vingués de gust.

Però realment ha passat tot en un obrir i tancar d’ulls, no he tingut temps de fer tot el que volia, i a sobre ara comença un nou curs que pel que diuen és més difícil que l’anterior. I la veritat és que no en tinc gens de ganes de tornar-m’hi a ficar ni d’haver d’estudiar i fer deures cada tarda sense tenir temps de fer el que realment m’interessa.

Però una de les coses que em fa més ràbia és que aquest any no hi ha transport escolar hi he d’anar cada dia caminant de Cabrils a Vilassar amb la motxilla que pesa una bestiesa per culpa d’aquests llibres que cada any són més totxo.

En fi aquest any se’m fa molt pesat tornar a començar les classes.

Ara ja estic començant a comptar els dies que queden per a les vacances de Nadal.

Pol

Des de ben petit que jugo a futbol. Primer vaig començar en el futbol sala, concretament dos anys. Després em vaig adonar que m’agradava més el futbol 11 i em vaig apuntar al Vilassar de Dalt. Des de llavors porto jugant 7 anys al mateix equip. Però aquest any, he decidit marxar.

Al acabar la temporada de l’any passat, el meu entrenador em va comentar que al Premià de Mar els hi faltaven alguns jugadors i que si volia, podia anar a fer les proves. M’ho vaig estar pensant durant uns dies, però vaig decidir que si. Principalment perquè sempre havia jugat a segona divisió i ara tenia una bona oportunitat per jugar a preferent (dos categories més altes.)

Abans de que s’acabés l’escola ja vaig anar a entrenar un parell de dies al nou equip. Al primer entrenament estava bastant nerviós, ja que si no els hi agradaves als entrenadors, no entraves a l’equip. Al final de l’entrenament em va dir que per ser el primer dia no havia estat del tot malament, però que necessitava veure’m més entrenaments. Al següent entreno, ho vaig fer millor, ja no tenia tants nervis. I llavors, com a tots els equips, al cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip.

El dia del partit si que estava nerviós, i molt. Però al final em va sortir bé. Després del partit em va dir que haviem de parlar. Em va dir que li havia agradat i que estava dins l’equip.

Didac

Mi querida bicicleta,

No recuerdo muy bien la primera vez que me subí encima de ti, de eso ya hace mucho, yo era muy pequeña. Supongo que no me costó demasiado, siempre escucho a mi padre explicar que a los cinco minutos de conocernos ya íbamos las dos solas.

De las ruedecitas no podemos decir grandes cosas, porque pronto pasaron al olvido. Pero tú y yo, amiga mía, hemos pasado momentos inolvidables, como paseos bajo la lluvia, escapadas nocturnas, días soleados, días no tan soleados, risas y llantos.

Poco a poco, nos hicimos inseparables, formamos parte de un puzle de dos piezas, sin ti no me siento llena, me falta mi otra mitad, y esa mitad eres tú, mi querida bicicleta.

Mientras bajamos a toda velocidad por un sendero, o saltamos algún obstáculo me olvido de todo y desconecto del mundo, me relajo. Tú me transmites seguridad, aunque a la hora de hacer algún salto siempre me hace respeto, y tengo la duda de saltar o no saltar, como en el día a día la duda de hacer o no hacer algo, pero al final decido arriesgarme para no quedarme con la duda de: ¿qué hubiera pasado? y, ¡pam! Salto. Muchas de las veces sale bien y me siento orgullosa de haber tomado esa decisión, pero muchas otras sale mal, y caemos (esto lo sabes muy bien, ¿verdad?). Hay caídas dolorosas y caídas que no esperábamos, pero si algo he aprendido a lo largo de mi corta vida, es que después de cada caída hay que levantarse y seguir adelante.
Te quiere,

Carla.

Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.

Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.

Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.

Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.

Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.

S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!

Josep Maria Altés