LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per algunes persones, començar de nou pot ser fàcil, per altres difícil. Jo aquest any he començat una nova etapa: he canviat d’institut. Durant el final de curs passat i tot l’estiu he estat neguitosa pensant com seria la meva nova vida en aquell lloc desconegut; gent nova, classes diferents, noves amistats, professors nous, etc. A mesura que passava l’estiu m’anava informant de la gent que estudiava al Jaume Almera. El meu germà m’explicava com eren els professors i com funcionava tot en general.

El dia anterior de començar la rutina de nou, em sentia nerviosa.

Quan va sonar el despertador vaig pensar: “Ja ha arribat el dia”. Em vaig aixecar de seguida, ja que tenia ganes d’anar arreglada. Se’m va fer estrany llevar-me pel matí i pensar que no veuria les meves amigues en tot el dia, les trobava a faltar.

Vaig arribar a l’institut, de seguida una amiga em va acompanyar a la meva classe. Quan va sonar el timbre em vaig asseure a primera fila. Em sentia observada. A poc a poc va passar el mati, però jo continuava enyorant el meu antic cole. Al acabar les classes em vaig adonar que tampoc havia estat tan difícil integrar-se amb gent nova.

Gairebé ha passat un mes des d’aquell dia. Quina diferència! Ja he fet nous amics, cada cop vaig agafant més confiança en el grup. De mica en mica també vaig coneixent els professors i la seva manera de ser. No obstant això, continuo pensant en els meus amics i antics profes.

Crec, però, que aquest canvi m’ha servit per reflexionar. Els canvis comporten noves situacions i el adaptar-nos ens fa madurar. Jo de moment vaig guanyant: segueixo conservant les meves antigues amigues i a més a més estic coneixent gent que pinta fantàstica. Espero que en un futur arribin a formar part de les persones especials de la meva vida.

Paula.

Fa tres anys quan anava a l’escola (El Hoy Alfaro) em vaig perdre a la ciutat de Quito. En sortir de classe, a les vuit de la nit, vaig agafar el Trole (és un tipus d’autobús doble enganxat per la meitat) aquest Trole no era el correcte, em vaig equivocar i vaig acabar al sud.

Aquell dia, jo hauria d’haver agafat el Trole cap al Centre Nord, però com em vaig perdre, vaig demanar ajuda a la policia del centre sud, ja que li preguntava a la gent i no em feien cas, i vaig anar a l’estació de la “Dinapen” que es troba a la terminal.

Un cop allà, la policia em van preguntar d’on era, és a dir, de quin lloc havia vingut i què feia pel centre sud, ells em van demanar els meus documents personals, els números de telèfon, la direcció d’on vivia amb el nom dels meus avis i a quina escola anava. Ells van trucar els meus avis i a la meva tieta i després de dues hores, van venir a buscar-me. En tornar cap a casa, la meva família estava preocupada i em van dir que els expliqués com m’havia perdut i els vaig explicar que em vaig equivocar al agafar el Trole.

Finalment, aquesta experiència em va servir de molta ajuda, ja que en el present em fixo sempre quan agafo el autobús de no equivocar-me.

Stuart Infante

Hace 6 años practicaba un deporte cualquiera. Normalmente los padres deciden futbol para los niños, ballet para las niñas y una vez empiezas a crecer y te haces como persona empiezas a saber el que realmente quieres aunque a veces decides cosas porque sí. Este es mi caso; a los 9 años después de estar 6 años haciendo ballet, natación y música decidí dejarlo todo por un deporte llamado waterpolo. Mi padre llevaba toda la vida jugando pero a mi, sinceramente, nunca me había llamado la atención.

Todo empezó un día mientras estaba nadando cuando se me acercó una de las monitoras a decirme que si me interesaría probarlo. En aquel momento respondí que sí como podía haber dicho que no. Al probarlo me gustó, era diferente a todo lo que había hecho anteriormente, era un deporte en equipo y donde toda la elegancia de la danza y la música se dejaba fuera del agua. Desde mi punto de vista lo veía así, pero tuve que escoger, no podía hacerlo todo; empezar con el waterpolo significaba entrenar cada día y sacrificar todo lo otro.

Los primeros años eran aburridos, jugaba pocos minutos porque era la más pequeña del equipo y porque jugaba una categoría superior que no me correspondía. Dos veranos después llegaron más niñas de mi edad y los entrenadores decidieron que hiciésemos equipos mixtos. Allí aprendimos muchísimo, seguramente más de lo que había aprendido durante 2 años anteriores, el porqué no lo sé. Aquel año a dos niñas de mi equipo y a mi nos seleccionaron para jugar con la preselección catalana de waterpolo y así estuvimos 4 años hasta el día de hoy.

Al principio era una alegría para todas estar en la selección catalana muy a pesar del enorme esfuerzo y dedicación, pero a medida que iba pasando el tiempo te cuestionabas si valía la pena lo que una estaba viviendo. Cada miércoles teníamos que ir a Sant Cugat a entrenar, todos los puentes, cada dos fines de semana y en las vacaciones de navidad. Esto suponía muchas veces no poder estar con tus amigos por lo que me llegaba a plantear si me estaba perdiendo momentos y más de una vez lo habría dejado todo pero siempre tenía a mis padres que me ayudaban a reflexionar lo que realmente quería.

Y ahora me doy cuenta que no he perdido el tiempo aunque no he podido muchas veces estar con amigos pero, por otro lado, he ganado dos amigas de verdad con las que hemos vivido muchísimos momentos juntas. He vivido experiencias que no mucha gente puede vivir, y finalmente ahora he pasado de jugar unos pocos minutos a ser la portera titular del cadete y del juvenil. He aprendido algo muy importante en la vida, que si te sacrificas por una cosa al final consigues eso y más.

Andrea Jiménez García.

Libertad, es difícil explicar lo que es, coloquialmente hablando, diríamos que la libertad es la capacidad que tiene el ser humano de poder obrar según su propia voluntad, a lo largo de su vida. Por lo que es responsable de sus actos. Todos somos responsables de nuestros actos, y cada uno de nosotros es libre de juzgar, pero únicamente a uno mismo. Nadie puede creer que tiene la libertad de juzgar a los demás, cada persona es como es y ninguno de nosotros deberíamos intentar cambiar a los demás, ya que juzgando, lo que hacemos es intentar que las personas rectifiquen y se parezcan más a nosotros mismos. Todos cometemos errores, somos humanos y esos errores dan pie a los demás, para empezar a juzgar. Hay personas con diferente color de piel que nosotros, que hablan diferente, visten distinto, y normalmente, cuando las vemos, juzgamos.

Una consideración filosófica es la de Isaiah Berlin, que señala una importante diferencia entre la libertad positiva y la libertad negativa. Por ejemplo, la libertad de la opresión y la libertad para desarrollar el potencial propio. Estos dos tipos de libertad son, en realidad, las que se reflejan en la Declaración Universal de los Derechos Humanos. La ética filosófica señala que la libertad es inherente al hombre, es un dato fundamental originario de la existencia humana, fundamentado en la autoconciencia y la responsabilidad moral.

Llegando al final, solo se puede decir que es una gran injusticia ser juzgado por personas que deberían fijarse más en sus problemas que en los de la otra gente. Espero que este mundo, pueda llegar a cambiar.

Clara

He jugat tota la meva vida a futbol. De ben petit ja hi jugava al jardí de casa meva amb el meu germà. Als 6 anys vaig començar a jugar al club de Vilassar de Dalt. La primera temporada vaig marcar 13 gols i la següent, 35. Aquell any  vam guanyar la lliga. Al cap d’un temps vaig passar de jugar a futbol 7 a futbol 11. En aquells moment, per mi, el futbol només era una afició i una manera de divertir-me juntament amb els meus amics.

Però aquest estiu tot ha canviat. Un entrenador del Premià de Mar em va trucar a casa per comunicar-me que estava formant un equip i estava interessat en mi. En aquell moment no m’ho creia, perquè sempre havia estat jugant a segona divisió i el Premià estava  dues divisions per damunt, a preferent.  El meu pare i jo vam anar tot decidits a parlar amb l’entrenador. Aquest ens va informar dels objectius que es proposava i del que m’exigia com a jugador del seu equip. Vaig decidir provar, veure  com m’ anava. El meu primer partit que vaig jugar amb el Premià ho vaig fer bastant bé i vam guanyar el torneig en què participàvem tres equips; però el següent no vam tenir tanta sort i vam perdre. En sortir del vestidor, després del torneig, l’entrenador em va cridar i em va dir que comptava amb mi per tota la temporada.

Jugar en aquesta nova divisió, per mi, és molt  més difícil que el que feia fins ara, perquè l’entrenador exigeix molt  i si no ho  fas, no jugues. Els equips contraris són molt més competitius i ens enfrontarem contra alguns amb molt de prestigi, com el Barça, l’Espanyol… Tot això em suposa ser més responsable i més autoexigent, però em sento molt orgullós i content de què l’entrenador del Premià s’hagi fixat en la meva manera de jugar. Després de molts anys jugant a futbol m’he sentit valorat. Aquest fet m’ha fet molt feliç.

Marc

La paraula perdó és una paraula amb molts sentiments i que ara s’utilitza poc. Fins i tot, té una definició pròpia al diccionari. Però el meu objectiu és que la gent se n’adoni de que tothom es mereix ser perdonat, només si aquest s’arrepenteix i ha demanat perdó. Molta gent creu que demanar perdó és innecessari i pensen: “Ja se li passarà…”, però potser l’altre persona no pensa el mateix.

En aquests moments jo no estic gaire bé amb una persona molt important per mi. Aquesta persona és la meva amiga perquè, encara que estiguem enfadades, ella sap que me l’estimo i sempre que em necessiti jo l’ajudaré. Ella i jo hem viscut moltes experiències ja que ens coneixem des de primer de la Eso, encara que cap de les dues recordem com ens vam conèixer. He passat tot l’estiu amb ella, hem anat a la platja quasi cada dia, hem fet noves amistats, ens hem quedat a casa seva passant unes tardes magnífiques i per últim, però no menys important, hem enfortit la nostra amistat. És una persona impressionant i ja sap tot el que penso d’ella. Ens enfadem sovint (les dues tenim molt d’orgull) però al cap i a la fi, sempre són tonteries, encara que no suporto estar enfadada amb ella.

Així que, ja sabeu, deixeu enrere el vostre orgull. Això és el que jo faré, perquè, per molt que m’enfadi amb la meva amiga, ella sap que me l’estimo milions, simplement, la necessito. T’estimo nena.

Ruth Blanes

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Vaig començar a jugar a basquet al Vilassar de Dalt amb sis anys. M’hi vaig apuntar perquè un amic s’havia apuntat i vaig anar a provar. Aquell mateix any, abans de començar la lliga, ens van agafar a uns quants de cada equip i vam formar un equip. Per Setmana Santa, varem fer un torneig on varem quedar dècims.

Quan tenia vuit anys va arribar un entrenador que no m’agradava la seva manera d’entrenar-nos i per aquest motiu durant dues setmanes cada dilluns anava a entrenar a Premià De Dalt. Quan va començar la lliga va canviar la seva manera d’entrenar i vaig decidir quedar-me. Com he explicat a dalt per Setmana Santa varem tornar a anar al mateix torneig i aquest cop varem quedar vuitens.

Amb nou anys encara tenia el mateix entrenador i varem anar. Quan tenia nou anys continuava amb el mateix entrenador i aquest cop varem anar a un torneig de Nadal a la Seu d’Urgell i també al de Setmana Santa que anàvem cada any. Aquest cop varem quedar quarts i abans d’acabar la temporada ja vam pujar de categoria.

Als deu anys va ser l’últim any que vaig jugar amb el C.B Vilassar de Dalt. Vam fer la lliga amb un nou entrenador i al acabar la temporada ens vam acomiadar

Els onze anys no vaig jugar a basquet, però els dotze vaig voler tornar a jugar-hi, dubtava entre anar a jugar a Premià de Mar, Premià de Dalt o tornar a jugar a Vilassar de Dalt, li vaig preguntar a un amic que havia entrenat al Premià de Dalt, al Premià de Mar i que ara estava al Vilassar de Dalt. Aquest em va dir que el Premià de Dalt com a club era millor i que tenia els entrenadors amb més experiència i d’altra banda com que jo de petit vaig estar allà provant ja em coneixien.

El primer dia que vaig entrenar tenia molts nervis ja que no coneixia a ningú. El primer any va anar molt bé i em vaig fer amic de tothom i ens portàvem molt bé. Vam quedar segons a nivell B i aquest any estem a categoria A. De moment hem entrenat i hem jugat un torneig contra el Sant Cugat on ens van eliminar.

Oriol Blanch

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya