LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ara ja farà dos anys que faig jazz, aquest tipus de ball és un tipus de ballet modern, a final de curs sempre es fa un festival. Amb aquest escrit vull explicar com em vaig sentir a l’hora de fer aquest festival, i com em sento fent aquest tipus de ball.

Arribes al teatre tota estressada, entres rapid perquè fas tard, quan baixes als “camerinos” veus tothom estresat, donant voltes, corrent pels passadisos, gent vestint-se i maquillant-se. Tu vas caminant mentre veus tot l’ambient i tu que ja estas nerviosa et poses més i més. Arribes al vestuari on has de canviar-te, començes a treure’t la roba i et vesteixes, et maquilles i et pentines, i ara només queda esperar a que arribi la actuació, per sortir a l’escenari.

Ara ja ha arribat el moment pugem a dalt, estan fent l’actuació abans de la meva, i et prepares et cau una gota de suor, i ara si, haig d’estar més preparada que mai. Comença a sonar una música de fons les llums s’il·luminen i comences a moure’t, estàs nerviosa, el cap et recorren les paraules de “i si ho faig malament, i si m’equivoco…”. Però tot i així continues amb un somriure a la cara, fent el que més t’agrada. S’acaba l’actuació creus que ja has acabat tots els teus nervis ja han passat, però no. Baixo corrent cap a baix, i em canvio perquè encara em queda un altre ball, em vesteixo de la nova manera i em maquillo un altre cop. Ara si, pujo cap a dalt i em cau una altra gota suor, i la música torna a sonar i les llums es tornen a il·luminar. Però un cosa comuna que hi ha entre els dos balls, és el gran somriure a la cara que tinc, mentre faig el que més m’agrada, ballar.

Gisela

“Va a ser increíble”, eso es lo primero que dijo Sandra al bajar del avión y poner los pies en tierra alemana. Hay que decir que la bonita frase del primer día quedó eclipsada por unos cuantos “qué asco de cama”, “qué malo está ésto” y “cómo me duelen los pies” con los que Sandra nos alegraba los días. Pero aquella frase, una vez que ya te has ido de allí, se recuerda más que cualquier valoración negativa.

Una larga caminata por el centro histórico de Berlín, descubriendo el palacio rojo comunista y el Check Point Charlie, una visita muy emocionante al barrio judío, el muro de Berlín decorado con grandes y preciosos grafittis, el museo de Pérgamo, justo delante del sospechosamente sencillo pisito de la señora Merkel, Alexander Platz, una triste visita por el campo de concentración de Sachsenhausen, la puerta de Brandemburg (tapada por camiones), el impresionante parlamento alemán… me dejo muchísimas cosas, pero creo que no acabaría nunca.

La palabra que se le pondría atribuir al viaje es “intenso”, pues visitamos muchos lugares y dimos muchas vueltas. Berlín es una ciudad que parece no acabarse nunca, y a mí me daba la sensación de que, aunque ya había pasado por una calle, volvía a descubrir cosas nuevas en ella que la primera vez se me habían pasado por alto: una inscripción en el suelo, una tienda de baratijas y cosas interesantes o una perspectiva preciosa de un edificio que nuestro querido guía nos había mencionado y yo no me había enterado del nombre por intentar hacer una fotografía.

Por cierto, muchas gracias a Martí por sus pausadas, claras e interesantísimas explicaciones (¡deberías dedicarte a la docencia!). Y gracias a Marina, también, que yo no pude escucharla pero valoro la ayuda que nos prestó cuando aquel camarero de un pequeño restaurante no nos entendía ni una palabra y ella acudió en nuestro rescate.

Sé que es un poco tarde para escribir una crónica del viaje, pero el cansancio de los días y la falta de tiempo no ayudaban a que me pusiera a narrar. Siento de corazón, Altés, haberte dejado solo en esto. Como dicen que más vale tarde que nunca, tengo que decir que realmente la frase de Sandra se cumplió y fue un viaje increíble. Con sus “peros”, sus problemas y sus todos, creo que nadie lo olvidará nunca, y en el caso de que alguien olvide algún detalle, siempre quedarán esas preciosas fotos guardadas en un rinconcito del ordenador.

Ana

Ahir vam tornar del viatge de final de curs de 4t d’eso 2012. Va ser una experiencia força interessant i entretinguda.

El primer dia vam arribar a l’aeroport de Berlin desde Barcelona i després directes cap a l’hotel, allà ens van deixar un temps per deixar les maletes en una  habitació, anar al bany i preparar-nos per la sortida que teniem prevista aquella tarda, una petita visita guiada d’una part de la ciutat. Els dos guies eren catalans i fins i tot una era vilassarenc. Jo vaig fer la visita amb la Marina que ens va portar per molts llocs d’interès turístic com el Check Point Charlie entre d’altres. En acabar la visita varem tornar per fi a l’hotel on vam poder descansar a les nostres respectives habitacions. Estàvem distribuits en dos pisos diferents, el  tercer i el setè, jo em trobava al tercer pis i compartia habitació amb alguns dels meus amics, aquesta era tamany bastant acceptable amb vuit llits i un lavabo proveït de vàter, dutxa i pica.
El despertar era potser el que més mandra provocava entre els companys, sentir el despertador a les set i quart i haver-se d’aixecar per arribar a les vuit a l’esmorçar.

Els següents dos  dies van acabar sent gairebé el mateix, pel matí visita amb una mica de lleure i per la tarda més temps lliure fins a l’hora  de sopar. El sopar de l’hotel per a mi era bastant dolent així que menjava un xic del que hi havia, com si fos un primer plat, i més tard em comprava alguna cosa pel carrer. El dijous va ser la tant esperada visita del camp de concentració.  Els barracons i les instal·lacions del camp no semblaven gens estarrifants, però el que amagaven pasaria a la historia com l’holocaust ja que es van matar  milers de víctimes per culpa d’una ideologia que tot i que semblava oblidada, ha tornat a rebrotar una mica en alguna països.

L’últim dia ens van donar temps lliure pel matí per donar una última volta a Berlin i fer els preparatius del retorn a casa. Penso que ha estat un viatge inolvlidable que mai oblidaré.

David

Ahir a quarts de vuit de la tarda arribàvem a l’institut. Cansats però molt satisfets de la nostra estada a Berlín. El balanç general és molt satisfactori, i bona part del mèrit cal atribuir-lo a en Martí, que ens ha fet sentir i comprendre la ciutat (gràcies Martí). Ell i la Marina s’acomiadaven de nosaltres a l’aeroport de Tegel, on a tres quarts de tres s’enlairà l’avió que ens retornà a casa. Era el principi del final d’un viatge que a tots ens havia semblat curt, molt curt.

El matí no podia donar per a gaire: després d’esmorzar, fer maletes, baixar llençols i tovalloles al magatzem de la bogaderia i fer una breu ullada lliure a algun racó de Berlín, fins a retrobar-nos a l’hotel a dos quarts de dotze per agafar l’autobús que ens portà a l’aeroport, això va ser tot (els profes vam fer un intercanvi d’impressions amb alguns protagonistes d’incidents de la nit de comiat, i uns i altres ens vam quedar sense aquesta darrera passejada).

A l’aeroport de Barcelona ens vàrem acomiadar de la Natàlia, que avui ja vola cap al Canadà. Alguns tenien els pares que els esperaven, però la majoria vam agafar l’autocar cap a casa. Ara Berlín ja és al record i a les fotografies que serviran per recordar-nos que hem passat uns dies fantàstics plegats.

Josep Maria

No hi ha hagut sort amb el temps. Bé, com que és una gran veritat que mai plou a gust de tothom, potser caldrà dir que avui no ha plogut al nostre gust. Així que hem pogut passejar com berlinesos normals, és a dir, com si la pluja no ens afectés. No exagerem, però, perquè la pluja ha estat força intermitent.

Metro fins a Postdamer Platz i, a partir d’aquí cap a la porta de Brandemburg. Abans d’arribar-hi, però, ens hem passejat per l’impressionant i laberíntic bosc de monolits de l’Holocaust Mahnmal, immens recordarori dels assassinats al bell mig de la ciutat.

En arribar a la Porta de Brandemburg ens l’hem trobada envoltada d’una super instalació de pantalles gegants, preparades per l’eurocopa. Això no ens ha privat de fer-nos les fotografies de grup corresponents. Després del ritual fotogràfic ens hem adreçat cap al Bundestag, on teníem visita programada. Abans de la visita, però, hem pogut esmorzar i passejar pels voltants.

A dos quarts d’una hem començat la visita al Parlament després de superar les mesures de seguretat habituals en aquests llocs. La cúpula ha impressionat tothom. Hem anat pujant per la rampa espiral amb les nostres audioguies que ens anaven explicant pas a pas els elements del paisatge que anavem veient, entre d’altres la cancelleria on la senyora Merkel va rebent els mandataris europeus per donar-los les instruccions pertinents. Per cert que ahir vam estar davant de casa seva, un edifici ben normal just davant del Museu de Pèrgam.

Després de la visita, hem quedat que teníem la tarda lliure fins l’hora de sopar a les set. Ara ja hem sopat i anirem a la zona de Kreuzberg on hi trobarem música al carrer. Aviam com va!

Fins demà

Josep Maria

Sachsenhausen ha estat el gran protagonista del dia. Després desmorzar, dos autobusos ens han portat fins al camp de concentració/extermini. El trajecte des de l´Hotel ha durat una mitja hora, i en Martí i en Joan (que avui substituia la Marina) ens han guiat a través de la història d’aquest prototip a petita escala dels que havien de ser els grans camps d’extermini nazis. El cel estava ben cobert i el dia ha estat ben gris, de manera que poc després d’iniciar la visita ha començat a plovisquejar i ja no ha parat en tot el dia. Això ha introduit un element d’incomoditat a una visita que hauríem preferit més tranquila, però també ens ha permès prendre consciència de les dures condicions de la vida quotidiana de les desenes de milers de persones que finalment van morir en aquest camp.

La visita ha estat del tot corprenedora per a tots i completava els elements d’història presentats en dies anteriors, però també permetia posar imatges i vivències molt concretes a coneixements de la història recent d’Europa que els nois i noies han treballat aquest curs. Penso que ha estat una experiència realment profitosa.

La pluja ens ha obligat a dinar a l’hotel el pícnic que ens havien preparat (substituia un sopar que ens devien!), i hem quedat de retrobar-nos per sopar a les set de la tarda. Han pogut passejar lliurement sota la pluja berlinesa durant aquestes hores de la tarda.

Al vespre, després de sopar hem fet reunió general per repassar alguns elements que no acabaven de funcionar en la disciplina nocturna, a fi que tothom es prengui seriosament la necessitat de tenir present que no estan sols a l’hotel i que per això estan les normes. Confio que aquesta nit no hi haurà els problemes, petits o grans, que hi ha hagut en les altres nits!

Demà estaria bé que no ens plogués en la nostra visita als monuments més emblemàtics de la ciutat, i que ens poguessim fer unes fantàstiques fotos amb un rerafons ben lluminós.

Josep Maria

Havent esmorzat, metro i (després de les explicacions de la Marina i en Martí sobre la trista i bàrbara històtia i les característiques del mur) passejada intensa pel fragment de kilòmetre llarg de mur decorat per artistes diversos a Mühlenstrasse, ran del Spree, el riu de Berlín. Tothom ha fet moltes fotografies dels fantàstics graffitti. Un autèntic museu a l’aire lliure.

Un cop reagrupats, ens hem endinsat en el peculiar ambient del barri jueu, hem visitat la casa ocupa “Tacheless”, ens hem aturat davant la fantàstica sinagoga del barri i hem visitat el cementiri jueu. Les explicacions sobre la història dels crims del nazisme han estat sempre corprenedores i es notava en el silenci dels oients esgarrifats. També hem pogut apreciar les plaques que, al paviment davant de les seves cases, indiquen el nom, l’edat i l’any i lloc d’assassinat de les persones que hi vivien abans de ser portades als camps de concentració. Els detalls sobre aquest negre episodi en la història de la humanitat ens els han reservat per la visita de demà.

Després de dinar (en un lloc massa turístic) hem fet la visita a l’espectacular Museu de Pèrgam. Indescriptible. Ha agradat molt, a pesar del cansament acumulat. I després de la visita, cap a les quatre (havíem iniciat la visita a les dues), ens hem dispersat, armats amb els corresponents bitllets de transport públic, de manera que cadascú pogués fer la passejada que li vingués més de gust. La cita era a dos quarts de vuit a l’hotel, per sopar. Ara ja hem sopat i els que ho han volgut han pogut sortir a fer una passejada (fins les onze). Molts, massa cansats, han preferit quedar-se a l’hotel.

L’ambient segueix fantàstic i amb moltes ganes de seguir gaudint de la ciutat. Demà serà un altre dia.

Josep Maria

És tard i tothom és a l’habitació. Havíem quedat que escriuríem alguna cosa cada dia i hi havia corresponsals, però s’ha fet tard i val més que descansin, que el dia ha estat prou ple d’emocions. El vol ha estat molt agradable i Berlin ens ha acollit amb una llum fantàstica i una calor notable. A l’aeroport Tegel ja ens esperaven en Martí i la Marina, que des d’aleshores ens han estat acompanyant. En primer lloc fins a l’hotel (Hostel per a joves), on hem deixat les maletes i prou, perquè anàvem una mica amb retard (l’avió no ha estat gaire puntual). Després hem iniciat la nostra primera caminada per la ciutat. No m’hi entretindré, però hem agafat el metro fins a Alexanderplatz i des d’allí hem fet una bona caminada pel centre històric amb les corresponents explicacions de la Marina i en Martí (estàvem dividits en dos grups per fer-ho possible). El trajecte ens ha permès viatjar des del Berlín medieval fins al Berlín contemporani (hem acabat al check point Charlie).

A mitja passejada ens ha caigut al damunt un bon xàfec just davant de la Staatsoper (ens ha protegit una columnata venerable que aixoplugava tots els turistes que anaven passant), però després de mitja hora hem pogut reprendre el camí amb una atmosfera més neta i més fresca. Als volts del check point Charlie han aparegut els primers símptomes de cansament entre el personal i s’ha decidit que ers hora de sopar, així que ens hem repartit pels abundants locals de restauració de la zona, tot quedant a dos quarts de dèu davant les restes del mur. Després en metro cap a l´hotel.

A l’hotel hens ha costat arreglar el tema del repartiment d’habitacions (hi havia una confusió en la informació de què disposàvem, i ho hem hagut de reconstruir tot de nou, amb els nervis i el cansament al damunt). Ha estat l’únic incident que hauria estat millor estalviar-se.

El clima general al grup ha estat molt agradable. S’ho estan passant molt bè tot descobrint una ciutat fantàstica. Demà seguirem. A les vuit tots a esmorzar! Demà una altra crònica, esperem que més elaborada. Auf wiedersehen!

Josep Maria

Hola, estimats nens i nenes, em costa això “d’alumnes”…

Aquí, amb el balcó obert de bat a bat i veient els arbres d’un parc molt bonic, us escric a tots i a totes. També tinc un cola-cao al costat.

Ja sabeu que a la Roser (profe) mai li falten paraules, que us fa riure tant com pot, que és enginyosa, ocurrent…bla,bla,bla. De vegades, jo crec, que va una mica “passada de voltes”…

Quan entra en una aula se li conecta el “xip” d’actuar perquè, vosaltres, el seu públic, us avorriu el menys possible i…els coneixements entrin lliscant per damunt d’espantosos mapes d’Espanya, “Cervantes i el seu germà en un vaixell de guerra”, o jo què sé el que es pot arribar a fer per amor a l’ensenyament –a vosaltres-.

La Roser, profe, també busca a Serrat cantant a Machado, o “aviam si tenim sort i trobem algun quadre del XIX o XX, amb sexe”. Guixos de colors, pissarres electromagnètiques que escriuen soles, “escombrem que això sembla una cort de porcs” “qui ha llençat el tetra-brick del suc???” “Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula ???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois).

Ep! No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Què baixis i t’apuntis!!! Què callis.., perquè sí, perquè ho dic jo que sóc la que mano!!!” o “Joder, que de 30 només hi ha tres llibres de lectura!!!!!. I ara què fem? eh? Què fem tota l’hora???? Molt bé, doncs un dictat d’una hora i a joderse”

O els petitons de segon d’ESO que han après amb la Roser, que les paraules es relacionen, entre elles, formant núvols que es dibuixen a la pissarra i que poden ser de colors, com els mandales que tenim amagats perquè ningú sàpiga que quan estem molt cansats: “toca mandala”.

Però, hi ha una altra Roser, que és la que avui us escriu, silenciosa, gens histriònica (teatral), que ha rebut àvidament (amb molta necessitat) totes les mostres d’amor que li heu fet arribar: les fotografies, els encàrrecs, els records, el ram de flors, els bombons… i que us diu que us estima amb tot el cor.

Gràcies “carinyos”, que deia la Tere Buj.

Roser

La veritat és que sembla ahir mateix quan els professors ens van acomiadar de l’escola i ens van dir que ja ens fèiem grans, aquell any érem els més grans i ens sentíem segurs, les classes eren fàcils, les hores passaven ràpid, els dies volaven… Però com sempre tot acaba, i efectivament sense adonar-nos ja ens vam trobar en aquell lloc tan imponent: L’INSTITUT, el primer dia va ser per recordar, érem els més petits i tot ens semblava gran, jo en particular no em sentia gaire segur, sobretot perquè tothom m’havia dit que hi hauria un gran canvi de l’escola a l’institut i això m’espantava molt. Tot i això l’any va passar molt bé.

I al cap de tres anys aquí ens trobem, en el final de la ESO, els anys han passat volant i ara ja estem acabant 4t i a punt de començar el batxillerat!! Ha sigut un bon curs, tranquil, entretingut i personalment un curs amb moltes experiències de tot tipus… Tanmateix també ha sigut un curs per començar a pensar en el futur, cosa que no m’ha agradat gaire, crec que encara som molt joves per pensar en què volem ser de grans i a molts de nosaltres ens costa trobar la nostra vocació.

Ah! i ja em descuidava! La millor part d’estar al final d’aquest curs és el viatge que es fa. Nosaltres hem triat Berlín, jo vaig votar-ho per tant estic content d’anar-hi. El viatge serà per descansar de l’Institut, i sobretot per passar-s’ho molt bé amb tots els amics. El que farem allà serà visitar molts museus, i aprendre molt de la història d’una ciutat molt especial com Berlín. En definitiva ha sigut un any esplèndid i amb moltes experiències!!

Gerard