LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.

“Ja passen vint minuts de l’hora; com és que no comencen?”-comento-. “Aquest país és així” -em respon- “això seria impensable a França o a Alemanya” -conclou el meu interlocutor, contundent, abans d’iniciar un llarg discurs entorn de les virtuts cíviques dels habitants d’aquests països, virtuts que contraposa a la lamentable “manca d’organització, rigor i civisme” que es pot observar arreu a casa nostra-. Ho afirma amb tal seguretat que ningú no gosaria pas contradir-lo. El cas és, però, que ell encara no fa ni deu minuts que ha arribat!

Suposo que l’hauria de respondre posant de manifest la incoherència entre les seves paraules i la seva conducta, tot fent-li notar el seu retard, però de seguida desisteixo. Estic convençut que m’explicarà els embolics i entrebancs que ha hagut de patir, i no em ve de gust que m’expliqui la seva vida. No és la primera vegada que ens trobem tots dos en una situació semblant i que he de suportar les raons per les quals, en mig d’un oceà de bàrbars deixats i mal educats, ell és una illa de civisme amb butlla especial per arribar tard. Els seus retards són accidents inevitables. Els dels altres, manifestacions d’un país essencialment endarrerit i tercermundista.

El meu acompanyant sosté que, acostumats com estem a no protestar educada però enèrgicament davant d’aquestes coses -aparentment petites però fonamentals- hem acabat construint una societat mancada de rigor i d’autoexigència. Davant del retard d’avui, per exemple, sosté que no m’hauria de limitar a una protesta amb veu baixa, que no arriba a ningú. Hauria de presentar una reclamació  formal (per escrit, és clar) als responsables de l’espectacle per tal que no pensin que ja ens està bé que comencin quan els vingui de gust. Tal vegada té raó. Ens cal millorar “detalls”, com ara ser puntuals, escoltar-nos més, no cridar, etc. que faciliten la convivència. I segurament també hauríem de ser menys condescendents davant dels incompliments de valors cívics com aquests i tants altres. Però no avançarem pas amb paraules (ni que siguin escrites): al meu acompanyant li fallen els fets.

Josep Maria

Un dia d’estiu d’allò més assolellat, vaig decidir anar a comprar el pà. Eren les dotze i mitja del migdia, quan de cop i volta se’m va ocórrer anar a fer un tomb i així estalviar-li feina al meus pares. Vaig sortir de casa caminant tot tranquil.

Al arribar al poble, vaig haver de prendre una decisió; a quina botiga anava a comprar el pa. No va ser gaire difícil, i vaig decidir anar a la “Bleda”. Tot just arribar a la botiga, vaig picar el timbre. “Ding” “dong”, i ningú m’obria. Vaig estar esperant cinc minuts, fins que vaig decidir saber el que passava, ja que la panederia estava oberta. Jo, vaig enfilar-me, i per un petit espai, vaig observar tot el que passava. El paneder, estava molt ocupat parlant amb una senyoreta molt atractiva, i vaig entendre, que se li en fotia que estigués picant el timbre, i a més un vailet com jo.

Davant aquella situació, vaig sentir-me impotent, perquè veia que no podia fer-hi res. Jo, que estava molt enfadat i amb cara de pomes agres, vaig marxar a la panederia més propera: “La Figa”, on allà si que van atendre’m bé.

Gerard Sanchez

Ja fa temps que ho estic pensant. Però que és el que vull de debò? De què vull treballar? A què em vull dedicar?

Aquest any hem hagut d’escollir quin itinerari volíem fer, per començar a enfocar més les nostres vides en el que volem estudiar. Però i si no ho tens clar, què has de fer? Jo vaig escollir l’itinerari humanístic-social, ja que les lletres m’agradaven. Però com que no estava segura, vaig demanar consell als meus pares. Ells hem van dir que havia d’escollir el que més m’agradés, que a tot arreu hi hauria alguna assignatura que no m’agradaria. Però no em va servir de gaire el que em van dir perquè no sabia què volia. Llavors vaig demanar l’opinió dels meus pares i la meva mare em va dir que ella faria el humanístic, ja que a ella li agraden les lletres. EL meu pare em va dir tot el contrari, que ell escolliria el científic, ja que a ell li agraden els números. Tot això encara em va confondre més. Llavors preguntant a professors i a amics, em van dir que el científic era el que tenia més sortides i que si més endavant volia fer el batxillerat científic i ara continuava amb el 4rt humanístic hauria perdut aquest any.

Al final, vaig demanar que em canviessin al científic, ja que tampoc em desagradava.

Crec que som massa joves per decidir ja el nostre futur, i més jo que sóc bastant indecisa i encara no sé el que vull, però si no, quan ho hauríem de fer?

Estefi

Jo estava a la dutxa tan tranquil·la, com sempre relaxada. Tardo com trenta minuts en acabar. Em vesteixo, em pentino, m’asseco el cabell. Surto del lavabo. M’assec al sofà i acaricio a la meva gossa. Em poso a mirar la tele. Estic sola.

Al cap d’un quart d’hora sento sorolls d’algú que no pot respirar. Em giro cap a l’entrada de casa i observo a la meva gossa que està tremolant i fa uns sorolls molt estranys, vaig cap a ella corrents, jo estava molt espantada no sabia el que li passava a la meva gosseta que feia quinze minuts estava tan tranquil·la com sempre. M’hi vaig acostar i la vaig fer caminar, es pot dir que actuava com una persona quan va tan borratxa, que va d’un costat a l’altre sense ser conscient del que fa, doncs així actuava l’animalet. La vaig agafar en braços i la vaig estirar al sofà perquè es calmés, la veia patir com si li costés respirar i al mateix temps no parava de moure’s. vaig trucar corrents a la meva mare i va venir en un tres i no res. Ens la vam emportar al veterinari i ens van dir que només va ser un ensurt, li havia agafat un atac epilèptic.

Jo no en tenia ni idea que els gossos també en poguessin tenir d’epilèpsia. Jo només tenia ganes de plorar perquè ho havia passat molt malament veient a la meva gossa patir. El veterinari em va tranquil·litzar i em va dir que no tenia per què patir, que un gos pot viure tranquil·lament amb epilèpsia.

A partir d’aquell moment em vaig mentalitzar que hauria d’estar preparada per veure a la meva gossa patir d’aquella forma quan li agafessin aquells atacs.

Només seran espants enganyosos, m’anava dient, espants que et fan patir però que al cap d’uns minuts es torna a la normalitat com sempre.

Laura

És la sisena vegada que repetim la simfonia 101. La directora ens atura constantment en el mateix compàs. És un tros complicat per els violins però jo tinc quinze compassos de silencis. M’agrada Haydn i la seva simfonia però se’m fa eterna.

Ser clarinetista té molts inconvenients. Quan no tens silencis tens mitja composició amb la mateixa nota. Però llavors arriba el meu moment, el moment del meu solo, un minut exclusiu per a mi i el meu instrument.

El seu so s’eleva i es reparteix per tots els racons de la sala, un so tan simple i tan dolç que entendreix a tota l’orquestra. Valen la pena els trenta compassos d’espera. Els que em passo mirant com els violins fan boniques i enrevessades melodies i com són acompanyades elegantment per els violoncels.

A l’hora del concert, la corda, es col·loca a primera fila ocupant una gran part de l’espai. Semblen els protagonistes. De clarinets no n’hi ha tants i estan col·locats darrere de tot tapats per la resta d’instruments.

Però quan tot comença sé que jo sóc el punt clau, trenco amb la monotonia i dono un to especial. Quan acabo, noto com la gent queda sorpresa i alhora satisfeta. Aquesta sensació m’omple i no ho canviaria per res.

Potser que el clarinet sembli menys important però és necessari i essencial. Estic orgullosa de dir que toco el clarinet, per a mi el millor instrument de tota l’orquestra.

Emma

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

El fet de ser de raça blanca o negre ha d’implicar conflictes? Tant uns com els altres som iguals, que tenim sentiments. L’odi és un d’ells, però aquest no hauria d’estar lligat per un simple color de pell. Ningú escull on néixer, ni la seva família, ni ser alt o baix, si tenir pigues o no tenir-ne, són coses que no podem triar-les.

La gent de color fa segles que ha estat menyspreada. Ningú tenia dret a tractar-los com esclaus ni inferiorment i tampoc jutjar-los sense raons de robar per exemple, per el seu color. Actualment encara hi han baralles racistes, amb la finalitat de fer mal psicològicament i físicament. Amb paraules ofensives discriminant a la persona pel que és, i no per com és interiorment. Aquests comentaris fan que es fomenti el racisme a la societat.
Estem en el segle 21, s’ha suposa que hem d’anar obrint la ment. Fixar-nos en els errors de les generacions passades, per construir un món més just i millor. On tothom puguem opinar lliurement sempre i quan respectant les diferents opinions, tot i que no les compartim.

Sandra Moradell