LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Som adolescents. Segons molta gent, estem en l’edat de preguntar-nos i qüestionar-nos el perquè de totes les coses. Les hormones bullen dins dels nostres cossos en un esclat de transformacions.

Doncs bé, el cas és que m’he cansat de sentir dir als adults que m’envolten tot aquest munt de coses que a mi ni em passen. Així que, he decidit començar a qüestionar les coses. He arribat a la conclusió que el primer que em cal saber és: qui sóc? O millor: què sóc?

Tinc clar que sóc alguna cosa, perquè penso. Per tant, només sóc una cosa que pensa? Crec que no sóc el meu cos, ell només m’ajuda a ser. Què sé? Sé que sóc jo. Però, què és “jo”? Potser aquest “jo” que em denomina depèn de les coses que m’envolten, suposant que aquestes coses existeixin. Com puc saber que les coses que m’envolten existeixen? Potser només són càrregues elèctriques que un cervell interpreta. O no? Si són càrregues elèctriques, també és possible que el meu cervell no les sàpiga interpretar de la manera correcta, el que em porta a pensar que pot errar. La realitat tal com la visc no puc demostrar que sigui la realitat del món, ni tan sols puc demostrar que el món existeixi. Això em podria portar a comparar-ho amb un somni, percepció “real” de la meva realitat durant uns instants en la meva imaginació. Aleshores, imaginar m’aporta realitat? Massa abstracte, no ho entenc. Què sóc? No sóc res. O si?

Pot ser que les meves reflexions siguin errònies, però ara sé que els adults diuen la veritat quan afirmen que la ment d’un adolescent està feta un embolic, ja que per culpa (o gràcies) a reflexionar ara no podré parar de preguntar-me què sóc.

Buscaré en la imaginació fins que trobi una resposta que pugui satisfer la meva curiositat. Probablement, no ho aconseguiré mai.

Joana Pelegrín Garcia

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte

Avui, amb les meves amigues hem recordat la nit de la festa de la Mercè a Barcelona.
Anàvem contentes però també he de dir que anàvem amb la por de que esclatés la suposada bomba que els de Al Qaeda amenaçaven en posar.

La raó, d’aquesta era que no estaven contents amb la prohibició del burka i el nikab als llocs públics de Barcelona. Jo estic a favor, penso, que d’alguna manera està bé que ho prohibeixin, ja què és una humiliació per a la dona portar-lo. L’acte d’obligar a posar-se’l provoca un poder superior al “primer sexe” o també al sexe masculí. En aquells països, la dona és menyspreada i maltractada física, psicològicament.

M’he estat informant i també pot provocar problemes de vista, d’equilibri, problemes dermatològics, problemes del sistema respiratori, com asfixia i claustrofòbia entre altres que poden provocar fins i tot la mort.

També he de dir, que entre elles també es sotmeten a una pressió social, com per exemple, si una dona no porta burka, les altres es senten ofeses, i “es burlen d’ella“, fins que no se‘l posa no deixen de martiritzar-la.

La prohibició del burka ha generat molts debats a favor i en contra. En contra amb l’argument de que la prohibició d’un costum com aquest, reforça les idees masclistes del país i les fa més seves, per tant la prohibició no fa més que embolicar-ho tot i dona la raó als ideals d’aquesta gent. La prohibició d’un costum sigui de la religió o ideal que sigui crea un sentiment patriòtic i religiós, com prohibir parlar el català als catalans durant la Guerra Cívil.

Ho creieu just? Som menys que els homes?

Adriana.

Molta gent considera que l’acció educativa és responsabilitat de la família. No n’estic d’acord totalment, és veritat que una bona educació és fruit dels conceptes que els pares representen, però per altra banda la societat en què vivim té un paper considerablement important.

Hi trobem una relació perversa entre societat i l’educació, on coincidirem amb un seguit de bones intencions però pocs mitjans per posar-les en pràctica.

La societat i l’educació sempre han tingut factors importants en comú, de positius i de negatius. Una persona pot tindre una gran capacitat mental , pot ser responsable o organitzada, però sempre ha de tindre uns factors que l’influeixin de manera positiva, aquests factors com podrien ser els hàbitats de la persona, influències amistoses o familiars, temes econòmics, etc, són relativament positius es podria dir llavors, que el noi/a tindria unes condicions molt òptimes per poder desenvolupar els seus coneixements i comportaments dins de la seva societat i en la seva vida en general.

Però si pel contrari s’introdueix en una societat amb valors que influeixin en la seva manera de viure, en els seus estudis, etc.., de manera negativa diríem llavors que tindrà una dificultat al afrontar la seva vida de manera correcta.

En fi, la societat juga un paper molt important, en aquesta comparació hi podem veure clarament que el resultat d’introduir-se en una dinàmica d’estudis i de treball continuu et proporciona una vida més correcta, mentre que introduir-se en una societat conflictiva sense valors educatius, l’únic que et farà és que et trobis amb una vida amb més dificultats.

Mohamed

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex

Parlaré del canvi de les notícies depèn de la cadena televisiva, emissora de radio o diaris que utilitzis.

Les persones i mitjans de comunicació tenen diferents idees polítiques, socials, esportives… ( capitalistes, socialistes, comunistes, madridistes, barcelonistes…). El cas és que ens manifestem el 10-Juliol 1,5 milions de catalanes i catalans favor del dret a decidir ( majoritàriament per la independència) i al diari espanyol El Mundo i la televisió encara preconstitucional Intereconomia van dir: “ 56000 catalanes se manifiestan a favor del estatuto de autonomía”.

El fet és que moltes vegades no diuen moltes notícies o només diuen les que els hi convenen.
No diuen a cap televisió que el tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures ( per exemple una molt important al nostre país, Catalunya, la del 1992 nomes per militar en organitzacions com Moviment de Defensa de la Terra, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya Lliure…)

Vull recordar que Celestino Corbacho ( número 3 a les llistes del PSC) ha dit que la independència no seria pacífica. A veure, senyor Corbacho no seràs tu el que per tal de que Catalunya no fos un país enviaries els tancs i atacaries als catalans? Això es democràcia? No, senyores i senyors, això es una màscara que es comença a caure a trossos, una mentida que fa pena a la resta d’Europa.

No ens mereixem estar lligats a un estat que ens roba 22000 milions d’euros anuals( 500€ al segon ), ens fan discriminacions becàries, complicacions per a la emancipació juvenil, tenim d’estar lligats a unes seleccions esportives que possiblement no les sentim properes, discriminacions a la llengua, cultura, no ens deixen comerciar amb altres països per nosaltres sols, els vols internacional gairebé sempre passen per Madrid amb el que ens encareix més el bitllet, paguem molts diners en peatges…
Nosaltres, les catalanes i catalans tenim un virus i aquest virus es diu ESPANYA.

David

Aquesta setmana passada vaig anar als concerts de la Mercè, bé aquest no és el tema concretament sinó, les amenaces de bomba que hi havia.

Dijous, varem anar amb unes amigues al concert de la Pegatina, un grup de rumba, amb la intenció de riure, ballar i passar-nos-ho molt bé.

Quan vam començar a veure helicòpters volant, policia per tot arreu i totes les portes molt controlades, va ser quan vaig començar a pensar que potser si que era veritat que hi havia una bomba però, a la mateixa vegada pensava que si hi hagués una bomba no deixarien fer el concert de cap de las maneres. Va ser en aquells moments quan vaig començar a donar-li moltes voltes, “I si realment si que hi ha una bomba i no veig mai més la gent que més estimo?” “I si la meva vida s’acaba aquí?” “Prefereixo morir abans que quedar amb la cara desfigurada i sense un braç?” En fi, moltes preguntes que et ronden pel cap. En aquells instants ho donaries tot per poder arreglar moltes coses del passat, per demanar perdó a molta gent, per dir t’estimo i per abraçar a les persones que t’envolten.

Crec que una situació de vida o mort ( en aquest cas molt exagerat) et pot fer reflexionar sobre tot et fa apreciar tot el que tenim, sobre els nostres actes i també sobre moltes coses que t’agradaria fer, molt de temps que voldries aprofitar, tantíssimes coses a dir…

Per mi i les meves amigues va ser un dijous dels millors de la nostra vida. Tot va acabar bé sense cap bomba ni cap problema però, que haguéssiu pensat vosaltres si estiguéssiu en aquella situació?
Penso que és una situació que dona molt a parlar.

Ariadna

Tots pensem que morirem de vells, ningú es planteja la possibilitat de que demà a aquesta mateixa hora el teu pare, mare, amic, parella, company de classe o qualsevol persona propera a tu falti. Ningú s’ho planteja perquè ningú vol que succeeixi. Tots pensem – No això a mi no em passarà… però després podem veure a les noticies de la televisió que hi ha famílies destrossades per la falta d’algun membre, que ahir estava perfectament bé sopant en família, rient amb els amics, planejant coses per el cap de setmana, i avui ja no hi és, i no s’hi pot fer res no hi ha marxa enrere. La pregunta que s’ha fet molta gen és Perquè en aquell moment va tenir que anar fins allà? Segur que es podria haver impedit. És massa tar, el buit dintre el pit ja no te’l pot treure ningú.

Hauríem de viure el dia a dia de la millor manera possible amb les persones que t’envolten, perquè si demà alguna d’elles no hi fos tindrem el desig de no haver estat somrient amb aquesta persona el dia anterior.

El valor del temps és incalculable.

Natalia Gasulla

Quan era petita volia un gos. El demanava quan em despertava, mentre dinava, cada vegada que en veia un pel carrer…La meva mare no en va voler cap en aquells moments, per això em vaig haver d’acontentar amb passejar els dels meus amics o veïns. Però no era el que jo volia, jo volia el meu.

Al cap d’uns anys, la meva mare va considerar que jo i el meu germà ja érem prou grans i ens va donar una de les millors sorpreses que m’han donat mai: ens va portar un gos!!!

A partir d’aquell dia vaig entendre de veritat el que és tenir un animal així. Dona feina, sí, l’has de treure a passejar, rentar-lo, jugar amb ell, posar-li el menjar i l’aigua… Però és impressionant de la manera que et tornen tot això. Et donen tot l’amor que poden i més. Tu els pots renyar, que al cap d’una estona, venen cap a tu remenant la cua, sense cap mena de rancor. Si tens un mal dia, estan amb tu, encara que no sàpiguen el que et passa i quan tornes a casa, t’esperen a la porta per rebre’t tot content. Per mi, els gossos són uns dels millors animals de companyia.

Judith

Trec el cap de l’aigua. Els pulmons se’m fan petits. Busco la connexió entre la meva taula i jo. Em segueixo la cama amb la mirada i trobo el lligam. Estiro la corda, agafo la taula. Intento pujar, però les forces em fallen. No és només això. Em costa respirar, no pensava que l’ona tingués tanta força. De sobte recordo l’instant, la sensació de l’empenta de l’onada, el contacte del meu pit amb la cera de la taula, el tibament dels músculs dels meus braços al alçar-me sobre aquesta. Al principi tot era correcte, recordava els passos a seguir, però l’ona era massa gran. El control que exercia sobre la taula va desaparèixer, i el llavi de la onada se’m va empassar.

No per això deixaré d’intentar-ho. No estic sol. Al meu costat tinc companys surfistes que busquen el mateix que jo: agafar l’onada adequada, per molt gran que sigui, per molta força que tingui…

M’aïllo de tot, només sento el gronxar del mar i el soroll del vent. L’ona s’aproxima. Em prepar-ho, em mentalitzo, estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui, això ho tinc clar.

De sobte la sensació de l’atracció de l’ona s’apodera de mi, no sé si els braços m’obeiran, però sé que he d’intentar-ho. Així que començo a barallar-me amb l’aigua situada per sota de mi amb un moviment de braços i cames tan sincronitzats com els d’un atleta professional. Avanço meteres amb el meu enemic darrere trepitjant-me els talons, fins que m’atrapa. Aquell era el moment! Aquí és on m’havia d’aixecar; per tant, arreplegant les forces que em quedaven, flexiono els braços i m’alço sobre la taula. Canvio el rumb d’aquesta i la col·loco en diagonal. Quan vull donar-me conte em trobo sobre un taulell de fibra de vidre surfejant l’onada germana de la que m’havia engolit sense compassió. La qual va acabar amb un esclat de ràbia per part del llavi, produint una explosió d’escuma extensa fins a la costa. A l’escuma la taula no lliscava, s’enfonsava, així que vaig baixar-ne. En girar-me vaig poder observar com tots aquells companys amb els mateixos objectius que jo m’aplaudien i em felicitaven.

Un gran repte superat, vaig pensar.

Xavier Martínez