LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vas tan tranquil·la pel carrer conduint amb la moto i de sobte se’t passa pel davant un cotxe a tota velocitat. Quasi no et dona temps a reaccionar i si no ets una experta pots acabar tirada pel terra i amb un braç trencat.

Però és què si no t’avança un cotxe a tota pastilla i es posa sense avisar al teu carril, passarà un vell pel mig del carrer. Encara que tingui un pas de zebra a dos metres, ell passarà pel mig del carrer! La gent no es digna a passar per els passos de zebra o per la vorera. Ells passen tan tranquils pel mig del carrer i si algú els atropella serà cosa seva.
Després diuen que nosaltres, els joves, som els que tenim més accidents. Però és que no m’estranya. Els vehicles grans no respecten els petits.. Clar, nosaltres som els joves, els que no tenim control, ho fem tot de pressa i sense compte. Però no sempre és així.

Fa ja temps que condueixo i més d’una vegada he estat a punt de tenir un accident per un conductor irresponsable. La meva germana gran sempre que ve a veure’m em diu que no vol que vagi amb moto perquè un amic seu va morir en un accident de moto perquè un autobús es va ficar en el seu carril sense avisar ni va posar l’intermitent.
Ara a més a més d’això ara volen treure la ‘’L’’, i fent això l’únic que provocaran seran més accidents ja que, els conductors que fan bajanades no sabran qui són el que encara no tenen experiència i qui són els que si.

La meva conclusió és que els conductors haurien de respectar totes les senyals de trànsit i totes les normatives i que els policies en contes de posar una multa per portar el casco deslligat estiguessin més alertes.

Judith

Tot això va començar mentre parlava amb un amic. On li vaig plantejar la següent pregunta:
– La mort és realment un final o un nou començament?

I ja que desconeixíem en gran part el camp que engloba totes les coses correlacionades amb aquesta.

Una de les principals “organitzacions” en crear un significat a la mort va ser la religió, la qual va començar a posar por dintre els caps dels homes que no els hi havia donat tanta importància al que hi havia després de la vida.

Des de el punt de vista de la religió va variant més o menys, segons cada una, el final és diferent per crear una altra manera de veure la vida, o la mort. Ja que en la religió només mort el cos físic i “l’ànima” se’n va, al cel, a l’ infern…

I des de el punt de vista visual, nosaltres només podem observar un cos inert sense pols.

Per l’altra banda segons uns intel·lectuals del moment o de fa uns anys i Bill Hicks (humorista) va dir: “Toda la materia es meramente condensada en una lenta vibración. Todos nosotros somos consciencia experimentándose subjetivamente. No existe tal cosa llamada muerte; la vida es solo un sueño y nosotros somos la imaginación de nosotros mismos.”

Això ens pot donar a entendre que el nostre cos físic és merament un transport per  la nostra consciència, el qual té una data límit, la qual finalitza X dia segons la persona.

Arribar a tenir por a la mort, o a la vida, ja que tot això ens és desconegut? És comprensible.
Sempre s’ha volgut donar un sentit tant a la vida com a la mort.
La meva opinió és que com més anem en la recerca de la vida o de la mort més ens allunyem d’aquesta.

En la actualitat segons la causalitat de la mort d’alguna persona, un accident de vehicle i el teu rang social, pot tenir unes conseqüències sobre la gent del món, tot i que també pot no tenir-les.

Tot això podria condicionar a alguns de nosaltres en la cerca de ser algú per a arribar a tenir X rellevància sobre l’àmbit social, per ser recordats per alguna persona.

Eduard

Aquests últims anys he fet tenis. Però fa dos anys em preocupava una cosa. Em preguntava a mi mateix:” Estic empitjorant? O els altres milloren i jo no avanço?”. Això em passava perquè no tenia ganes per fer el que més m’agrada.

Cada dia que em tocava fer tenis em feia mandra posar-me a jugar i deia tonteries sense pensar. Una d’elles era voler deixar el tenis i apuntar-me al golf. En veritat intentava fer-ho el millor possible però no ho aconseguia.

El meu entrenador cada dia em deia:” Àlex, esforça’t més, posa-hi més ganes! Sé que no estàs jugant al 100%!”. Però justament aquell dia, vaig arribar massa d’hora a l’entrenament, estava sol. Més tard va venir el meu entrenador i em va dir unes quantes. Si nó hagués agafat aquell bus per anar a tenis no m’hagués dit aquelles paraules i ara estaria igual que fa dos anys. Però això no va passar.

Finalment a partir d’aquell dia vaig parar de preguntar-me a mi mateix si empitjorava i em vaig dir a mi mateix que:” No pararé d’esforçar-me fins que no pugui millorar”.

Àlex

Els ministres europeus de transport han tancat un acord polític per implantar la taxa mediambiental per camions coneguda com “eurovinyeta”, que obligarà a pagar per la contaminació atmosfèrica i acústica que produeixen aquests vehicles.

Al llegir aquesta notícia vaig baixar corrent les escales per tal de comunicar-li aquest succés al meu pare, que és camioner. La conversació va ser més o menys així:

-Papa saps que?! La unió europea ha aprovat una llei, en la qual cobrarà un impost per contaminació mediambiental. Al què ell va respondre:

-Encara més?!? aquests polítics no saben d’on treure diners.

Jo en un principi em vaig sorprendre de la seva reacció, pensava que s’ho prendria de broma o es posaria serio i em miraria amb cara de “a algú li tenia que tocar” o potser continuaria tal i com estava. No va ser fins molt després que em vaig adonar de el “perquè” d’aquella reacció, els polítics ja estaven debatent un altre impost, que consisteix en que per cada kilòmetre recorregut s’haurà de pagar 10 cèntims. Una quantitat que en un principi sembla una misèria, però que no ho és.

Si de Catalunya a Bèlgica hi han uns 1000 kilòmetres i ho multipliquem per aquest impost, ja són 100 €.

Si calculem un trajecte mensual, ja són 1200€. Però si calculem una empresa mitjana (5 camioners) ja són 6000€ en impostos!!! una bestiesa!! i tot això sense sumar la benzina (que per aquest recorregut és molta).

En fi, això em fa pensar que en realitat als polítics no els importen els ciutadans, i només se’n recorden d’ells quan arriba el moment de votar, prometen i prometen, el que tan ells com nosaltres, sabem que no compliran.

Jordi

Al llarg de la meva vida he anat observant fenòmens que m’han deixat realment fascinada. És des d’aleshores que crec en que hi ha alguna cosa després de la mort, com si la nostra ànima abandonés el nostre cos i es convertís en una amorfa concentració d’energia.

Gent afirma haver presenciat fets d’aquest tipus i en la gran majoria dels casos ningú s’ho creu, ningú hi fa cas; prenen a una persona per boja o mentidera. Aleshores se’m passa pel cap: “I si diguessin la veritat?”. Existirien els “fantasmes”, ànimes sense rumb, varades en el no-res sense possibilitat alguna d’existir. Sense cos, sense forma definida, què són? No se sap. Simplement hi són, i hauríem de creure-hi.

Moltes vegades m’he apropat a un fanal i se m’ha apagat o encès, i quan he passat de llarg ha tornat al seu estat inicial. És quan penso que alguna cosa per aquí a prop que no puc apreciar es “manifesta”. Sembla una tonteria però cadascú té la seva forma de pensar i aquesta és la meva.

M’ha passat també ja fa uns dos anys que escalant unes roques bastant altes i verticals sense protecció alguna, vaig distreure’m una mil·lèsima de segon per fer un gest de salut a ma mare quan per mala sort vaig aixecar la mà equivocada, la qual m’ajudava a mantenir-me estabilitzada. De sobte, un peu em relliscà i vaig començar a caure en el buit a una altura d’uns sis metres. Aquell moment va durar molt poc, però la sensació de confort i de calma que vaig sentir en aquell curt període de temps va ser… no hi ha paraules per descriure-ho. Més que perfecte. Vaig notar com si alguna cosa em subjectés suaument mentre queia d’esquenes frenant així una mica la caiguda que em podia haver privat la vida. Al moment d’arribar al terra, vaig rebre un cop fort que va fer que no pogués respirar durant uns instants. No vaig sortir malparada d’aquest accident, simplement amb una petita rascada a la mà.

És des d’aquest dia tan especial que hi crec, en fantasmes o com vulgueu dir-li i és un tema dels que menys se sap i més m’agradaria saber.

Laia

Suena el despertador y como siempre te cuesta levantarte, finalmente decides poner los pies en el suelo, ponerte las zapatillas e ir al lavabo. Como toda persona, por instinto, lo primero que hace al entrar al lavabo es mirarse en el espejo, sin embargo uno puede mirarse en el espejo, y decir “que feo/guapo que soy” otro puede decir ” que gordo que estoy” pero muy poca gente dice “soy un milagro”.

Muchas personas cuando se miran, no miran el milagro que son por tener dos piernas, dos ojos, dos manos o sobretodo salud, sino que muchos miran sus propios defectos; “es más fácil encontrar mil defectos que una sola virtud”. Sin embargo, somos un regalo de la propia vida y tenemos que aprovecharlo. Mientras tengas salud, aprovéchala, si tienes piernas, úsalas, si tienes ojos mira más allá. “Nunca mires lo que te falta sino mira lo que ya tienes.”

Este es un nuevo año, en el que me voy a comprometer a mirar mi propia vida como un regalo, un regalo que no voy a desperdiciar. Cuando te dan un regalo lo correcto es agradecer. Agradeceré quien soy, como soy, y donde estoy. Años atrás pasé por una situación complicada en otro país, con otros amigos, con otra perspectiva de la vida, siendo completamente diferente. Para mí ésta es una nueva vida totalmente distinta y mejor, por lo tanto la aprovecharé. Agradeceré por la vida que ahora tengo, quizas a Dios, quizas a mi familia, a la gente a la que quiero o quizas a alguien más.

Durante mi vida me encontraré con situaciones complicadas las cuales tendre que pasar “la única manera de pasar por lo dificil, es simplemente pasando por ello”  si me rindo, perderé y me habrá ganado la miseria. Por lo tanto nunca me rendiré, caminare por el fuego si es necesario, pero yo y todos deberiamos siempre seguir caminando y nunca mirar atrás, el pasado es el pasado, el hubiera no existe, y el futuro no está escrito.

Sé perfectamente que la vida puede cambiar del dia a la noche, pero yo siempre buscaré la felicidad allá donde esté, sea otra vida, sea la misma yo siempre iré por la felicidad. Si la encuentro, bien, si no, seguiré buscando. Recordaré “soy un milagro de la vida” y me animaré sea cual sea la situación, a vivir con una sonrisa.

E. Seyde

Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.

T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.

La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?

Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?

Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.

I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?

Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.

Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.

Alexander

És divendres. Obro la finestra de la meva habitació, que està sobre la taula, i m’hi assec davant. Darrere els porticons de fusta clara puc veure les copes verd madur dels plàtans de la riera, les fulles dels quals no es mouen gaire perquè gairebé no fa vent. Tot i així entra aquest aire fred tan tardorenc que anuncia l’arribada de l’hivern i malgrat que començo a tremolar, m’agrada sentir-lo tan fresc, net i nou i que em despentini els cabells. Des de la finestra veig el cel, també. Se’m perd la mirada en el blau pàl·lid de les tardes de tardor, en aquest cel tan pur travessat per els raigs lluents però apagats del sol que ja no escalfa com a l’estiu. Tot plegat és una sensació meravellosa, que em fa sentir lliure. Ideal per a posar-se a pensar.

Penso en tot el dia, en les coses que he viscut. Penso en tot el que m’ha sortit bé, i el que no. Faig un repàs de la setmana i sé que encara que només han sigut cinc dies normals, han passat moltes coses, algunes més importants que les altres. Cada dia he intentat que fos millor que l’anterior tot i els problemes que m’han anat sortint. També sé que la setmana que vindrà faré el mateix, perquè sigui millor que aquesta. Un dia dolent no és important, dos potser tampoc, però els mesos estan fets de dies i els anys de mesos, així que no podem deixar que els mals dies siguin els que ens dominin la vida. Si passes una mala temporada, t’has de mirar d’aixecar, recordar-te del que t’ha fet caure per no tornar a enfonsar-te i passar pàgina. Potser és l’única manera de ser feliç.

No sempre faig reflexions d’aquestes, però a vegades em surten soles, i sempre em van bé per recordar, entre moltes coses, el que més m’importa.

Júlia.

Pensar, esperar a que et vingui alguna idea al cap i res. Res de res. Desprès d’haver revisar el bloc de dalt a baix, vaig veure que algunes de les meves amigues, havien escrit sobre les festes de la Mercè, a Barcelona. Em vaig posar a recordar aquella magnífica nit, el que ens va passar, a qui vaig veure… I així com qui no ho vol, em va venir una idea al cap.

Pocs dies abans de les festes de la Mercè, havia quedat amb una companya de la classe d’anglès, ens trucaríem, quedaríem en algun lloc i podríem trobar-nos desprès de gairebé tot l’estiu sense haver-nos vist cap dia. Vaig estar buscant-la durant unes hores, per aquí, per allà, i res. No la vaig trobar enlloc. Quan finalment em vaig rendir, vaig decidir anar a buscar les altres que estaven saltant i cridant com boges just davant de l’escenari. Havia d’anar molt lenta, a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. I quan menys m’ho esperava, em vaig trobar a la meva millor amiga de la infància. Vaig estar molta estona amb ella, parlant i comentat com estàvem… Fins que vaig tornar amb les meves amigues, a saltar i ballar durant una estona més, i finalment, cap a casa, “que ja era tard”.
La meva reflexió sobre aquest tema i molts de similars, és que, a vegades busquem sense trobar, i en canvi, trobem sense buscar. Va ser una bona nit.

Maria

Vuit en punt, sona el despertador. És dimarts, haig d’anar a l’escola, però no puc. M’ajec al llit, i reflexiono durant uns minuts:Totes les setmanes d’aquest curs seran iguals? M’hauré d’aixecar d’hora sempre?

Cada dia me n’adono més de que els homes i les dones vivim en una societat sense sentit. La nostra vida quotidiana és de lo més senzilla, però a la vegada pot ser molt estressant: ens aixequem, anem a treballar, fem alguna activitat, tornem a casa i dormim. I així tota la vida.

Quan ets petit vas a escola i aprens les coses bàsiques de la vida. Quan ets jove estudies, i estudies de valent perquè vols tenir una bona feina, i quan ets gran, si has tingut sort, tens aquella feina que tant desitjaves, però, ha valgut la pena l’esforç de tants anys?

Ens passem els dies treballant per gastar. Treballar, gastar, treballar, gastar… Cada dia igual. Estudiem al màxim i ens esforcem tot el possible per guanyar diners, i després gastar-los.

La veritat és que tot el que acabo d’escriure és molt pessimista, per això aconsello a tothom que en el seu temps lliure simplement s’ho passi bé, fent tot allò que li agradi, sortir amb els amics, relaxar-se, mirar pel·lícules, dedicar-se als seus hobbies, estar amb la família, viatjar… hi ha infinites coses que ens poden fer feliços i que donen una mica de sentit a la vida.

Nina Roglán