MÚSICA A L'ESCOLA LLUÇANÈS

Als Estats Units, a la dècada dels seixanta del segle passat, un grup de joves descobria noves melodies partint de l’aportació dels immigrants europeus i els esclaus africans. Unes melodies passades pel sedàs de molts intèrprets que les anaven transformant i que havien fet sorgir un nou gènere que es va anomenar folk. Tots ells tenien a més en comú la denúncia a través de les cançons de les guerres, la segregació racial o la violència, motiu pel qual van ser qualificades com a cançons protesta. Alguns van començar a ser coneguts al festival de jazz de Newport, que el 1959 va incloure una secció dedicada al folk i on va actuar una joveníssima Joan Baez. A Nova York destacava la zona coneguda com a Greenwich Village on s’hi reunien molts joves i alguns músics, i on s’hi organitzaven trobades improvisades a la plaça o en els nombrosos clubs musicals del barri. Allà hi va actuar per primera vegada Bob Dylan, gran admirador de Woody Guthrie, probablement el precursor de tot aquest moviment. Guthrie havia triomfat a la dècada dels anys trenta i quaranta recorrent tot el país amb cançons que es van convertir en veritables himnes. Després el van seguir Pete Seeger, molt conegut entre altres temes per Què se n’ha fet d’aquelles flors? i Peter, Paul & Mary, que van gravar una cançó que els va facilitar Dylan: Escolta-ho en el vent, versionada arreu i convertida amb els anys en un crida a la llibertat i la pau. Tots ells participaven dels moviments pacifistes i estaven recolzats per una gran majoria de joves que encapçalaven el moviment hippie i que van revolucionar la societat del moment amb les seves propostes a diferents nivells. Aquest mes escoltarem alguns dels grans èxits d’aquella època, i a part de les ja citades Escolta-ho en el vent, o Què se n’ha fet d’aquelles flors, podrem recordar Puff el drac màgic en les veus de Peter, Paul&Mary, Donna, donna, interpretada per Joan Baez i Colors a càrrec de Donovan.

Avui dilluns, a la classe de música de cicle mitjà, hem tingut la visita de dos antics alumnes de l’escola que ens han vingut a ensenyar dos instruments que estem treballant: el clarinet i el saxòfon.
El Marc Rovira ens ha presentat el clarinet, un instrument de vent fusta que ell estudia des de fa vuit anys. Ens l’ha muntat al davant i així hem vist que té unes parts diferenciades que s’ajunten i que són l’embocadura, el cos i la campana. També ens ha explicat el sistema de claus, que serveix per a fer les notes. Igualment ens hem fixat en la canya, una de sola, que es posa a l’embocadura. Com que les dents s’han de clavar a aquesta embocadura i s’ha d’evitar que rellisquin s’hi col•loca una mena d’adhesiu que la protegeix per tal que no es faci malbé. A més a la part del darrera el clarinet té un recolzador, que és com una petita peça de goma que es posa en el suport del polze per evitar que ens el clavem i ens fem mal.
Abans de començar a tocar ha afinat el clarinet amb un afinador i ens ha dit que si sonava massa greu el cargolava més per tal que quedés més petit i així pogués sonar més agut i al revés quan sonava massa agut. Ens ha fet unes quantes escales, des de les notes més greus a les més agudes i uns estudis per a aquest instrument per acabar amb la interpretació de “Dancing Queen” del musical Mamma mia. Després, a l’hora de desmuntar-lo, hem vist que s’ha de netejar amb un drap lligat a un cordill i un pes de plom per tal que pugui passar per dins de l’instrument. A més cal guardar bé la canya dins una caixeta, per a protegir-la i perquè mantingui un grau determinat d’humitat.
El Marçal Chicano ha vingut amb el saxòfon, un instrument igualment de la família de vent fusta encara que estigui construït amb metall. Això és perquè com el clarinet es fa sonar amb una llengüeta simple. El saxòfon té un llarg tub metàl•lic corbat cap amunt en la secció del pavelló i una mica cap avall a la part de l’embocadura. A la part central del cos hi veiem tot un sistema de claus i palanques que permeten obrir i tancar diferents forats per a fer les notes. Hem pogut observar-lo de ben a prop perquè l’hem tingut a les mans, i a més el Marçal ens ha deixat una embocadura i una canya soltes. Ell també ens ha fet unes escales i ens ha interpretat diferents estudis a part d’alguns fragments molt coneguts com La pantera rosa.
Si bé el clarinet és un instrument amb precedents molt antics, el saxòfon és un dels més nous ja que va ser ideat entre 1840 i 1850 pel músic belga Adolphe Sax, i d’aquí en ve el seu nom. L’ús del nom clarinet apareix a partir del 1720 i més endavant Mozart li va donar una gran empenta gràcies a la seva presència en algunes de les seves obres més conegudes. Quant al saxòfon, ja des dels inicis va tenir un paper rellevant a les bandes, a les big band i també a les diverses formacions de jazz.

A la televisió uns dels programes més seguits pel públic són les sèries, unes històries que es presenten en capítols, algunes de les quals són tan exitoses que duren unes quantes temporades. TV3 ha aconseguit una fidel audiència amb algunes sèries de creació pròpia però també amb altres comprades a canals estrangers. Una de les primeres apostes va ser Dallas, una sèrie nord-americana que es va començar a emetre el 1983. Més endavant arribarien Poble Nou, Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Laberint d’ombres… creades per guionistes i dramaturgs de casa nostra. Totes venen encapçalades per una sintonia que reconeixem de manera immediata i que sovint s’encarrega a un compositor o grup de músics. Algunes d’aquestes sintonies han esdevingut veritables èxits promocionals per als seus intèrprets o per als mateixos compositors. Aquest mes n’escoltarem de diferents èpoques començant per la ja mencionada Dallas, i continuarem amb Plats bruts, Les Teresines, Polseres vermelles i Ventdelplà.

MENÚ MUSICAL ABRIL 2013

Aquest segon trimestre hem introduït a la nostra escola un nou instrument que és el flabiol. Els alumnes de tercer de primària han començat a aprendre la seva digitació i sonoritat, en un projecte emmarcat dins una proposta més àmplia que porta per nom El flabiol a l’escola i que s’està desenvolupant a diferents centres educatius de Catalunya, impulsat per l’Associació cultural i recreativa la Riscla.
Amb la introducció d’aquest instrument es pretén aproximar als més menuts a un instrument molt habitual a casa nostra que sovint ha servit per acompanyar nombrosos balls i danses, cercaviles, gegants i nans i que també és present a la cobla.
El flabiol s’acompanya habitualment amb tamborí, un instrument que de moment no disposem però que tenim previst incorporar-lo quan el puguem construir manualment. Amb aquests dos instruments s’han plantejat un treball i uns aprenentatges a través dels quals assolirem moltes de les competències bàsiques de l’àrea de música. A més l’ús de dos instruments a la vegada, un de rítmic i un de melòdic, és un fet que proporciona un bagatge molt sòlid quant al llenguatge musical.

Els flabiols que hem adquirit han sortit recentment al mercat i estan construïts amb tècnica d’injecció de plàstic en un procés semblant al de les flautes, gràcies a un conveni entre l’associació la Riscla i la Universitat Politècnica de Catalunya. Es tracta d’un flabiol de cap pla amb una acurada afinació que permet tocar amb qualsevol altre instrument present a l’aula de música. Per a fer-lo més accessible als alumnes s’han reduït les dimensions dels forats i també l’espai entre aquests per tal que s’hi pugui acoblar correctament una mà infantil.
A part la introducció del flabiol permetrà crear les condicions per tal que el treball que es fa a l’escola pugui sortir fora de l’àmbit escolar i que els alumnes puguin acompanyar diferents festes i celebracions de la localitat. La nostra vila compta especialment amb melodies que s’han interpretat històricament amb flabiol com és el cas dels balls de bastons que es fan per Pasqua i el ball dels Romeus, que es fa per Carnaval, unes melodies que progressivament s’aniran incorporant a mesura que s’avanci en la interpretació.
Finalment també volem fer esment que de cara al curs vinent ens agradaria participar en la Trobada escolar de flabiolaires que es fa anualment des del 2010 en algun indret de Catalunya on els alumnes mostren les seves habilitats i on també s’interpreta una peça conjunta amb tots els participants.

Aquesta setmana l’Aleix Sabata, un alumne de tercer, ens ha presentat la trompeta. Durant el trimestre els alumnes de quart van treballar els instruments de vent amb broquet i amb bisell i ens va semblar una bona oportunitat comptar amb un instrument en directe encara que ja havíem vist alguns vídeos amb trompetistes.
L’Aleix ens va explicar totes les parts: el broquet, el pavelló, els pistons, i la va muntar i desmuntar. També ens va ensenyar que els pistons tenen un número per saber a quin lloc van col•locats. A més ens va dir que per a llegir la partitura la trompeta compta amb un suport que es col•loca al tub i que permet fer la lectura molt més fàcilment. Va interpretar l’escala de do i algunes peces que havia après en els darrers dies ensenyant-nos la posició dels llavis per tal que sonés bé. Com que a vegades quan bufes hi entra saliva, ens va mostrar com buidar-la, perquè sinó la trompeta podria quedar encallada i no sonar correctament. Finalment també vam veure com es netejava, passant una mena d’esponja en forma de cuc per poder arribar a tots els racons, i per fora, ens va dir que calia fregar-la de tant en tant amb un drap per a mantenir la seva brillantor.

Normalment quan parlem d’orquestra ens referim a l’orquestra occidental, encara que, segons alguns estudiosos, qualsevol agrupació amb instruments podria considerar-se’n. Les diferents agrupacions instrumentals han evolucionat al llarg de la història i van des de duet, trios, quartets… fins a les grans orquestres. Les de l’època barroca es caracteritzaven pel grup d’instruments de corda, al que es va anar afegint el vent i la percussió al llarg del s. XVII i primera meitat del XVIII. Al romanticisme, a començaments del s. XIX, augmentà el nombre de violins i de la resta d’instruments, la majoria dels quals es transformen per aconseguir un major volum sonor. Wagner va ser un dels compositors que va proposar una instrumentació més àmplia, una tendència que seguiren Gustav Mahler, Richard Strauss, Arnold Schönberg i Igor Stravinsky. Al llarg del s. XX l’orquestra s’ha ampliat amb noves sonoritats amb elements diversos com màquines d’escriure, xiulets, guitarres elèctriques, sintetitzadors…
El terme simfonia deriva del grec i significa reunió de sons. Es tracta d’un gènere orquestral nascut a mitjans del s. XVIII i que es desenvolupà al llarg del XIX en paral•lel a l’ampliació de l’orquestra. Llavors ja quedà definida com una peça amb quatre parts de tempo diferent amb possibles variacions segons el compositor: allegro, lento, minuet i allegro. Igualment s’hi incorporaren veus i cors com en el cas de la Novena Simfonia, de Beethoven, o un cinquè temps, inclòs entre els antics tercer i quart. Alguns dels compositors més reconeguts de simfonies són el ja citat Beethoven amb la Tercera “Heroica”, la Cinquena “Del destí”, la Sisena “Pastoral”;Txaikovski, amb la Sisena “Patètica”; Mahler, amb la Primera “Tità”; Dvórack, amb la Novena “Nou món”; Mendelssohn, amb la Quarta “Italiana”; Mozart, amb les seves 41 simfonies; Haydn amb “La sorpresa” o “Londres”; Schubert, amb la Vuitena “Inacabada”; Berlioz amb la “Simfonia fantàstica”…

MENÚ MUSICAL MARÇ 2013 by

Molts africans van ser obligats a deixar les seves terres i traslladats al sud del que ara són els Estats Units d’ Amèrica a partir del s. XVII per a treballar com a esclaus en les plantacions dels camps de cotó i de sucre, per construir el ferrocarril i per a servir a les cases benestants. Ells però no van deixar mai les seves tradicions i entre aquestes els cants, unes melodies que mentre treballaven sonaven melancòliques i tristes però que tenien un ritme molt marcat i que es caracteritzaven per les improvisacions i a vegades pel moviment corporal. Quan van començar a anar a les esglésies i van aprendre els cants dels amos, bàsicament de l’església protestant, els van transformar en un altre estil que va donar origen al que anomenem espirituals negres al s. XIX. Posteriorment tots aquests cants van evolucionar fins arribar a altres formes, algunes de caràcter més optimista, que donarien origen al gospel i que influirien en el naixement del jazz, el funky i el soul.
A Catalunya, als anys seixanta i setanta del segle passat, hi va haver una colla de músics i escriptors que van fer adaptacions d’aquestes cançons al català, en un moment en que eren molt interpretades a les esglésies impulsades pels moviments de l’escoltisme i també a través del Grup de Folk. Peces com Mou senyor, Hi ha algú que està trucant, La vall del riu vermell, Sóc jo senyor, Gronxa’m estel daurat, Joshué va conquerir Jericó, No tardis, Jack, La marxa dels sants... i un llarg etcetèra formen part ara del patrimoni col•lectiu de moltes generacions que les han interpretat i les continuen interpretant, sovint encara amb un fort sentiment reivindicatiu.

El 14 de juny de l’any 1991es va celebrar al Palau Sant Jordi de Barcelona un gran concert retransmès en directe per TV3 davant més de 22.000 persones. Quatre grups catalans, Sopa de Cabra, Sau, Sangraït i Els Pets van marcar un abans i un després en l’anomenat rock català, un fenomen que continuaria els anys següents quan les vendes de discos es multiplicarien i els concerts s’escamparien per arreu del territori. Cal dir però que abans d’ells uns altres grups pioners havien posat la llavor a la dècada anterior, formacions que de manera discreta es feien sentir entre els mitjans de comunicació i que havien organitzat festivals com el Canet Rock a partir del 1975. Eren alguns que actuaven regularment a la sala Zeleste de Barcelona dins l’anomenat rock laietà com Pau Riba, Oriol Tramvia, Companyia elèctrica Dharma o Màquina.
A mitjans dels vuitanta una colla de grups de fora de l’àrea metropolitana es reunien per cantar, gravaven maquetes i alguns segells independents van apostar per ells. A part dels quatre que van participar al Palau Sant Jordi començaven a deixar-se sentir Umpah-Pah, Lax’n Busto, Ja t’ho diré, Bars, Gra fort, Ocults…Estils molt oposats amb pop d’inspiració britànica, rock dur, rock progressiu… però que van quedar units sota l’etiqueta de rock català.

La majoria de gent coneix la música d’algun ballet perquè les melodies les hem escoltat a vegades en pel•lícules o en anuncis. I segurament entre les més conegudes hi ha les del compositor rus Piotr Illitx Txaikovski, especialment El llac dels cignes, El trencanous i La bella dorment.
El ballet és un tipus de dansa que normalment es sol ballar amb un acompanyament orquestral i els que el practiquen són professionals formats en acadèmies. Sembla ser que els primers daten del Renaixement i cal destacar que a partir de la segona meitat del s. XIX sobresurt Rússia, on alguns compositors van fer veritables obres mestres al costat de ballarins de renom com Anna Pavlova o sobretot Vaslav Nižinskij. Igualment el 1900 debutà a París la ballarina Isadora Duncan, considerada per alguns la creadora de la dansa moderna, i és a començaments d’aquest s. XX que sorgeixen grans ballets d’autors com Prokofiev, Igor Stravinski Claude Debussy, Eric Satie, Manuel de Falla o Sergej Prokofiev. Ja més endavant cal destacar el treball del ballarí Rudolf Nureyev i l’alemanya Pina Bausch, tot un referent en la dansa contemporània.
Aquest mes us presentem alguns d’aquests ballets : La bella dorment, de Piotr Illitx Txaikovski, Coppelia de Léo Delibes, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, Romeo i Julieta de Sergei Prokofiev i El amor brujo de Manuel de Falla. Són ballets que actualment encara es representen en molts teatres de diferents llocs del món i que van a càrrec de grans companyies de dansa que solen fer gires internacionals.

Molts cantants al llarg de la seva trajectòria han optat per musicar poemes d’escriptors rellevants o si més no, d’escriptors que a ells els agradaven. Ha resultat així que alguns poemes són més coneguts per la versió que els ha fet determinat intèrpret que per l’autoria pròpiament dita. A part, alguns d’aquests intèrprets també s’han atrevit a escriure i les seves poesies podem dir que es troben a l’alçada dels millors escriptors. Es tracta d’un món on es retroalimenten uns als altres. A Catalunya entre els integrants de la Nova Cançó va ser molt habitual agafar poemes i musicar-los. Així Serrat, M. del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Raimon, Lluís Llach, Núria Feliu, Rafel Subirachs… van col•laborar sovint amb els mateixos poetes. Resultat de tot això hi ha una llarga llista de cançons que han permès popularitzar entre altres textos de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Vicenç Foix, Miquel Costa i Llobera, Miquel Martí i Pol, Màrius Torres, Joan Vinyoli, Carles Riba, Josep Carner, Vicent Andrés Estellés … i un llarg etcètera. Avui també hi ha grups i cantants que continuen en aquesta tasca com és el cas d’Oliva trencada, Turnez&Sesé, Feliu Ventura, Gerard Quintana, Miquel Gil, Òscar Briz, Amansalva, Sílvia Pérez Cruz… apropant-nos a textos clàssics però també als de les darreres fornades d’escriptors com Marc Granell, Sílvia Amigó, Enric Casasses, Laia Noguera, Dolors Miquel o Àlex Susanna.