MÚSICA A L'ESCOLA LLUÇANÈS

Al llarg del temps els diferents territoris han desenvolupat diverses formes musicals, la majoria lligades al seu context social i cultural. Són músiques que antigament tenien molt a veure amb la vida de les persones que compartien una mateixa llengua, costums o creences. Hem de tenir en compte però que no hi havia fronteres definides perquè qualsevol música sempre s’ha enriquit del que li arribava dels pobles veïns. D’ aquesta tipologia musical aquest mes escoltarem cançons, unes peces que ens han arribat fins avui i que poden ser més o menys antigues, una característica que no per això les fa ser millors o pitjors. La majoria d’aquestes, com altres músiques, estaven lligades al calendari anual d’activitats, una funció que avui ja han perdut totalment. Han perviscut gràcies a unes quantes persones que les han transmès sovint per via oral, i ara les interpreten grups professionals o aficionats que les presenten com a part d’un patrimoni col·lectiu que cal preservar.
Són músiques que s’han fet populars, és a dir, han passat per diferents generacions sense interrupció i són molt conegudes encara. Tan poden ser d’autor conegut com anònimes i possiblement han estat transformades amb els anys, una mostra d’aquesta vitalitat que segurament ha contribuït a què encara les coneguem. Presentem un recorregut per França, Ucraïna, Romania, Txèquia i Itàlia, uns països triats a l’atzar però amb cançons prou representatives d’aquest repertori que qualifiquem de popular.

Amb l’aparició de les anomenades revolucions de l’era moderna van sorgir també melodies o cançons reivindicatives a determinats països. Els canvis polítics i socials arreu del món els darrers dos segles han afavorit l’aparició de cançons molt lligades a aquests moviments. Els processos d’independència de l’Amèrica llatina, les revolucions soviètiques o la francesa, els percebem sovint relacionats a algunes músiques com poden ser La Marsellesa o la Internacional. Algunes d’aquestes s’han arribat a convertir en himnes nacionals, que a part de ser un instrument al servei dels estats o nacions, també són l’expressió d’unes emocions col•lectives amb les que ens hi sentim identificats. La gran majoria d’aquests tenen menys de cinquanta anys, i van aparèixer sobretot després de la segona guerra mundial. Mentre uns es mantenen, altres han tingut una trajectòria curta perquè és habitual que molts governs després d’una revolució o un canvi polític substitueixin els himnes per altres adaptats a la seva manera de pensar. Aquest mes en podrem escoltar una mostra fent un recorregut geogràfic divers, des de la Península cap a l’Amèrica llatina passant pel moviment antifeixista italià de la segona guerra mundial.

A diferents llocs de Catalunya es ballen actualment diverses danses que podríem qualificar de cerimonials pel seu caràcter solemne. Són danses que formen part d’una festa representativa de la localitat com pot ser la festa major i que avui han esdevingut una manera més d’expressar la identitat local.
En els seus orígens eren danses reservades a un determinat sector de la societat o a un càrrec rellevant com podien ser els senyors, els batlles, els pabordes o els majorals i les seves parelles. Aquestes persones eren les que iniciaven el ball, amb un ritual d’obertura anomenat en alguns indrets treure ball, que una vegada finalitzat permetia convidar la resta a intervenir-hi. Es tracta d’una estructura que encara podem observar en algunes de les danses actuals, que moltes vegades acaben en un ball obert, convidant a participar el públic. Els balladors que ocupaven un càrrec sovint feien el traspàs de poders per mitjà d’algun objecte com un ciri, una almorratxa o un vano que lliuraven als que els rellevarien posteriorment a meitat de la dansa. A alguns llocs aquests objectes han estat substituïts per rams de flors o altres elements com és el cas d’Alpens o Sant Feliu Sasserra. A d’altres en canvi es mantenen com a Prats de Lluçanès o a La Gala de Campdevànol, on els capdansers són els únics que poden portar aquestes almorratxes que semblen tenir un significat diferent que el traspàs del càrrec encara que a vegades s’hi barregen els dos fets mencionats.
Segons alguns estudiosos el fet de ruixar les noies en determinats moments significaria el seu lliurament a les respectives parelles, ja que prèviament hauran ballat amb el capdanser o paborde. I aquesta acció tindria relació amb alguns costums feudals quan el senyor tenia dret sobre totes les noies del seu territori abans de cedir-les a la seva parella. Tot això són però diferents suposicions que no acaben d’aclarir uns orígens que sovint es volen fer massa reculats en el temps.
En tot el territori hi ha nombroses poblacions que han mantingut aquesta tipologia de danses amb diverses variants, algunes amb vestuari actualitzat, que solen ser les que mantenen el relleu de càrrecs, i altres amb indumentària d’èpoques anteriors, seleccionada segons criteris dels que s’encarreguen del seu manteniment. Aquest mes escoltarem part de tres danses cerimonials que es ballen al Lluçanès: la Trencadansa de Prats de Lluçanès, la Dansa Alpensina d’Alpens i el Treure ball de Sant Feliu Sasserra, a més d’unes altres dues molt característiques i reconegudes com el Ball de Pabordes de Sant Joan de les Abadesses i la Dansa de Castellterçol.

Menu Gener 2014

A l’hora de fer dormir els més menuts de la casa, quina és la mare que no ho ha fet amb una cançó de bressol? A totes les cultures hi ha aquest tipus de cançons, unes melodies suaus, acollidores, relaxants... que tranquil•litzen els petits i que els fan tenir un son més agradable i profund. S’entonen a mitja veu, com un xiuxiueig, i mentre s’interpreten s’amanyaga la petita criatura que volem fer adormir. Són cançons amb poques paraules, a vegades impregnades de màgia, amb sonoritats repetitives o sense sentit explícit.
Entre les més reconegudes a nivell mundial hi ha la Cançó de bressol de Johannes Brahms, traduïda a molts idiomes i que ha estat interpretada per artistes ben diversos. Igualment els darrers anys grups de casa nostra com Els Pets n’han escrit de noves, mantenint-hi aquell encís somniador que les caracteritza.
Algunes d’aquestes cançons no tenen data ni autor conegut, s’han transmès oralment, i a Catalunya possiblement la més representativa sigui El noi de la mare, un tema que també s’interpreta per les festes nadalenques i que degut al seu ritme tan marcat és probable que es ballés a la missa de matines. I una de les millors definicions d’aquesta crec que la va aconseguir Josep M. de Sagarra en el seu Poema de Nadal, on entre altres coses ens diu : “Quina dona del meu país/amb un aire amorós i enyoradís,/vestida de sarja i esclop,/ però amb una veu volt clara,/va cantar per primer cop/la cançó del Noi de la Mare?/….Totes les dones amb fills a la falda,/totes les dones la saben de cor!…Quan ve Nadal, la cançó del miracle,/amb el pessebre de molsa i arboç,/ens fa pensar en unes ganes molt vives,/ens fa pensar en un desig de debò/de donar coses al Noi de la Mare,/coses que vinguin de dintre del cor…”

Després del boom històric dels anys 80 i 90, amb el concert al Palau Sant Jordi dels considerats quatre grans, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra i Sau, semblava que no es podia superar o si més no igualar aquella connexió amb el públic i també la bona resposta de la crítica. Ara però podem dir que el panorama és de nou engrescador, amb una colla de grups que triomfen arreu, amb discos reconeguts també fora de Catalunya i amb una jove generació bolcada en uns nous ídols. Molt abans, va ser des de les illes, que grups com Ja t’ho diré, Ocults o sobretot Antònia Font, que el 2002 és converteix en la banda de referència, feien de pont fins arribar a aquest nou pop català.
Amb l’aparició el 2008 del disc Els millors professors europeus, dels Manel, per alguns s’enterra el rock català i neix l’anomenat pop folk costumista. Lletres que parlen de la vida quotidiana, tenyides sovint de tocs surrealistes, tot combinat amb ritmes i acompanyaments instrumentals que agraden a un ampli ventall de públic. Pertanyen a una nova generació que ha sabut utilitzar els nous canals de promoció a internet i que ofereixen música electrònica, folk, pop, hip-hop, en combinacions diverses, i on entre altres destaquen Els amics de les arts, La iaia, Quart primera, Mishima, Mazoni, Els catarres, Txarango, Blaumut, …

MENÚ MUSICAL NOVEMBRE 2013

El període barroc transcorre aproximadament entre el 1600 i el 1750. En la primera d’aquestes dates neix l’òpera, un gènere molt important de l’època i al que s’hi dedicaran alguns dels grans compositors. De la música instrumental en sortiran noves formes com la sonata, la suite i el concert i de la vocal la cantata, l’oratori i la ja mencionada òpera. Igualment es posen les bases de l’actual orquestra simfònica, amb un predomini d’instruments de corda fregada.
La majoria de músics del barroc treballaven per als reis, cardenals, bisbes o instituticions religioses i a més venien les seves pròpies obres impreses. Eren grans intèrprets i solien dirigir les diferents funcions a les esglésies o palaus.
A diversos països europeus van sorgir compositors avui molt reconeguts, i entre aquests a Alemanya Johann Sebastian Bach, famós per les seves fugues per a orgue, sonates per a violí, suites per a orquestra, cantates, misses i passions. Del mateix país destaquen Telemann i Pachelbel i a Anglaterra Purcell i Haendel, autor aquest darrer de nombrosos oratoris (peces representades a l’estil de les òperes però amb temes religiosos). A Itàlia cal mencionar Monteverdi, Corelli, Scarlatti, Albinoni, i sobretot Vivaldi, i a França Lully, Charpentier, Couperin i Rameau.

Menu Musical Octubre 2013 by ceipllucanes

A finals dels anys seixanta del segle passat, uns quants músics i cantants es van agrupar i van organitzar diferents festivals i actuacions, a part de gravar diversos discos. Era un col•lectiu molt divers que segons alguns crítics havia sorgit com una mena d’alternativa als Setze Jutges. Entre els seus membres cal mencionar Consol i Ramon Casajoana, Jaume Arnella, Xesco Boix, Pau Riba, Jordi Pujol, Jaume Sisa, Oriol Tranvía, Falsterbo 3 (Eduard Estivill, Amadeu Bernadet i Joan Boix) i Jordi i Albert Batiste. Molt influïts pel moviment folk nordamericà, van fer traduccions de les cançons d’aquests intèrprets i igualment van recuperar un repertori de tradicionals catalanes. En conjunt van editar dos discos de llarga durada dels directes presentats els anys 1967 i 1968. Aquest darrer any van organitzar un festival al Parc de la Ciutadella de Barcelona amb més de set hores d’actuacions on hi assistiren al voltant de nou mil persones. Igualment alguns dels seus membres van participar en els festivals Canet rock, iniciats el 1975 a Canet de Mar, sobretot en els primers anys. El 2001 i el 2003 van presentar dues noves gravacions discogràfiques després que de nou s’ajuntessin per fer actuacions conjuntes: “Els temps encara estan canviant. Les cançons del grup de folk.”

MENÚ MUSICAL SETEMBRE 2013 by ceipllucanes

Des de fa molt temps s’estan fent estudis que demostren la importància de la música en el desenvolupament integral de les persones. L’any passat una professora de la Universitat Autònoma de Barcelona va presentar la seva tesi doctoral en la que demostrava que la música ajuda a assolir competències i a millorar els resultats de diferents matèries curriculars.
Maria Andreu i Duran va defensar la seva tesi el juny del 2012, una tesi en la que analitzava els resultats de les competències bàsiques en alumnes que estudiaven en centres integrats de música (on la part generalista del currículum ocupa el mínim mentre que tota la part de lliure disposició es dedica a ensenyaments musicals) en relació als de centres de primària habituals. Els resultats van confirmar la seva hipòtesi i així el 91% dels alumnes que anaven a centres integrats superaven la prova mentre que només ho feien un 47’83% dels que anaven a centres ordinaris. A més, de les vuit competències bàsiques avaluades, la que sobresortia per damunt de totes, favorable als alumnes dels centres integrats, era la que avaluava la competència en autonomia i iniciativa personal.
La música sabem que ens influeix des de diferents vessants, emocionalment, físicament i mentalment i està demostrat que el seu estudi reforça la creativitat i les habilitats educatives. També habitualment els estudiants de música són més avançats en matemàtiques i lectura i s’ha provat que la pràctica instrumental influeix en la millora de la vista, l’audició, la memòria i la coordinació general. Ara, amb el començament d’un nou curs, tots junts, famílies i mestres, tenim altra vegada l’oportunitat de gaudir de la música, escoltant-la, ballant-la, interpretant-la o creant-la, i apropar-la també als més petits per tal que aprenguin a estimar-la d’una manera ben natural.

Aquest mes de juny hem acabat el menú musical del curs 2012-13. Han sigut deu mesos de música matinal a l’entrada de l’escola. Com en l’edició anterior s’han preparat mensualment uns enigmes que s’havien de resoldre i uns guanyadors/es cada mes. En tot aquest temps s’han rebut cent trenta-sis butlletes, de les quals cent una eren correctes totalment. Després del recompte final en van sortir uns guanyadors als quals se’ls va donar un petit obsequi el darrer dia del curs. Van ser en primer lloc les bessones Núria i Queralt Rosiñol i l’Aleix Sabata, de tercer curs, gràcies sobretot a l’esforç de les seves mares, unes incondicionals del concurs que van respondre totes les butlletes de manera correcta, un total de deu. Després d’ells va quedar classificada la Cèlia Farré, amb un total de set butlletes correctes. A tots se’ls va donar un recopilatori del menú musical del curs, la corresponent clau de sol d’or o de plata, i als primers un llibre amb CD i DVD de diverses danses, mentre que a la segona un CD de grup Blaumut.
Els temes que hem pogut escoltar aquest curs són els següents:Temps de tardor, Rumba catalana, Poemes musicats, Grans ballets, Pop rock català (els inicis), Espirituals negres, L’orquestra simfònica, Sèries de televisió, El moviment folk i Balls d’envelat. Esperem que us hagin agradat, i a la vegada us donem les gràcies a tots els que hi heu participat i us animem a continuar-ho fent el curs vinent.

Al s. XIX apareixen els primers envelats, uns espais amplis destinats a ballar i on les parelles comencen a aprendre uns nous balls que arriben del continent europeu i més endavant de l’americà. Eren llocs on s’hi feien les revetlles, els balls de festa major o altres balls del cicle anual, i unes de les poques ocasions en què els joves podien relacionar-se essent així l’orígen de moltes parelles. Primerament va aparèixer el vals, un ball que com a novetat facilitava el contacte físic entre els homes i les dones, i que va motivar protestes entre certs sectors. Més endavant arribaran la masurca, la polca, el xotis, el pasdoble i l’americana, és a dir la forma ballable de l’havanera. Després de la primera guerra mundial és el torn de l’Amèrica del Nord, d’on procedeixen el foxtrot, el xarleston, el swing, el twist i el rock-and roll, mentre que de la zona del sud i del Carib ens arribarà el tango, la rumba, el txa-txa-txa i el bolero.
En aquests espais també s’hi establien jocs com els populars balls del fanalet, de rams, robat, de l’escombra… amb els que sovint es recaptaven diners per a pagar la festa i que a la vegada afavorien certs aparellaments. Tot aquest ampli repertori ha estat interpretat per formacions diverses, des de petites orquestrines a les grans orquestres de ball passant per les cobles o els anomenats grups de música lleugera. És habitual que moltes d’aquestes formacions comptin amb solistes de renom que canten i ballen i que puguin oferir un repertori molt variat, adaptable a les diferents localitats i també a les demandes del mateix públic.
L’estiu és una època de festes majors, sobretot al voltant del 15 d’agost, i són moltes les poblacions de Catalunya que s’engalanen per a celebrar activitats diverses on mai hi falten aquests balls de parella. Per això hem volgut acomiadar el menú musical d’aquest curs amb una mostra d’aquests ballables: un vals, un pasdoble, un txa-txa-txa, un tango i una americana.

MENÚ MUSICAL JUNY 2013