Evolució del cos dels atletes
- Antiga Grècia (776 aC – 393 dC)
Des dels inicis dels jocs els atletes no només volien ser coronats, també volien arribar a ser καλοκαγαθία (kalokagathia), l’ideal de perfecció físic i moral que representa l’equilibri perfecte entre un cos saludable i una ànima noble. Tanmateix, la preparació física i la concepció del cos anaven molt més enllà, els atletes competien completament despullats (gymnos) com a símbol d’igualtat, bellesa i orgull corporal, també s’aguantaven el cos amb oli d’oliva i sorra per protegir-se del sol, regular la sudoració i accentuar la definició muscular.
A més, la morfologia dels atletes variava segons la disciplina: mentre que els corredors de fons tenien cossos més esvelts i prims, els llançadors de disc, de javelina i els lluitadors desenvolupaven una gran massa muscular i potencia. Aquest ideal de desenvolupament va perdurar fins a la prohibició dels jocs.
- Segle XIX-Actualitat
Amb la restauració dels Jocs Olímpics moderns (1896) va tornar l’ideal de l’atleta polifacètic que es desenvoluparia a mitjan segle XX.
A principis del segle XX i a diferència dels atletes de l’antiga Grècia, aquests homes s’implementava el concepte amateurisme: esportistes no professionals que entrenaven en el seu temps lliure, per la qual no hi havia grans diferències morfològiques entre les diferents modalitats.
A partir dels jocs de París (1900), les dones van començar a incorporar-se progressivament a la competició, inicialment en esports considerats adequats com el tenis o el golf. Al llarg del segle XX, el cos de l’atleta femenina ha patit una transformació, es va passar de la restricció de certes proves a un entrenament d’alt rendiment idèntic al masculí, desenvolupant nivells de força, massa muscular i resistència mai viscuda anteriorment.
A partir dels anys seixanta i setanta amb la competició de la superioritat ideològica durant la Guerra Freda, els científics, principalment soviètics, van començar a buscar el cos genèticament perfecte. Això es feia mitjans mètodes de selecció de talents en edats molt joves, l’aplicació de biotips (àrea geogràfica amb condicions ambientals uniformes (aigua, llum, sòl) que proveeix espai vital a una biocenosi (conjunt d’éssers vius)) i la biomecànica, la planificació científica d’entrenaments i, en molts casos, programes sistemàtics de dopatge. Això va accentuar les diferències físiques entre disciplines, un llançador de disc passava a tenir una massa superior a les d’un gimnasta o un maratonià.
Diferències físiques entre atletes antics i moderns.
- General: en homes és d’1,82 m amb un pes de 80 kg i en dones és d’1,62 amb 62 kg.
- Esport de resistència: 1,75 m i un pes de 60-65 kg
- Llançament de disc: 1,95 m i 110 kg
La composició corporal dels atletes moderns és una reducció de greix corporal i un augment de la massa muscular, gràcies a la nutrició actual.
Especialització corporal segons cada esport.
Per poder distingir els cossos segons cada esport utilitzarem el model de William H Sheldon, model de classificació que relaciona la forma del cos humà amb la personalitat i el temperament. Es divideix en tres tipus de cos (somatotips). També els tipus de fibra muscular, cèl·lules que formen els nostres músculs esquelètics i es divideixen principalment en dues, la fibra lenta, que s’encarrega de la resistència, i la ràpida, que s’encarrega de la força i la velocitat explosiva. Per acabar, tindrem en compte l’anatomia i la biomecànica.
- Antiga Grècia
| Activitat | Somatotip | Biomecànica i anatomia |
| Cursa curta | Mesomorf | Musculatura potent a les cuixes per a una acceleració en la línia recta. |
| Diaulos (cursa doble) | Meso-ectomorf | Cos estilitzat per mantenir la velocitat a la tornada. |
| Pugilat (boxa antiga) | Endomorf-mesomorf | Cossos grans i colls gruixuts per absorbir els cops al cap. |
| Llançament de disc | Mesomorf | Tronc superior ample i braços llargs per minimitzar la força en el gir |
| Llançament javelina | Mesomorf | Alta flexibilitat a l’espatlla ampla per actuar com una catapulta sense rebre lesions. |
| Salt de longitud (amb Halters) | Mesomorf | Tren inferior potent i coordinació per fer servir les peses d’impuls. |
| Pentatló | Meso-ectomorf | Barreja dels anteriors |
- Actualitat
| Activitat | Somatotip | Biomecànica i anatomia |
| Cursa 100-200 m | Mesomorf | Cos hipertrofiat amb fibres ràpides per aplicar força explosiva |
| Cursa doble | Meso-ectomorf | Cos lleuger, baix de pes per reduir el cost d’energia i d’oxigen |
| Boxa moderna | Varia depenent de la categoria | Màxim abast de braços mantenint un percentatge baix de greix. |
| Llançament de disc | Mesomorf | Una alçada elevada i una envergadura dels braços immensa són importants per llançar el disc més amunt i amb palanca |
| Llançament javelina | Mesomorf | Esquenes amples i elàstiques per llençar la javelina a gran velocitat. |
| Salt de longitud | Ectomorf-mesomorf | Altura elevada, prims i elàstics, car amb menys pes corporal facilita mantenir el centre de gravetat a l’aire. |
| Pentatló | Ectomorf-mesomorf | Cos polivalent, alt, aeròbic per la natació i la cursa però també amb coordinació per l’esgrima i el tir. |
Influència de l’entrenament
En l’antiga Grècia els escalfaments no li donaven molta importància i la majoria eren de forma estàtica, també amb la restauració dels jocs l’escalfament gairebé no existia. Amb l’inici de la Guerra Freda es van començar a implementar la cal·listènia, i a fer estiraments estàtics el màxim temps possible. Al mateix temps els científics de l’esport van descobrir que els escalfaments estàtics debiliten els músculs i per això va crear el mètode RAMP (Raise, Activate, Mobilize, Potiente) que desenvoluparia en el model actual d’escalfament.