Ara fa gairebé un mes que estàvem esperant el moment de marxar a Itàlia. Amb tants nervis, tanta il·lusió i amb un comportament no gaire seriós a classe, tot i que els professors estaven molt més enrotllats i no ens ho van tenir tant en compte. Teníem clar que seria l’últim viatge que faríem tota la classe junta, els de la cova, els de sempre, i per això sabíem que seria un viatge fantàstic. I està clar que no ens vam equivocar.

 7/3/08:

Sortida de Barcelona, i ens esperaven 15 llargues hores ficats en un autocar, que respresentaven un bon pal però allà estàvem nosaltres per fer-ho més divertit.

 

 “Edu, tinc pipi, Edu quant queda?, necessito un xute de nicotina!” Gràcies al tacòmetre que feia que haguéssim de parar cada dues/tres hores vam poder sobreviure, i també van ajudar les pelis que ens van posar. Per exemple l’Aviador, que per cert, Laura, el millor moment per posar-se davant de la pantalla d’una peli que dura més que les piles Duracel no és l’última escena mentre et criden que t’apartis. Però bé, allà estàvem nosaltres, amb el nostre cartell fet especialment per la ocasió (amb caricatures dels profes incloses), amb maletes tamany XXL, cartrons de tabac, les estalades i cap a Itàlia que marxavem.

No era d’estranyar que estiguéssim tant nerviosos, estaríem una setmana sense pares i amb uns profes que no sabíen el que els esperava: insomni, insomni i més insomni…

 8/4/08:

Ja hem arribat!!! Vam arribar ben d’hora, capuccino i cap a Pisa. I com no, vam pujar a la torre, que ens va costar lo nostre però vaja, ho vam aconseguir. I hem comprovat que tenim grans mestres del ragateig: “Neneeee, o a do’ euro’ o a tomá por culo!!!”, o baixar el preu d’un bolso de 60 a 10€, i a sobre no comprar-lo, o també un venedor que se’ns va posar a cantar i nosaltres seguint-li el rotllo, que per això no cobrava.

 

8-9/3/08 

Cap a Florència! Era impossible haver estat aqui i no veure el David de Miquel Àngel original, i tot i que als que hi volíem anar ens va costar convèncer als demés, vam anar a l’Acadèmia. I un cop allà la decepció d’uns i l’admiració d’altres, però en tot cas, no ens va deixar indiferents.

Després que a la torre de Pisa no ens deixéssin pujar les estelades, al Campanille del Duomo de Florència ho vam aconseguir. Ens les vam amagar sota la jaqueta i cap amunt! Perquè les pogués veure tothom.                                                                                                                     

 

 

I la distoteca, en fi…més bé semblava un zulo, però vaja, encara hi ha gent que s’ho va passar bé i tot, per exemple la Irene, quan els italians la van pujar a una cadira per ballar a sobre, o el Joan i el Sergi aprofitant la música per anar repartint cops…

10/3/08 

I vam marxar cap a Siena, i allà vam veure una plaça inclinada, un Duomo amb una façana decent i l’altre en runes. Un Duomo amb dues cares com la gent d’allà: a uns ens va guiar una parella de vellets cap al lloc on volíem menjar i als altres els van cobrar per seure’s a menjar una pizza.

10-11/3/08

Aquella mateixa tarda ja estàvem tots ben posicionats a l’autocar per recuperar forces mentre anàvem a Venècia.

Arribada a l’hotel, per cert, una de les habitacions tenia un balcó en el qual es podia anar en bici, i on cabríen perfectament tots els alumnes, però clar, els profes ja feien guàrdies perquè això no passés.

Vam veure els canals, el palau ducal, la plaça St.Marc plena de coloms com és habitual (i també fastigós), i per suposat vam anar en góndola. 

 

 

I vam passejar pels carrers venecians plens de botiguetes on comprar de tot, inclós el barret multicolor de l’Axel. I entre tants carrers petits, la Laura es va perdre, i l’Edu va haver d’anar en la seva búsqueda. 

També cal destacar que vam veure a l’Eto’o!! Estava allà comprant sabates i vam aconseguir una foto!

 

I què més dir del famós “Chupa-chupa lelele”, aquell ninot estrany que un venedor ens va oferir mentre cantava i feia el pena, però va aconseguir el que volia, perquè en va vendre uns quants.

 

I la discoteca, fantàstica: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”. Amb tanta gent com hi havia, molts van estar una estona sense mirar més endavant d’un pam del seu nas, d’altres gairebé moren donant-t’ho tot a la pista, però no precisament ballant…i en general tots ens ho vam passar molt bé i vam conèixer molta gent.

 

11/3/08

Al Lago di Garda!!!
Preciós, espectacular, increïble, senzillament indescriptible. Quin lloc més maco per Déu!! Vam donar una volta en una llanxa per tot el llac, veient les runes, les aigües termals, la casa on va viure Maria Callas, i tot allò important que hi havia. Tot era molt maco, però sense dubte ens ho vam passar millor quan va accelerar i va posar la llanxa a tota pastilla.

  

12-13/3/08

Al vaixell i cap a casa!! Després d’una llarga espera,vam embarcar a les 24h i el vaixell va començar a navegar passada la una. Això per culpa de la mala mar, que va fer que arribéssim amb quatre hores de retard.

Però va valer la pena. Tots, o gairebé tots, vam buscar alguna cosa o alguna persona per estar ocupats fins la sortida del sol. I ho vam aconseguir. Alguns van anar al gimnàs, altres van donar voltes picant pels camarots, altres estaven a la piscina tot i que estava buida, o fins i tot van estar a la discoteca, tot i que la barra estava tancada. Vam estar desperts i a les set del matí, més o menys, vam veure una imatge preciosa des d’un vaixell que no parava de moure’s i fer que alguns no paréssin de prendre’s biodramina. Alguns, els més atrevits, van aguantar tota la nit i tot el dia següent sense dormir. I al final vam arribar a Barcelona a les 20h, i ens vam ficar a l´autocar, conscients de que ja s´havia acabat el nostre gran viatge.

 

CLASSE 4t ESO 07-08