Probablement una de les sensacions més agradables que podem tenir les persones és la de la sorpresa. Si a més a més, aquesta sensació te la genera un amic i entre amics, la màgia que ens pot acabar envoltant es converteix en inoblidable. Un d’aquest dies va ser el d’aquella tardor, enmig d’infinitat de castanyes torrades, panellets, ratafia casolana…
Com tú saps Marc, aquella tarda, els que et vàrem sentir cantar per primera vegada vam quedar sense paraules. Poc que ens podíem imaginar el que estàvem veiem i escoltant. Els nostres ulls, les nostres expressions, es movien entre la sorpresa, la incredulitat i, sobretot, l’orgull. L’orgull de tenir-te entre nosaltres, de que ens consideressis dignes d’escoltar-te, de tenir el privilegi de veure’t compartir les teves experiències més amagades mitjançant un seguit de paraules i acords totalment mesurats amb la més absoluta de les senzilleses, amb la més meravellosa de les delicadeses.
Ara només voldria agrair-te el somni que ens vas fer viure aquella tarda i esperar que en continuïn havent-hi d’altres, ja sigui entre amics o en qualsevol teatre de la teva estimada Osona.

Diuen que les persones acostumem a menysprear allò que tenim a l’abast de les nostres mans, o si més no que ens costa valorar-ho. Creiem que les millors ciutats són a l’estranger, que els edificis més impressionants van ser construïts en llocs llunyans i desconeguts, que el millor menjar…
Què equivocat estava!!! Com podia haver estat tant de temps sense apreciar la ciutat Modernista per excel·lència? Ara em resulta incomprensible que pogués passejar pels seus carrers sense apreciar alguns dels edificis que els envolten, sense aturar-me al mig d’algunes de les seves places, i, evidentment, sense passejar pels seus carrerons més perduts o asseure’m en els bancs dels seus parcs a contemplar la mainada jugant al costat de les onades de turistes que han vingut a descobrir-la i que alhora l’han convertit en una de les ciutats més cosmopolites del món.
Malgrat tot, he de reconèixer que vaig trigar força temps a valorar el que la meva ciutat m’oferia i que van ser els amics que van venir de fora a estudiar, els que em va iniciar en les seves meravelles. Ara, per sort, Barcelona ja no m’és estranya. Ja forma part de mi i a mi m’agrada pensar que jo en formo d’ella.