LA NOSTRA COPA! (“l’Estel”/agost ’12).

 

 

 

 

 

 

 

Les vacances (qui per sort les tingui), dóna temps per reflexionar…, com amb el tema que vos
proposo; doncs, d’altra banda, estem en temps molt reivindicatius, i no val a perdre res del que som i hem aconseguit!.

El nom Terres de l’Ebre es va popularitzar arran del llibre de l’escriptor rapitenc Sebastià Juan i Arbó (titulat també Terres de l’Ebre). Aquest pretenia dibuixar, sobretot, la vida al Delta de
l’Ebre i a Amposta.

L’expressió, més tard, va passar a designar les quatre comarques meridionals de Catalunya i el que abans s’entenia per la Ribera [de l’Ebre] (sense confondre-ho amb l’actual comarca de la Ribera d’Ebre).
La idea va sorgir a les jornades realitzades en el marc del Congrés de Cultura Catalana a Tortosa
(1.977) i es va consolidar definitivament durant el moviment cívic en contra del Pla Hidrològic Nacional i del transvasament de l’aigua l’Ebre (articulat a través de la Plataforma en Defensa de l’Ebre).

Per tant -siguem conscients, de què hi ha molta més importància al darrera d’aquest trofeu
esportiu, ja que representa un poble fet-; a més d’acabar la temporada, de forma més competitiva (abans, amb la Copa Primavera).

Poder els “mass media” territorials i provincials, encara li donin poc ressò; o la mateixa premsa ajudi
poc, sense sortir a les primeres planes, en textos massa breus o publicant-ho en diferents dies dels habituals (dimarts, envés de dilluns). Però tot i així, no ha d’ésser motiu suficient, per a no està orgullosos d’on som i com vivim. Ens treu convicció, motiu i motivació que alguns equips no acudeixin als camps, per disputar els diferents encontres; organitzats, des de la nostra Delegació de
Futbol a Terres de l’Ebre. En poques paraules: <Ens desacredita, menysprear la nostra Copa!>.

El recent exemple, de la nova “Supercopa de Catalunya”; s’adaptaria fàcilment, en el nostre model de
competició; si els respectius equips campions, s’enfrontessin durant el primer tram de lliga. Per tal de potenciar la COPA DELEGACIÓ TERRES DE L’EBRE, i d’establir-la al calendari oficial de la temporada.

Pose-m’hi fil a l’agulla, abans de què acabin sent com amistosos o no saber què fer amb els nostres equips, al darrer tram de lliga i en plena estació primaveral. I sí, pense-m’ho ara que és l’estiu, o ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

BABYFUTBOL! (“l’Estel”/juliol ’12).

La iniciació al futbol o de qualsevol joc, comença en el moment que el nen vol jugar. De fet, poden començar molt prompte amb jocs de pilota, doncs de seguida ja no ho volen deixar.

A partir del tercer any de vida amb les formes més simples i bàsiques de manejar la pilota, aprofites hàbilment el seu instint lúdic-innat, per a familiaritzar-los amb l’esfèric. Amb tot, dóna igual si se juga la pilota amb l’ajut de les mans, o dels peus.

El fet que en aquesta etapa experimenten un desenvolupament físic i psíquic important, així
com el comportament del nen canvia profundament; permet que a través de la dinàmica del joc, estimulem la maduresa escolar, l’intel·lecte, les experiències, la socialització. És a dir, la capacitat d’aprenentatge i coneixement s’amplien enormement.

A més de tasques autoimposades, ells sols també n’executen –encara que de petites-. Els nens d’aquesta edat, tenen un gran afany de moviment, moltes ganes de competir, molta alegria de moviment, i fàcils de motivar. Gustosament són actius en el grup i s’alegren amb els èxits comuns; per això es poden emprar paral·lelament per l´individu i pel grup, formes de
competició, o bé jocs. El més apropiat per aquesta edat són exercicis per parelles i jocs senzills; perquè s’organitzen raonadament, els fruits de l’esport infantil.

“Amb el joc se’ls proporciona múltiples experiències motores. Les impressions i experiències
adquirides en aquesta edat, acompanyen a l’home -per regla general-, al llarg de la seva vida”. El que s’acostuma prompte al moviment, al joc, al joc de pilota, més tard tampoc voldrà deixar-lo. És decisiu que la pilota es converteixi al abans possible en l’amic, en la joguina favorita del nen. Ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

PUNTS DE PERMANÈNCIA, O DE DESCENS… (“l’Estel”/maig’12).

Entenent-los com a: “Moments determinats d’un partit o temporada, en la que un s’hi pot trobar”.

A la prèvia, o al davant de l’ordinador, i amb el pressupost a la mà, tot sembla possible. Un cop s’atansa la pretemporada, comencen a trontollar alguns detalls, però l’optimisme segueix ferm. En els primers amistosos ja veus detalls d’alguns jugadors, com a grup, o dintre la mateixa entitat, de vegades difícils de valorar, pel moment també -tant del jugador com de l’equip, i la distància a l’inici de lliga-; segons el teu temps al Club, t’arrisques més o menys i les primeres lesions apareixen, els resultats encara no pesen, perquè tampoc són de nivell, com per contrastar….

Ara afegim, el que entre docents diríem, el “currículum ocult” (el que no es reflexa a la programació anual del curs); doncs al futbol, passa el mateix, encara que de diferents colors:

Un estat econòmic incert o mai del tot segur, un temps molt important de preparació de cadascun dels entrenaments i/o del visionat de vídeos, unes condicions per entrenar minvades per l’estat del camp i de l’espai disponible, horaris amb poca flexibilitat, l’efectivitat i la predisposició dels mateixos components de la plantilla (estudis, treball), objectius de cadascú, i en fi, un etc. molt llarg.

I copsar-ho tot, amb unes hores determinades d’entrenament, llunyanes al que en realitat necessitaries; ja sigui per l’exigència de la categoria, competició o dels propis jugadors. Calibres permanentment amb un estat anímic propi i dels altres, per conjugar-ho tot amb la millor gestió personal possible, d’un equip humà que vol un mateix objectiu: Guanyar i créixer com a conjunt; per optar posteriorment en altres objectius que tot i així, després poden bescanviar-se, per únicament mantenir-se i evitar el descens.

D’aquí erreu el motiu pel qual, els qui puguin agafar un equip i venir de la mà del seu director o secretari tècnic, millor; doncs aquest és l’extensió del mateix entrenador, i garanteix -en gran mesura-, un criteri per fitxar i perfilar el seu joc, per a una afició en concret. I així, no dependre de tants factors que donin precipitades interpretacions i decisions, fruits de les presses efímeres (aquelles que acompanyen malament, a qualsevol projecte). És a dir, s’està sempre exposat a passar, del dolç a l’amarg, constantment.

Algú pensa que és fàcil el futbol?… Divertit sí que puc afirmar-vos-ho. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.

EL MEU XIQUET/A ÉS UN/A CRAC! (“l’Estel”/abril’12).

A tothom ens agrada pensar-ho quan són menuts!. …

I qui es priva de començar a endossar-li objectius?: Aquest de gran serà…, o de professió hauria d’ésser tal cosa, i així guanyar-se bé la vida, etc. En definitiva, el que un no va poder aconseguir, de més jove?!…

En futbol -quan estàs entrenant o coordinant en etapes formatives-, en nombroses ocasions, sents dir el mateix, però amb frases diferents: El meu fill hauria de jugar de davanter, sempre ha estat titular, no li agrada jugar de defensa, per què no juga tan com aquell altre, no podrà venir a entrenar més que dos dies a la setmana (perquè a part, va a repàs d’anglès i de matemàtiques); i, per a més “inri” el jugador n’és conscient que els pares han anat a parlar-ne, o fins i tot, hi és allí presencialment, mentre conversen amb el formador.

Qui reflexiona sobre el què realment vol fer el seu fill? (mentre aquest madura); per què alguns envaeixen el seu tempo infantil, de forma adulta?; el nen no s’ha d’adaptar a la pilota i el seu món paral·lel, sinó la pilota al nen -Wein, Hors (2004) “FUTBOL A LA MEDIDA DEL NIÑO”-.

Pensem què de cada 1.000.000 de jugadors: Un, podria sortir crac; deu, per jugar a 1a.; cent més, per a la Divisió de Plata; i així successivament, en funció de l’exigència de la categoria en qüestió.

Per tant, poder no arribarà a ser, un gran jugador, clar, però gràcies al futbol o a la pràctica de qualsevol esport, podrà adquirir uns hàbits saludables, el valor de la superació, l’esportivitat, socialitzar-se, … donant-li tot plegat, uns complements a la seva formació integral com a persona, per afrontar altres reptes com: Seguir vinculat, però des d’una altra perspectiva tècnica (entrenador, preparador físic, metge esportiu, “scouting”, fisioterapeuta), realitzar paral·lelament uns estudis (d’infermer, locutor, mecànic, mestre, modista, etc.), o fins i tot amistats noves que després puguin aportar-li nous coneixements i experiències d’oci i/o de sortida professional –Rovira i Berengué, Juanjo (2010) CURS NACIONAL D’ENTRENADORS DE FUTBOL. Amposta-.

Molts cops, tot això va acompanyat del fet què no els escoltem suficientment. Els tracem un camí d’avantmà –amb les millors intencions-, del que nosaltres volem per ells. Ni tant sols deixem que es/ens qüestionin, vulguin redreçar-lo, canviar-lo, mentre el fan, pos són els autèntics protagonistes (nosaltres guies).

Caldria canviar l’enfoc, estar contents per tenir algú que n’és conscient del que viu, partícep d’activitats enriquidores, cultivant-lo com a persona; és del millor que et pot passar. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.