DEIXEM UNA MICA LA T.V. I, TOTHOM ALS CAMPS DE FUTBOL! (“l’Estel”/desembre’13).

A TEMPO-Desembre.13

 

 

 

 

Font: http://espndeportes assets.espn.go.com/2003/photos2012/0730/g_vacios_576x324.jpg

Ens faríem un gran favor –i sobretot als propis Clubs-; si anéssim + a veure partits en directe, dels nostres equips ebrencs. Qualsevol categoria s’ho mereix i ens pot sorprendre. Tot plegat afavoriria la millora del seu espectacle (a + pressupost + nivell, a + nivell + ambició).

Avui dia, quan hi ha + esportistes federats que mai, d’escola, entrenadors/formadors i àrbitres amb carnet, camps de gespa artificial (o, ja pocs de terra), Juntes entregades fent tot l’inventable per mantenir-ho tot flotant, etc. > resulta que hi ha menys assistència de públic?. Òbviament “la crisi” en té culpa, però permeteu-me: –no tota, eh-.

Si l’afició voltés una mica + per les diverses canxes, segurament comprovaria “in situ” la gelor dels camps, provocada per la pobra afluència de públic que de vegades –durant l’escalfament o descans-, uns altaveus malsonants i en excés de so, almenys tal vegada desperten al més faltat d’una migdiada o de són. Tot depenent de l’hora que haguem tardat en decidir agafar el cotxe o anar a peu, per arribar a qualsevol de tants camps que tenim a tocar, he.

Simpatitzants meus, -la lliga, així, sense presència de gent-, certament, es fa mooolt llarga.

És ben diferent compartir un o més beures entre la teva gent i al bar o a casa; però sincerament: Algú dels que ho fem, està pendent mentre del partit?; realment els jugadors sentiran el vostre clamor des de la pantalla o a través de twitters/wasaps/facebook?. Es tracta de ser simplement un seguidor?; o un aficionat/da de debò que clama al camp pel seu equip (un de ben prop).

Deslliureu-vos de les perplexitats i merchandisings llunyans, o afegiu-los a l’armari amb el que ja tenim del “terreno” (des de samarretes, bufandes, calendaris, clauers, a llibres, etc.), perquè senzillament és el futbol de casa, l’ebrenc!.

Dedicat especialment al nostre PEPE ROIG I BALART (familiars i amistats), a “Bovet”, qui:   < de forma exemplar, ensenyar com entregar-se a un club de futbol, l’UE Remolins-Bítem >.

¿NOU REGLAMENT; PER AFAVORIR UNA HIDRATACIÓ CORRECTA? (“l’Estel”/octubre’13).

La set apareix al mancar la hidratació, és a dir, quan comença la deshidratació.
De fet –ja abans de néixer-, suem (sempre); perquè senzillament desprenem calor i necessitem refrigerar-nos. En aquest procés fisiològic, sorgeixen “moments de set”: indicadors de què mentre passi el temps i duri la mateixa sensació o necessitat… farem cada cop més tard, en rehidratar-nos.
Són sabudes les estratègies emprades per beure -durant un partit de futbol-; i també que hidratar-se abans de la competició, forma part de l’entrenament….
Però quan el joc continua –sense més pauses reglamentàries-, el rendiment de l’esportista decreix mentre resisteix (aguanta), en detriment de l’espectacle i/o aparició d’una dolència (lesió). Efectes negatius i conseqüents, a la resistència portada a límits no saludables esportius?!. En canvi, trobem exemples d’esports col•lectius, on a l’haver més aturades al seu joc, aquest problema es supleix, podent beure amb més freqüència: futbol sala, futbol australià, rugbi, bàsquet, etc.
¿Cap la possibilitat de millorar la normativa –a favor d’una correcta hidratació-?; restaria atractiu, l’afegir més aturades al joc? (al futbol base: veus partits de temps inferior, o què va passar quan van modificar la cessió al porter); ens mantindria el mateix interès i atenció? (quan molts cops a la vegada, som capaços de mantenir una conversa desviant constantment la mirada, atendre una trucada al mòbil, contestar un “wasap”, etc.); perdria part de la seva essència?… En fi, serà una qüestió més: d’objecte d’estudi.

PLA A o B: DIFERENTS ESTILS DE JOC, EN UN MOMENT (S) DETERMINAT (S) (“l’Estel”/agost’13).

imagesCAL1IXQ9M’agrada jugar al futbol per arreu del camp, des de i entre totes les línies de joc; el més imprevisible possible, tant pel rival com pel propi espectador/a, buscant l’entreteniment (espectacle).
Però, “on primer ha de quedar reflexa’t i clar, és en el propi projecte de l’entitat on t’hi trobis, i per tant, del grup humà amb el que et relacionaràs, per tal de fixar (revisar-los) els objectius comuns/específics; tot seguint una direcció i ordre: CLUB-EQUIP-JUGADOR”.
Abans però, cal força entrenament i quant de més temps disposis, millor. És a dir, ja d’entrada: Saber qui ets (amb què comptes/mancances) i a què jugarem?…, el més important.
Un cop madurats els “feedbacks” corresponents i els seus estats d’ànim amb una idiosincràsia (període d’adaptació), tenir clar que -no sempre podrem jugar al mateix-; perquè, en funció d’un moment determinat o del rival, canvia el joc. És igual o més important saber l’historial dels teus jugadors, a nivell de treball diari afegit –càrrega d’esforç- (futbolistes amateurs), com de la seva formació (base i/o d’equip de procedència, competicions jugades, etc.). De fet és el que al final determina més el seu fitxatge (evidenciant l’econòmic, clar).
Per a un entrenador és preferent trobar una base de joc, per anar creixent; perquè és molt difícil transmetre, sinó es tenen les idees clares. Concloent que és important saber quin estil haurà de ser prioritari; per a quan en determinades ocasions, hagem de contemplar la possibilitat de realitzar canvis, ajudant a l’equip a consolidar la personalitat que vulguem donar-li.
– A tall d’exemple: La Pretemporada és òptima per a la confecció d’un equip nou, o de renovacions (en tot cas, construir-lo obertament, de forma que l’opció de millora sempre existeixi). I, pel que fa als seus amistosos, seria important escollir-ne de diferent nivell i estil de joc; per conjugar-ho paulatinament. Determinant un estil propi (grau de compromís), per aconseguir un o dos sistemes de joc.
< Per tant, tot pla, A, B, o C, tindrà les seves avantatges i inconvenients; però el que sempre ho farà vàlid serà, la creença dels seus protagonistes >.
Font: http://1.bp.blogspot.com/-_lXdLi8IZ5s/TbjfHkK0vkI/AAAAAAAAAAw/Bm35BEx4W3k/s1600/blogggg.bmp

L’ENTRENAMENT INVISIBLE (“l’Estel”/juliol’13).

Aquest terme, -com menys es vegi-, pitjor. Doncs, difícilment s’apreciïn les bones formes, en el terreny de joc, és a dir, amb un jugador/a d’escola.

Hi ha però, que un cop avançat, pot aprendre i fins i tot a especialitzar-se en ocultar aquest tret tant íntim, aconseguint igualment èxit/s d’aparador; o lidiant amb recursos que condicionin la seva pròpia salut, fregant amb disgustos personals, en definitiva, escurçant, embrutant cada cop més una trajectòria esportiva i personal, minvant el seu rendiment.

Per tant, és tant important com l’entrenament aparent o visible. Quelcom de quina manera porta la seva vida interior, el ser un esportista; del que hom té dret a decidir (Visca CATALUNYA!), en com fer-ho. Per exemple > En les promocions, es busquen els majors referents possibles del rival, per conèixer-lo a fons, abans d’enfrontar-t’hi en les eliminatòries: Situació del seu club, ambient, convocats/descartats, etc.; tot i que sobre la gespa, sempre coexisteix un altre factor intrínsec: la Sort. Tothom vol evitar gols en pròpia porta, clar, però alguna vegada, pot passar que te’n colin un (o més). És el risc, el joc, la vida.

En una societat de ritme trepidant, on sembla que l’únic que de vegades la ressituï sigui: Els enganys descoberts, encobriments, desnonaments, un fracàs, les malalties modernes, tota una crisis bastament estesa en massa camps diversos. En fi, un amalgama de “maltequieros” (lletra de QUICO EL CÉLIO…) –molts cops evitables, i consentits- què fent retrospectiva amb la pel•lícula ebrenca “AU PERÒ AU”, penses: – I que autèntic era abans tot, xeic!, je.

La filosofia de saber viure/cuidar-se, avui dia, podria considerar-se en un art més (per molt que malauradament, alguns no tinguin mitjans; o ho facin a costelles d’altres, amb la premissa de: – La qüestió és viure!.).

Aplicar-se-la, saludable i honradament o deixar-se assessorar per què no, -segons per a qui- pot ser complicat; però al igual que el nostre cervell “sempre” serà el múscul més difícil d’entrenar, poder sigui el que et doni més rendiment, un camí, a posteriori. Perquè quan un s’enganya a ell mateix amb improperis de tot tipus que no tenen res a veure amb el que fa, està preparat, té projectat o realment és d’esperit/cor; pot degenerar des d’una simple lesió, a una decadència, o tal vegada convertir-se en una illa, una fulla dins a un riu, decreixent la seva identitat. I llavors, és quan els resultats no parlen per sí sols, perquè hi ha molt més al darrera. Per això i més…, és tant important la formació, com també, un veritable entrenament íntegre. Desitjaria que tot lector/a, en tragués profit i ús, per dir-se: “Encara som a temps®”.

(Font: http://www.cfnavata.com/admin/docs/Entrenament_Invisible.jpg)